La novel·la parla de com es viu avui al món rural. Parla de
com la primera generació que en massa ha pogut anar a estudiar a fora, ara veu
com tot allò només va servir per omplir la seva biografia i currículum abans
del retorn al tros. Potser és una novel·la generacional o potser no, de fet qui
m’ha deixat i recomanat el llibre és bastant més jove que la protagonista de la
novel·la, però amb les mateixes circumstàncies i horitzons personals. Però no
és una novel·la pessimista o nega va, malgrat tot, el sol surt cada dia,
gairebé sempre abans que s’acabi la son.
Potser
per la formació d’arquitecta, la Marta Rojals construeix personatges vivíssimament
reals. I penses: ”Ostres, la germana és calcada a la Tal del Masroig” o bé ”La
eta és clavada a la Qual de Gandesa...” De fet estan tan ben construïts que
semblen un retrat d’algú de carn i ossos.
De la mateixa manera la narració està ben fonamentada i ben
aixecada. Utilitzant paraules trobades al mateix paisatge -ovació- fa una
construcció senzilla, austera, però bella i proporcionada, sense ornaments,
frivolitats ni balustrades literàries que facin mal a la vista lectora.
-I
ja està, Antoni? Així, en quatre línies resols un llibre que segurament ha
tardat més d’un any d’escriure, i que tu, tortuga per la pols, has tardat un
mes a llegir perquè no volies que s’acabés? -Què vols que et digui, així són
les coses...
Sembla
que la Marta Rojals
hagi descarregat totes les seves vivències en aquest llibre. ”I què farà ara?” Es
pregunta tothom. Doncs bé, ella dirà, però hi ha escriptors que es passen la
vida mirant de fer una novel·la amb la trascendència que ha aconseguit
Primavera, es u, etcètera... La fenya ja està feta, suposo que quan hi tornin a
haver olives, deurà tornar a anar a recollir-les. Així són les coses...
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada