A l’home i la dona actual li causen una barreja de sentiments
les històries de les relíquies de sants. Fàstic quan saps que a Avinyó els
peregrins besaven la llengua de Santa Chantal, passant per l’angúnia morbosa
que provoca saber que Carles VI de França va fer esquarterar damunt de la taula
on menjaven el cadàver del seu avantpassat Sant Lluís per a repar r-ne els
trossos, o la conyeta que podem fer amb els tresors que guardava Frederic el
Savi de Saxònia: bolquers de Jesús, palla del pessebre, llet de la Mare de
Déu... Tot això ens ho explica Albert Toldrà al seu imprescindible llibre La
carn.
Sempre
he cregut que de l’Edat Mitjana només hem avançat tecnològicament, però que els
humans d’ara i els de llavors con nuem sent molt semblants. El Quico Domènech
ens retrata perfectament al seu article Necrofília del Punt Avui. Si feia uns
dies l’estat del cos momificat del general Prim ha estat motiu de conversa, fa
poc que han fet donació de la safata que va traslladar el cor de Fortuny.
La
medieval con nuïtat entre cos i ànima va donar lloc a un col·leccionisme de
relíquies que no es va acabar en aquella època. Ara les reliquies no són de
sants, sinó de fills il·lustres. En tot cas con nuem aferrant-nos a despulles
materials quan el geni immaterial ha desaparegut. Som així, pels segles dels
segles.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada