Remenant
papers sobre alguns elements populars i tradicionals, he llegit alguns testimonis que cer fiquen la defunció de moltes tradicions seculars. Moltes pràctiques que a finals del segle XIX eren absolutament vigents, en vint anys van ser
extremunciades, no per cap imposició ni prohibició expressa, sinó
fonamentalment pel canvi de modes i gustos dels mateixos ciutadans
Trobem
informació del final d’aquestes pràctiques en escriptors que les enyoren, i que
lamenten que els seus conciutadans les hagin oblidades. Per tant, aquests
escriptors encara les havien viscut i havien vist com inexorablement eren arraconades.
Sembla ser que la modernitat del anys
vint era oposada a les tradicions seculars, potser encara no s’entenia la
juxtaposició
de modernitat i tradició tan foixiana de ”m’exalta el nou, i m’enamora el
vell”. És simptomàtic que al mateix diari de Reus on es donen per
mortes les tradicions populars, pàgines més endavant, es presenti el
projecte del parc d’esports del Reus Deportiu.
Un exemple és el de 1923, quan Pere
Cavallé ens deia que:
“La
decadència dels costums tradicionals estava ja iniciada […] eren molts pocs els
veïns que complissin amb el precepte aforís c de “Per Sant Pere bou i arròs”.
De les diverses famílies que jo tractava, únicament la d’en Celes Ferrando,
l’impressor, seguia el costum. La senyora Dolors , l’esposa d’en Ferrando, deia, amb
certa emoció, que el seu pare tenia per deure ineludible el menjar bou amb
arròs el dia de Sant Pere i que ella, en homenatge als avantpassats, seguia
fidel a la culinària tradició”
(P. Cavallé Festes i Costums de Reus.
Reus: Centre de Lectura, 1990 p.72).
El
dia de Sant Pere de 1930 el Diario de Reus obria amb un article signat pel Dr.
Antoni Porta Pallissé que, tot i no ser molt gran, comptava llavors amb 53
anys, ja diu que aquelles festes no tenien gaire a veure amb les que havia conegut:
”La Diada de Sant Pere, qui l’ha
vista i qui la veu! D’aquella Tronada que, al torn del mig dia de la vigília de
la Festa Major ,
ens feia, més que corrent, deixar el martiri de l’estudi, ja ni se’n parla;
d’aquella altra que, en apuntar el sol, ens despertava del nostre son d’infants
i ens recordava que la festa era arribada, tampoc; del clàssic bou i arròs,
ningú vol saber-ne res, i no pas perquè sigui menjar de mal pair, ni tampoc
perquè estigui renyit amb l’abara ment de les subsistències; i d’aquella festa
solemnial, plena de llum, de moviment i d’alegria popular, que en déiem les
completes, amb els macers de l’Ajuntament de gran gala, amb els regidors tots
mudats amb copalta i espasí, i amb la parella de gegants grans, ballant,
majestuosos, el xo s de reglament, ja quasi bé no se’n canta gall ni gallina”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada