Recordo
molt clar quan em va venir el gust per cantar. No vas ser els anys de solfeig,
no va ser els anys a la
coral. Va ser un migdia en un càmping del País Basc. En una
taula érem tots catalans, menjant una amanida de pasta i una mica avorrits, a
la taula del costat hi havia bascos menjant-se uns ”xuletons” mentre no paraven
de cantar. No ho feien gaire bé, però a ells no els importava gaire, cantaven
per a xalar. Això em va despertar la curiositat: com és que no cantem els
catalans? Doncs m’equivocava. Sí que cantem, però cal buscar-ho.
Cantem
cançons apreses o quan ho fem de manera improvisada cantem gloses, garrotins,
perdiuetes, nyacres, corrandes, jotes... I dissabte passat al taller que ens
va fer l’Artur Gaya ens va demostrar i vam provar la jota del Teixidor, del
Canalero, l’espaïda...
Tenim
múltiples opcions, i totes igual de bones i de boniques per a poder accedir en
un d’aquells e mers moments de felicitat que són poder cantar una cançó amb els
teus. Només cal esmolar una mica la gola i la inventia i el resultat, sigui més
o menys bo, segur que serà celebrat per la concurrència. Aquests
moments encara no han trobat la manera de prohibir-nos-els els que manen, però
sí que han trobat la manera de neutralitzar-los fent veure que no existeixen, i
per tant ben poc ha sor t cap mostra de cant als mitjans de comunicació. Un
poble que canta és un poble que està viu.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada