La sèrie de lectures
dramatitzades Grans mestres a escena “s’han
fos en l’aire, en l’aire prim”, com
diria Pròsper a La Tempesta. Francesc Cerro
ha conclòs amb Shakespeare el seu cicle. Aquestes lectures han estat una de les
poques animacions d’aquesta desmaduixada temporada teatral. Cerro ha aconseguit
que grans actors i actrius posessin veu als grans dramaturgs que ell mateix ha
adaptat.
Al revés que al Boixaderas, servidor
no ha tingut mai la Miño com a sant de la seva devoció, tot són gustos, però no
m’agrada els actors que xiuxiuegen. Al cinema potser sí, però en teatre no, ja
que es perden els finals de paraula, o de vers, i comences a pensar que has de
demanar hora a l’otorrino. Per descàrrec, diré que no és cosa d’aquesta actriu
en concret, sinó que hi ha una tendència al teatre actual a seguir mètodes
interpretatius que fan que a partir de la sisena fila el públic no pesqui gaire
cosa. Però val a dir que va sorprendre molt gratament el treball gestual que va
fer acompanyant els textos: moviments nets, precisos i sinuosos quan tocava.
Boixaderas no és un dels grans
actors per casualitat: va saber retenir molt bé l’atenció de l’espectador,
sense alts i baixos per arribar cap a final de representació i deixar-nos
bocabadats amb la interpretació excelsa d’un sonet. Ai las! Servidor en va
quedar tan satisfet que no va apuntar-se el número i ara ens quedem amb la incògnita. De fet
tampoc serviria de gaire saber-lo, el teatre és un art efímer. Aquell sonet de
cap al final de la Nit Shakespere , per si
sol, ja va justificar tot un espectacle, tot un cicle. De fet el teatre, si em
deixeu acabar tal com ho va fer Cerro, també és fet “del material que ho són els somnis”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada