Salomó

Hi ha teatre popular català molt conegut com podrien ser les passions o els pastorets. N’hi ha d’altre que no ho és tant, com els balls parlats. Les primeres notícies dels balls parlats van ser de fa cinc-cents anys, i aquests es feien pels carrers, després sobre cadafals o escenaris a l’aire lliure, més tard dins dels teatres o escenaris tancats, i finalment van desaparèixer. A Salomó, al Baix Gaià, tenen el ball del Sant Crist que va passar per totes aquestes etapes menys per la darrera, i cada diumenge de maig es representa dins de l’Església Parroquial.

Mentre que gairebé totes les poblacions van perdre els balls parlats, a Salomó aquest es va convertir en un assumpte d’identitat local, de manera que assegut a la cadira pots sentir com part del públic recita passatges del text, a banda de comentar vida i miracles de cada actor que pren la paraula al muntatge. Però el secret de la supervivència ha estat la capacitat d’adaptar-se als temps, per exemple, pels anys setanta van encarregar a Fabià Puigcercer i Iago Pericot, llavors professors de l’Institut del Teatre, un nou espai escènic que està deliciosament vigent encara avui. La continua renovació ha arribat fins a l’actual director, Raimon Casals, que ha sabut posar un motor nou i llampant ciosament vigent encara avui, o e sent el pes de la tradicina representaciblacis del text apra aquesta adusta carrosseria. Acció escènica, música, dansa, trucs escenogràfics... es van combinant àgilment per acomboiar a bon ritme un text que sent a sobre el pes de la tradició.

No ens enganyem, els noranta-i-tants actors i ballarins són amateurs, i treballen amb més passió que no pas ofici, però la seva dedicació i respecte cap a una manifestació teatral, fan que aquesta sigui ben recomanable. Paga la pena, almenys una vegada a la vida, desplaçar-se fins a aquesta població per veure com tot un poble es mobilitza per donar vida a una representació teatral, bastant reeixida, tot sigui dit.