El pes de l'avellana

A la universitat s’hi aprenen moltes coses, sobretot allò que no entra en els crèdits educatius. A començaments de carrera vaig dedicar setmanes senceres a un treball, vaig gravar hores i hores d’entrevistes i vaig enquadernar un excessiu i inèdit totxo. Creia que em tocava la Matrícula d’Honor però em vaig trobar un notable eixarreït. Vaig anar a reclamar i de males maneres em van dir que donés gràcies, que em mereixia un aprovat. Com podia ser que altres alumnes amb una dotzena de fulls a doble espai grapadets haguessin tret l’excel·lent i jo m’hagués emportat males cares? Doncs que no importa el que facis, sinó com ho venguis. En aquesta farsa tothom hi ha d’interpretar el seu paper. I apresa la lliçó pots tirar endavant sent simpàtic, fent el poc que et demanen sense gaires floritures, i no emprenyant massa. Els següents anys van ser oli en un llum i les meves notes i les hores al bar van augmentar proporcionalment. 

Si no et saps vendre ningú no et té en compte. I em sap greu, però això ve a tomb de la mort del Pere Martorell Jareño que ha acabat els seus dies sense cap mena de reconeixement per part de la seva ciutat que tant estimava. Diuen que era un col·leccionista, és cert, no tenia cap llicenciatura d’aquestes que dèiem abans. Però quan anaves al seu pis, entre tones i tones de documents i de fotografies, sempre t’hi podies trobar alguna patum local que també hi havia anat a buscar informació. Quan el col·leccionisme esdevé font obligada de consulta, transcendeix del simple passatemps ociós. El Pere Martorell Jareño —sempre repetia el cognom de la seva mare— no tenia cap intenció de vendre’s. Estic segur que esperava una recompensa per la seva labor d’aplegar, amb prou criteri per ser autodidacte, coses de Reus durant cada dia d’una vida. Però la idea cristiana de tenir una recompensa si hem estat bons minyons, poc es compleix en el món de les persones. Com a molt una propina, un cafè pagat, i gràcies. 

Avui, si vols que et respectin, has de ser un d’aquells ídols que ens mostren com ho has de fer per ser un futur client de pròtesi de genoll o de maluc Traiber gràcies al running, el crossfit o qualsevolpapadineros que s’inventin. Les ciutats són com els guapos de la classe —faig servir el plural normatiu que inclou mascles i femelles—, que mai no es fixen en qui tenen a prop i sempre els ha estimat, sinó que es deixen seduir i se’n van al catre dels primers palendengos de fora que saben fer quatre gracietes. Les tones i tones de material que va aplegar el Martorell Jareño han estat com el pes de l’avellana: com més omples el sac, més costa moure’t.