Microporno per calers

Fixar-nos en el que escrivim –ja ens estreny el plural ferraterià– a l’apartat de  comentaris del diaris digitals és relluir massa la vulgaritat humana. Aquest tipus de literatura acostuma a estar al nivell de les guixades de les portes dels lavabos dels instituts. La manera de neutralitzar aquestes grolleries és ignorant-les totalment, i el pas del temps, i una mà de pintura aplicada per l’encarregat o, modernament, la càrrega d’una nova versió de la web, esborren per sempre aquestes pixaradetes de cantonada, aquestes articulacions deplorables de subjecte i predicat. Si t’agrada el teatre, al Tebac se l’ha d’anar veure sempre, com a tantes d’altres companyies. El Tebac a vegades ens regala autèntiques delícies i és aquest el motiu pel qual convé anar al teatre, perquè anar-hi per motius que surten fora del terreny artístic, trobo que és futbolitzar l’escena. Però com deia Wilde: les coses de les quals un n’està completament segur mai són certes, perquè ja té mèrit omplir el teatre Bartrina precisament un dia de Barça-Madrid, i l’endemà repetir el ple.

Microporno per calers és una obra més d’aquesta nova dramatúrgia que sembla que és el futur, tot i que aquest no acaba d’arribar mai. L’obra té un esquema de vodevil clàssic: una parella de classe mitjana-alta ha d’acollir a casa al germà del marit, que fa d’actor, i a la seva parella que els acaben de desnonar. A partir d’aquí comencen els embolics còmics que estan amanits per continues referències a l’actualitat, aquestes deriven a la crítica social quan la parella acollidora també acaba a la bancarrota, i tot acaba amb el gran spoiler –filtració– que és el títol. Per tant el desenllaç ja el sabem quan entrem per la porta del teatre. Però és clar: l’autor, un tal Pablo Álvarez, devia pensar que un títol tan cridaner omple més butaques que no pas un desenllaç menys previsible, i l’encertava.

Torno a Wilde: la diversitat d’opinions sobre una obra d’art indica que l’obra és nova, complexa i vital. La crítica apareguda i la immensa majoria del públic van xalar amb aquest vodevil, i aquí, no em sento estret per la primera del plural.