Ens conservi la vista

TV3 l’encertava triant Guillem Albà per a presentar la gala Catalunya aixeca el teló. En aquest espectacle, per disgust d’alguns, es va deixar d’anomenar segons quins muntatges i segons quines sales, i es va reivindicar el plaer únic que és anar al teatre, i no va ser una anècdota que també es recordés que fora de Barcelona també hi ha teatres, molts teatres.

Va bé recordar-ho, sobretot ara que sembla que costa tant que arribin les gires dels caps de cartell. Malgrat la dificultat, hi ha persones que creuen en el teatre, i que amb la única força del seu treball ens proposen constantment activitats teatrals. La Sala Santa Llúcia és una d’aquestes entitats que no s’atura malgrat les dificultats. Malgrat tenir una història de 600 anys, i a vegades el pes de la tradició et pot aplanar, aquesta tardor ens proposen una fresca programació de teatre alternatiu. La Sala Santa Llúcia es situa amb un pes específic propi dins l’agenda teatral de la ciutat amb set produccions i un curs sobre Shakespeare. Ells ens aixequen el teló per veure La butaca, El papa no hi toca, El florido pensil, El sueño de la bestia, Dos familias, Parelles imperfectes i el monòleg de Víctor Alexandre Abans que pugi el teló. Bona part d’aquestes companyies, per dir-ho clar, no són punteres, però sí que són prou experimentades i tenen un bagatge prou llarg com per merèixer la pena que el públic reusenc els doni una oportunitat. Cert és que cap d’aquests espectacles sortirà mai per TV3, aquests ni gairebé cap altre, perquè a banda d’aquesta gala Catalunya aixeca el teló, poc teatre podem trobar a les nostres televisions  públiques. Quan parlo de teatre em refereixo al noble art que vam aprendre dels grecs clàssics, no pas a la els patètics estira-i-arronsa que fan els que diuen que són els nostres representants, o fins i tot, els nostres esportistes, i dels quals n’acabem sabent més misèries de les que tocaria.

Paga la pena doncs guardar-se la vista per unes quantes de les propostes que ens fa Santa Llúcia, i apagar, encara que sigui per unes hores, l’incessant xerrameca mediàtica  que amb un embolcall lluent sempre ens diu el mateix.