“Com un record
d'infantesa sempre recordaré a la Teresa, ballant el vals”. Aquests versos
d’Ovidi Montllor sorgeixen de la mateixa matriu que va fer servir Brian Friel
per la seva opera prima Dansa d’agost.
L’endreça dels records d’infantesa, la seva descodificació i interpretació són
la matèria prima d’un text molt ben travat. Un xiquet veu com la seva mare i
els seves tietes s’esbaconen, ploren i després ballen juntes cridant i rient.
El desdoblament entre el xiquet-personatge i l’adult-narrador serveix a Friel
per explicar la vida de les dones en un poble de la Irlanda rural de la primera
meitat de segle XX. El codis de conducta, els marges de la religió, el buit
social, les aparences, l’explotació laboral, la irresponsabilitat, etcètera, són
moltes d’aquelles coses que no es diuen i que no s’entenen fins que el món no
t’ha rebregat unes quantes vegades. Contra això, la dignitat, l’alegria de
saber-te viu, i la conservació de salvatges festes paganes com aquesta dansa
d’agost per la festa del Déu Lugh; donen alenades d’aire abans de la darrera
capbussada dins d’una societat opressiva i especialment cruel amb les dones
pobres i soles.
El text dóna per molt, fins i tot
Hollywood l’ha portat a les pantalles. Si La Perla 29, que sembla que sigui la
productora amb més empenta comercial del panorama teatral, representava aquest
text, es podia pensar que seria una de les joies de la temporada. Doncs
és un bon muntatge, i prou. De vegades confies que un bon text amb bons actors
t’hauria d’emocionar... Però l’emoció no arriba. Vas a mirar què falla, i no
falla especialment res. Tot està cuidat, l’escenografia és meravellosa, les
interpretacions correctes, la direcció no està fora de lloc... Molts diuen que
el teatre és màgic i que la màgia apareix quan menys te l’esperes i en canvi,
quan ho tens tot a lloc no fa acte de presència. Deu ser això, si no el teatre
serien matemàtiques, i ningú no ompliria les sales per a veure equacions, integrals
i arrels quadrades.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada