Dansa d'agost

“Com un record d'infantesa sempre recordaré a la Teresa, ballant el vals”. Aquests versos d’Ovidi Montllor sorgeixen de la mateixa matriu que va fer servir Brian Friel per la seva opera prima Dansa d’agost. L’endreça dels records d’infantesa, la seva descodificació i interpretació són la matèria prima d’un text molt ben travat. Un xiquet veu com la seva mare i els seves tietes s’esbaconen, ploren i després ballen juntes cridant i rient. El desdoblament entre el xiquet-personatge i l’adult-narrador serveix a Friel per explicar la vida de les dones en un poble de la Irlanda rural de la primera meitat de segle XX. El codis de conducta, els marges de la religió, el buit social, les aparences, l’explotació laboral, la irresponsabilitat, etcètera, són moltes d’aquelles coses que no es diuen i que no s’entenen fins que el món no t’ha rebregat unes quantes vegades. Contra això, la dignitat, l’alegria de saber-te viu, i la conservació de salvatges festes paganes com aquesta dansa d’agost per la festa del Déu Lugh; donen alenades d’aire abans de la darrera capbussada dins d’una societat opressiva i especialment cruel amb les dones pobres i soles.

El text dóna per molt, fins i tot Hollywood l’ha portat a les pantalles. Si La Perla 29, que sembla que sigui la productora amb més empenta comercial del panorama teatral, representava aquest text, es podia pensar que seria una de les joies de la temporada. Doncs és un bon muntatge, i prou. De vegades confies que un bon text amb bons actors t’hauria d’emocionar... Però l’emoció no arriba. Vas a mirar què falla, i no falla especialment res. Tot està cuidat, l’escenografia és meravellosa, les interpretacions correctes, la direcció no està fora de lloc... Molts diuen que el teatre és màgic i que la màgia apareix quan menys te l’esperes i en canvi, quan ho tens tot a lloc no fa acte de presència. Deu ser això, si no el teatre serien matemàtiques, i ningú no ompliria les sales per a veure equacions, integrals i arrels quadrades.