Es va posar al llit però no podia dormir. Les podia sentir. No les veia, però sabia que hi eren. Havia pres totes les precaucions però sabia que hi eren. Havia deixat la cuina neta com una patena. Havia abocat lleixiu pels desaigües. Havia ruixat amb un pudent esprai el llindar de la porta del carrer i del pis. Amb el mateix esprai havia gasejat a sota de la nevera, del rentaplats, dels faldons dels mobles de la cuina i dels racons del lavabo. Havia canviat les trampes que ja tenien massa dies. Havia escombrat i fregat el terra. S’havia rentat bé les mans i havia procedit al ritual d’allitament nocturn.
Ja feia mesos que la llogatera dels baixos de la casa li havia tornat les claus. Ni una rebaixa del lloguer havia servit per a retenir-la. No ho aguantava més. No havia estat l’única del carrer ni del barri. Els bars, fleques i botigues de comestibles havien començat a abaixar persianes. Després van venir les altres botigues. Els clients defugien els baixos comercials. Tothom ho sabia. Potser les veien o no, però també sabien que hi eren. Els veïns de la casa del costat feia dues setmanes que s’havien traslladat de ciutat. Els de davant havien agafat un cinquè pis en un barri dels afores, i el pis l’havien llogat per quatre xavos a uns joves operaris d’un país indeterminat de l’Est d’Europa que no eren mai a casa.
L’estiu passat van decidir defugir el problema i anar tot l’estiu al mas. Van deixar la casa tancada i barrada. El resultat va ser que el primer dia que van ser a casa, algú va tancar una porta corredissa i a l’espai de la motllura hi havien fet niu. N’hi havia dotzenes, centenars... Unes damunt de les altres, movent repulsivament antenes, potes i ales. Es va aixecar del llit i va anar a l’habitació dels seus fills. No volia acotxar-los pas amb la calor que feia. També dormien amb els balcons tancats per precaució. S’acostà al llit i ho notà. Amb tant de temps d’empaitar-les amb una escombra o una sabata ja sabia com era el frec de les potes damunt de la roba. Va obrir al llum i va veure al coixí on dormia el seu fill una panerola marró, enorme, amb unes antenes erectes que l’apuntaven desafiant.
L’endemà van fer maletes. Ja s’ho arreglarien. Demanarien un trasllat a la feina, o farien una quilometrada cada dia o plegarien. Viure així no pagava la pena. Algun dia quedarien amb la immobiliària per mirar de vendre el pis o llogar-lo, però sabien que el preu seria miserable. A la ciutat tothom patia el mateix problema. Baixos comercials i els primers pisos s’havien anat desocupant de tot arreu i això provocava una caiguda de preus dels habitatges de la ciutat. L’èxode cap a altres ciutats o comarques havia començat. Centenars d’anys de vida d’una ciutat s’apagaven. El motiu era tan simple com que els seus ciutadans no podien llevar-se per la nit sense trobar-se una repugnant panerola, un animal sortit de les clavegueres, passejant-se per les seves possessions més íntimes i estimades.fx
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada