Perles de silenci

Havent vist Incendis, l’obra mestra de Wajdi Mouawad, ens podria semblar que el monòleg Un obús al cor només seria una capella absidal d’aquell espectacle que ens va trasbalsar de cap a peus. De fet, Mouawad revisita els mateixos temes centrals d’Incendis: la mort de la mare, l’autobús en flames, la guerra civil...

Enguany hem pogut tornar a veure Incendis dirigits per Mario Gas, però no tinc cap dubte que Oriol Broggi és qui millor sap llegir i portar a escena aquestes tragèdies contemporànies. Lluny de la grandiloqüència i sense exageracions sobreres, l’actor Ernest Villegas descabdella una història que et fa un nus a la gola i que et porta lentament cap allà on vol. Aquest monòleg és talment com un conte d’horror explicat al capçal del llit, tot i que en aquest relat no hi surten monstres d’ultratomba, sinó humans carregats d’odi letal. Les històries inhumanes de Mouawad funcionen explicades a cau d’orella, més que no cridades amb grans extrems. La majoria d’escriptors relaten sempre la mateixa història, però explicada de maneres diferents. Mouawad ens planteja, ara en primera persona, l’odi i la ràbia cap a la naturalesa humana. Odi nihilista cap a aquells que maten, torturen, roben, violen en nom d’una bandera, d’un déu, o d’una llei; però sobretot ràbia profunda cap a aquells que són majoria, i que miren cap a un altre costat quan passen totes aquestes barbaritats. Mouawad no es planteja el per què, sinó que dissecciona la manera de pair-ho tot quan ja ha passat. Perquè sempre passa, en un lloc o altre, i sempre hi ha algú que sobreviu i que ho ha de digerir, i costa, perquè com més passen els anys, la monstruositat més s’enfonsa a dins de les víctimes, com una punxa d’esbarzer que no surt sola si no la treus obrint la ferida. Alguns fan de les seves llàgrimes perles de silenci, d’altres s’hi tornen i perpetuen l’horror, i alguns pocs fan obres mestres com Wajdi Mouawad, que brillen especialment quan les dirigeixen Oriol Brogghi i Ferran Utzet.

Publicat a la NW el novembre de 2017