El poemes de Nadal catalans
sempre tenen un punt d’amargor. “La veritat és una brasa viva! / La veritat que
crema als pastors / la tenen en el nas i les orelles”. Diu Josep M. De Sagarra
al Poema de Nadal. La veritat també
crema al litoral del Camp de Tarragona. Per una banda tenim la meitat de la
població que malda per poder governar-se per ella mateixa, i tenir un futur amb
més esperança, l’altra meitat consent a dedicar bona part de seu treball i els
seus recursos a mantenir uns lligams amb les terres dels seus avantpassats, i
no es creuen promeses “d’una estrella baixa, com un ciri encès”. Un pastor diu
que a Betlem se’n vol anar, per contra el rabadà es vol quedar esmorzant; el
primer li replica que un arcàngel flamejant pel cel ho va pregonant, i el
rabadà li engega que “no serà tant”. De fet “Aquesta conversa estranya / s’ha
fet més vella que el món”. Aquesta controvèrsia entre dos, a un altre poeta li
gelava el cor. El rabadà vol viure com ho ha fet fins ara, aferrant-se a la
seva cansalada, i no vol saber-ne de revelacions que potser li farien canviar
la manera de fer, o almenys replantejar-la. Qui vol sortir de la zona de
comfort per anar a l’aventura amb un company? Ara sabem qui som, quants som i
què volem. Potser en un país on els poemes de Nadal no fossin tan tristos, amb
els números a la mà n’hi hauria prou per anar a buscar el camí de Betlem. Tanmateix vivim en un lloc on “Tots
els camins van a Roma / però no van a Betlem”. Avui som Nadal, el dia que va
néixer Jesús. Anys més tard, Jesús va patir presó i càstig per part dels seus i
dels altres per la seva voluntat de fer del món un lloc més just i fraternal.
Pels que avui pateixen i no poden estar amb els seus, hem de conservar
l’esperança “sempre es troba el camí de Betlem / encara que ens escanyi la
tenebra”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada