Cavalhadas (Brasil)
Al Brasil, a l'estat de Goiás, a la ciutat de Pirenèpolis fan les Cavalhadas, una mena de Moros i Cristians ben particular, on existeixen uns personatges anomenats Mascarados que són homes a cavall que van disfressats de bou amb robes estrafolàries i virolades.
Toro Candil (Paraguay)
Al Paraguay la nit de Sant Joan és una nit plena de festa i de jocs, sobretot de festa i de jocs amb foc. A model dels bous de foc ibèrics es construeix un efímer bou amb quatre fustes, una lona i normalment una calavera de bou. A diferència dels nostres bous de fos, no fan servir pirotècnia, sinó que a les banyes s'hi posa querosè, brea o algun típus de substància inflamable i comença el joc amb el públic. També a diferència dels nostres bous, sembla bastant evident que aquestes bèsties festives només tenen unes poques hores de vida i que possiblement són abandonades o cremades al final de la celebració.
Per Sant Joan al Paraguany no només fan el Toro Candil, també fan el pal ensabonat (Yvyrá Syi),caminar per damunt de les cendres (tatapyi ari jehasa), la crema del Judes (Juda Kai), o la Pelota tatá, futbol amb una pilota encesa de querosè.
Bous caribenys a Barranquilla (Colòmbia)
  |
  |
El Carnaval de Barranquilla (Colòmbia) és Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco. Destaquen i en són el principal element les comparses del Torito i el Toro grande.Els bous de Barranquilla s’enquadren dintre el que anomenen “Danzas de Congos”, o sigui, danses provinents de l’Àfrica, i certament tenen una certa semblança a les màscares tribals africanes. A les danses de Congo existeix similitud amb els seus homòlegs d’algunes regions africanes. Són supervivències dels antics cabildos de l’època colonial a Cartagena d’Índies. Aquestes danses tenen origen en un ball tradicional de congolesos, que més tard a Barranquilla, es va convertir en dansa de carnaval.Distingeixen a més a la Dansa El Torito, la insígnia de la màscara de toro i la presència de disfresses animals, com tigres, gossos, goriles i altres bous. Aquests porten les corresponents màscares zoomorfes. Aquesta actitud mítica revela una reminiscència totèmica, que constitueix un vincle espiritual com glorificació màgica de la natura, amb la qual l’home se sent identificat. És, per tant, el reflex de l’esperit humà vinculat a les mateixes arrels de la vida, com un parentiu simbòlic i espiritual. En les danses i ritus màgics de les societats secretes africanes, els iniciats participen en la cerimònia, tocats amb els símbols del tòtem de la “societat”.Mapa de festes de bous del món sense maltracte animal
Baile del torito - Casabindo (regió de Jujuy-Argentina)
 |
| From Bous del món |
Per la Mare de Déu d’Agost al nord d’Argentina, a Casabindo, tocant a la zona andina, encapçala la processó un bou que embesteix a la gent i obre pas a la resta de danses.
Aquesta festa de bous, com d’altres de sudamèrica sembla venir de tradicions inques, més que no pas espanyoles, donat que aquestes festes es localitzen en zones andines, per exemple Casabindo està situat a l’antic camí de l’Inca.
Toritos de Petate, Mèxic (Guerrero i Oaxaca)
Els Toritos de Petate. Una tradició d’origen africà portada a Amèrica pels esclaus de llengua bantu el segle XVII.
Els Toritos de Petate no només estan presents a Michoacán sinó a Mèxic i Llatinoamèrica, des d’Humahuaca, al nord d’Argentina, fins a Sonora. I que per la disparitat de llocs on es troba no se li pot atribuir un origen indígena. Assenyalen que alguns investigadors han esgrimit el totemisme bantu com a font originària dels Toros de Petate, però n’existeixen altres que consideren que és un punt encara fosc. Però que curiosament, el bumba-meu-boi de Pernambuco, al nord brasiler, importador d’esclaus bantu de les possessions portugueses del Congo, Angola i Moçambic, manté coincidències amb el toro dePetate de Morelia.Es diu Toro de Petate a totes aquelles manifestacions de dansa que comparteixen les següents característiques generals:
a) El toro o bou és una carcassa de fusta recoberta amb estores, fulles, cuir de vaca, paper o cartró, amb la figura d’un boví i el cap tallat en fusta. A excepció de la dansa registrada al nord d’Argentina on la moixiganga és un barret. Les banyes i alguna altra part són realment de l’animal. El crani, les banyes i la cua són els més comuns.
b) Es pot manipular l’estructura: ja sigui com un barret com en Argentina o sobre les espatlles del ballador, el qual es col·loca dins d’ella i li dóna moviment amb els braços, aquesta és la més comuna. N’existeix una altra que cobreix la cintura i és sostinguda per tirants de les espatlles del ballarí, el qual assembla que està muntant el toro.
c) La dansa es realitza en els dies de carnaval, preponderantment, com en el cas de Michoacán. O en el cicle del naixement-mort de Crist, en Corpus, Dia de la Candelaria, Dia de San Juan o Diumenge de Rams.
D) Les comparses tenen personatges bàsics que són comuns a grups distants en el geogràfic, i altres que són particulars de cada població. A Michoacán es troben: el toro, el caporal, la macha, que representa un garrotero sobre una mula, i antigament el pallasso.
La música era proporcionada per un conjunt de cuerdas i percussions, en l’actualitat s’empra una banda de vent.
e) La dansa recorre els carrers en processó, detenint-se en algunes cases on es convida que la comparsa realitzi una representació. Durant la mateixa han d’evitar els atacs del toro, tants els personatges de la dansa com el públic que segueix la comparsa. Com referència nomena que només es retribueix econòmicament els danzantes a Pernambuco i a la ciutat de Morelia.
f) La comunitat li concedeix al toro una sèrie d’atributs dels animals vius, la qual cosa mostra part de l’imaginari de la comunitat. La similituds que troba Amós són per exemple que: el toro porta un registre de propietari en un fierro; està associat a l’aigua, li donen en cas de beure, o també és una creença que porta aigua, la qual és simbolitzada per una beguda alcohòlica local. És immortal, encara que en certa part de la dansa se’l mati, però s’aixeca i segueix la representació.
h) El toro ve a representar a un grup dins de la comunitat o a tota ella. En poblacions grans, ens diu Jorge Amós, cada barri té el seu, en les petites només un. Però en ambdós casos sempre és present la competència entre barris o entre comunitats, arribant a la baralla ritual.
Però, assenyala, que independentment de la col·locació i materials emprats, sempre simula a un boví anomenat toro o bou, al qual se li anomena de farcell o farcell perquè és el material amb què es construeix.
Imitant en la dansa els moviments d’aquests animals, de vegades plàcids i d’altres violents.
Veiem com els toritos de Petate, com els bous festius catalans, tampoc comparteixen tradició ni història amb les corrides a l’espanyola, i que no mostren tampoc el vergonyós espectacle de la mort pública d’un animal.
El Boyeo y la Carreta (Costa Rica)
   |
L’ofici de traginers, de boyeros, s’ha convertit en un element de la identitat nacional de Costa Rica.
El Bou, el carreter, la carreta i el jou formen un conjunt d’art popular i tradicional que per la seva elaboració ha esdevingut Patrimoni de la humanitat. En aquesta festa hi participen els bous vius, però ho fan sense maltracte ni acarnissament, a banda de la tasca d’estirar la carreta, els carreters vetllen perquè els bous estiguin en perfectes condicions físiques i estètiques.
A banda del bous vius a l’inici del seguici de boyeros i carretes hi va la carreta de Sant Isidre, la qual porta una imatge del sant que al seu torn mena una reproducció d’una carreta, és una carreta dins d’una carreta.
El Cap de Bou de Saint Kitts i Nevis (el Carib)
 |
| From Bous del món |
Al petit estat caribeny de Saint Kitts i Nevis tene una festa de bous que ve directament de les tradicions africanes però que entronca amb un fet de la història local.
L’element del “Joc de bous” de St Kitts beu de cultures tant africanes com europees, però tanmateix l’estètica africana i simbolisme que envolta la figura de Cap de bou roman, i és localitzable a pràctiques africanes. Aquest lligam amb l’Àfrica sens dubte era establert pel tràfic d’esclaus des de l’Àfrica fins al Carib. D’informes històrics, ens assabentem que el primer tràfic d’esclaus al Carib s’originava en la regió Senegàmbia d’Àfrica occidental, una àrea que abraçava el Senegal, Gàmbia i Mali
 |
| From Bous del món |
El Bou a la cultura africana té un significat de poder i potència. Molts reis de tribus coronaven el seu cap amb banyes de bou a mode de corona.
 |
| From Bous del món |
El Bou juga amb els espectadors, sobretot amb les espectadores, fent gala de la seva virilitat, i les que enxampa, doncs passa el que es veu a la foto.
Torito Pinto (El Salvador)
Un dels balls nacional d’El Salvador és el Torito Pinto. En aquest una persona carrega a l’esquena un bou fet de fusta i cartró, i decorat amb guirnaldes de colors. Aquest “torito pinto” balla encabritat i es torejat per la resta de ballarins. Al ball també hi pot sortir un personatge disfressat de diable anomenat “El Cachudo” que esperona al bou a perseguir els altres ballarins i als músics.
Segons diuen aquest ball neix de la hibridació de la tradició ibèrica amb l’amerínida
Els instruments musicals són un xiulet i un tambor que acompanyen la cantada de la següent cançó:
“Hishta Torito Pinto,
hijo de la vaca mora,
veni echame una suerte
delante de tu señora.
Hishta Torito Pinto,
Pinto es la mora
tu madre, que con el cinto,
ya no te conoce ahora”
Sembla ser que el Torito Pinto també pot armar les seves banyes amb carretilles i focs artificials, talment com el bou embolat. En aquesta variant poden haver-hi més d’un “torito pinto” i el ball i la música passen a un segon terme i la importància del joc consisteix en la persecució del públic per part del “Torito pinto”.
Bumba-meu-boi (Brasil)
   |
| From Bous del món |
L’origen del boi-bumba es remunta al segle XVIII i s’origina al voltant de les comlpexes relacions entre els esclaus i els propietaris al si de les explotacions colonials, i s’hi veuen les condicions socials dels esclaus negres i indis.
Aquesta dansa abraça la sàtira, la comèdia, la tragèdia i el drama, i s’insisteix en el contrast entre la fragilitat de l’ésser humà i la força bruta del Bou.
La festa del boi-bumba neix al Nord-est del Brasil i es va expandir per tota l’Amazònia brasilera. Aquesta festa porta nombrosos assitents al festival folklòric de Parintins, ciutat la qual fa la representació des de 1913.
Des del punt de vista teatral, la festa s’inspira en la tradició del teatre religiós medieval, tant des del punt de vista de la representació com de la posada en escena i destinades a la popularització d’obres religioses destinades a lluitar contra el paganisme.
Apunts publicats originalment al blog del Bou de Reus
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada