Hi ha gent que li costa abandonar un llibre. Certament quan decideixes deixar-lo, assumeixes el risc de perdre't coses bones. Però vist per l'altre costat, si continues també corres el risc de perdre un temps que podries estar dedicant a lectures millors. Jo ja fa temps que tiro per la segona opció, si hi ha senyals conscients i inconscients que et diuen que esventis un llibre, no dubto massa.
Això m'ha passat amb Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols, un llibre que deu tenir el seu públic, però que a mi m'ha semblat insuls, tou i rebullit. Res positiu en puc dir de les seves primeres seixanta pàgines, de fet ja em desperta el sentit aràcnid que a les primeres planes m'estampin frases laudatòries de crítiques literàries. SI un llibre ha de començar justificant-se així, doncs malament. En tot cas ni la història, ni el llenguatge, ni la sintaxi, ni les imatges m'interessen ni mica. I amb això n'hi hauria prou.
Però no n'hi ha prou, Aquest llibre m'ha arribat a les mans perquè la promoció que se li ha fet ha estat tan gran que hi ha hagut força gent que se l'ha comprat. Televisió, ràdio, suplements especialitzats n'han parlat, i fins i tot s'inclou a l'autora en una fictícia nova generació d'autores catalanes. No només això, sinó que el llibre a sortit a la vegada en català, castellà, francès, alemany, neerlandès, italià i hebreu. Entendria aquesta aposta internacional si parléssim d'Incerta glòria o d'algun dels monuments literaris que puguem tenir, però em desconcerta totalment d'una obra que té una qualitat discutible. Què estem explicant de la nostra literatura a l'estranger? Quina promoció de la literatura catalana s'està fent, si des del minut zero es pot trobar l'edició catalana i la castellana al mateix taulell de la llibreria? Quina mena de literatura ens diuen que toca llegir?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada