El chico de la última fila

La literatura i la vida s’entrecreuen, fins i tot en la gent que no llegeix mai. És fàcil confondre la vida amb una història, i tendim a explicar les nostres peripècies com una narració. Si a això li sumem la capacitat d’explicar que tinguem cadascú, els fets que realment succeeixen són totalment adaptats a la història que es narra. La nostra ment transforma els fets en relats i acabem sent els nostres propis personatges, gairebé sempre en una història passada, però a vegades en històries presents. El relat ha modificat la nostra manera d’entendre la realitat, potser perquè així trobem alguna mena de sentit en aquest anar passant. Aquestes percepcions proustianes són el moll de l’os de l’obra El Chico de la última fila que es va poder veure en un Teatre Bartrina ple, un primaveral diumenge de març. El text de Juan Mayorga és una peça de rellotgeria que toca aquestes mirades a la realitat. Un habitualment grandiós  Sergi López fa de professor de literatura d’un alumne que sempre seu a l’última fila (Guillem Barbosa) i que li comença a fer redaccions inquietants sobre la seva relació amb la família d’un amic. Una Míriam Iscla a mig gas fa de muller del professor, i cal destacar la histriònica interpretació del David Bagés en el paper de pare modern, marit exemplar, i home de negocis d’èxit, o sigui, un paio ridícul.

L’obra esdevé rodona per la direcció d’Andrés Lima, que encerta el to, el ritme i en res grinyola durant les dues hores que dura, i que passen com un sospir. L’acció real i la literària es superposen i en un primer moment les diferenciem pels tipus d’interpretació, més realista una, i més estilitzada l’altra, però com forma part del joc, cap a la meitat de l’obra les dues accions es van contaminant i no saps on acaba una i on comença l’altra. El joc és perfecte, tancat i no s’hi veu cap fissura per la qual, però, s’hi escolin emocions que trasbalsin l’espectador.

Publicat a la NW d'abril de 2019