Gina



Hi ha llibres que no m'haurien d'agradar però ho fan. La història que explica la Maria Climent no m'hauria d'interessat com no m'interessen tots aquells llibres autobiogràfics, de la literatura del jo, o com li vulgueu dir. Karl Knausgård em va fatigar remenant cerveses amunt i avall en el seu primer llibre, i a Gina em trobo amb un llibre totalment autobiogràfic, però m'agrada, i això té un punt de subjectiu, de no generalitzable, en part.

Queda clar que Maria Climent domina la llengua i que té unes aptituds narratives fora de sèrie. Això sí que és objectiu, però amb això no n'hi ha prou, hi ha gent que escriu molt bé i que no sap de què parlar, o que, un pic ja ha parlat del que volia, es repeteix com l'all. Per saber si a la Climent li passarà això o es reinventarà ho descobrirem al segon llibre que tregui i que llegirem, si encara es pot publicar en català. 

El que m'enamora de Gina, i els enamoraments són subjectius, és la veu de l'autora. Aquesta és una veu valenta, que es planta aixecant el cap sense deure res a ningú, com totes aquelles companyes i companys de Terres de l'Ebre que es plantaven a la facultat amb la mirada clara i disposats a menjar-se el món tot just sortits del poble. I molts es fotien una hòstia de campionat, però la majoria havien tingut més actitud i valentia que la majoria de desmenjats pseudourbanites. 

Gina té l'encert de començar amb un relat lleuger -a Calvino em remeto- àcid i amb molt d'humor que fa que la baixada als inferns no ens provoqui refús. Repeteixo que la justa combinació de variants lingüístiques és un encert, de fet em sembla que a partir de Gina, jo mai més posaré la g final quan conjugui la primera del present de l'haver. 

Si mirem la premsa ens pot semblar que Gina és només la novel·la d'un tipus de malaltia, però això seria empetitir el llibre, convertir-lo en una mena de teràpia o de suport pels que la pateixen o pels seus familiars. Res d'això, en tot cas Maria Climent narra el pas de la joventut a la maduresa a base d'hòsties. La seva hòstia és la malaltia, i en d'altres pot ser qualsevol cosa: la mort propera, les addiccions, el fracàs, un empresonament injust... Quedar-se només amb la història de la malaltia seria fer una lectura poc profunda del text, donat que en les capbussades interiors que fa la protagonista hi trobem una bona història sobre la crisi existencial que t'agafa quan trontolla tot el que has fet i pensat fins al moment. Un pic aquest comptador ha arribat a zero s'adona que a partir d'aquell moment només comptarà l'amor: "L'estimes tota ella, per qui és, per qui ha estat i per qui serà".



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Arxiu del blog

Entrades populars