Si coneixes la cultura francesa, diem-ne contemporània, Els anys d'Annie Ernaux pot ser un bon llibre, si a això li sumes que vas viure la postguerra, qualsevol d'elles, llavors t'expliques el motiu d'aquest èxit. Ernaux fa en aquest llibre una jugada guanyadora.
Per una banda aboca molta nostàlgia però sense grolleria ni pornografia sentimental, per tant ja té un trumfo a la mà, però això no li serviria de res si no fos que la seva prosa és ben modulada i que amb uns intel·ligents canvis de ritme aconsegueix trencar l'endormiscament que podria produir aquesta digestió lenta de records enllaunats. L'altra virtut que té és que sap relligar la historia col·lectiva amb les històries individuals, passa de l'anècdota a l'universal gairebé a cada frase. Els records de la guerra d'Algèria es barregen amb la descoberta de la sexualitat o amb el cantant de moda de l'època, talment com se'ns barreja a nosaltres la memòria, caòtica i no endreçada com sí que ho seria un llibre d'història.
L'èxit del llibre ha estat molt important a França, l'autora ha sabut atrapar a la majoria de lectors d'una certa edat d'aquest país, i això és molt. Aquí la recepció que en podem fer és ben diferent, i una cosa que brilla és que la postguerra francesa i la seva societat, no eren tan lluny de l'espanyola, i no ho dic per mèrits del que passava Pirineus avall, sinó pel bon maquillatge que han sabut fer sempre més amunt.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada