Molt se n'ha parlat d'Atrapa la llebre de Lana Bastasic, hi puc afegir algunes consideracions perifèriques, que no faran justícia a la meravella d'aquest llibres. Un bon llibre ha de ser com una bona obra de teatre, ales primeres pàgines ja t'ha de presentar el problema gros que t'arrossegui. A la Sara la truca la Lejla que fa un munt d'anys que no veu, la Sara ho deixa tot i viatja per mitja Europa per veure què vol.
La novel·la té de protagonistes a la Sara, la Lejla, Armin, el desaparegut germà d'aquesta, i Bòsnia. Amb un viatge en cotxe per Europa, la Bastasic ens explica un munt de coses,és d'aquells textos que cada vegada que hi toca la llum agafa una coloració diferent i t'explica coses que si jo fos més intel·ligent les hauria pogut copsar totes. Val a dir que tothom llegeix els textos des de la seva experiència i busca literatura a les seves preocupacions. En cap entrevista ho he sentit, però per mi un dels grans de la novel·la és com digereixes d'adult les il·lusions frustrades de joventut. Aquestes il·lusions poden ser molt bàsiques com retrobar el germà o l'amic desaparegut, la il·lusió resta intacta, incòlume mentre tu et degrades física i mentalment, però continues orbitant al voltant d'aquestes. La Marina Espasa que ens sap més que jo diu: "Atrapar la llebre vol dir perseguir tot el que se suposava que aquesta edat adulta havia de portar: la llibertat, l’amor, l’aventura. I la lliçó és que l’important és l’actitud de persecució i no la consecució final de l’objectiu. Que les llebres s’escapen, vaja. I que la vida adulta acostuma a decebre, però quina joia i quina potència, aquell moment en què encara tot és possible perquè encara ha de passar! Això sí que ho ha atrapat l’autora."
El llibre és impecable, i la Bastasic és generosa i et posa fàcils les idees que et vol fer arribar, el seu estil és fluid i les seves imatges diàfanes. Bastasic et parla de la guerra de Bòsnia sense ni anomenar-la, això és traça literària. Retrata l'obsessió pel menjar de les dones bosnianes (i europees) com a anestèsia a tots els problemes. El homes beuen, les dones mengen, i així s'empassa la tristesa. I la Lejla, el meu personatge preferit, ella que és la gran derrotada, la que ha patit, mira la a la vida com la filla de puta que és i remou els fils que ha de remoure per una últim gran gest simbòlic que, mecagontot, la vida li impedeix.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada