Brossa als ulls, crítica a l'especacle i rèplica


Deia l’insigne crític Sebastià Gasch: “Brossa juxtaposa coses heterogènies, i aquesta confrontació estranya produeix la rara sensació d’un món desconegut. La seva obra ens transporta -meravellats- a un més enllà misteriós. Aquesta es vessa de troballes inesperades, de sorpreses constants, de metamorfosi específicament surrealista” i és precisament aquesta visió la que van transmetre’ns les dues actrius que van interpretar Brossa als ulls. Aquest espectacle no és cap de les seves obres dramàtiques, sinó una posició nova del calidoscopi de la seva obra poètica. La directora i les dues actrius han sabut sintetitzar tota la versatilitat poètica de Brossa, en aquest espectacle de  tres quarts d’hora on es van desgranant poemes avantguardistes, essencials, realistes, aforístics, visuals... i aquestes dues desconegudes actrius ho fan sense gaire pompositat tècnica, no necessiten ni projeccions vistoses ni música sensiblera per acompanyar la poesia; tant sols necessiten una veu en off que de tant en tant proposa un motiu, un mínim utillatge i sobretot els cossos i les veus de les dues actrius. Dues actrius que vibraven i s’estremien en la representació d’aquest collage poètic, que defensaven el seu treball amb una professionalitat exemplar, tant hi feia que el teatre fos pràcticament buit, o que el poc públic que hi havia tingués els nassos gairebé a sobre de l’escena. La conjunció de versos i gestos era talment la màgia quotidiana que tan impressionava al mateix Brossa. La justa mesura és la característica principal d’aquesta posada en escena, fer un tast a l’univers de Brossa en tan poc temps requereix de les arts d’una bona prestidigitadora com l’Àngels Aymar, que ha sabut llegir la poesia de Brossa amb una gran clarividència, és dalt d’un escenari on la poesia de Brossa assoleix tot el seu relleu; no podem separar la seva poesia, per surrealista que sigui, de la cultura popular que impregnen tots els sues poemes: la màgia, el cabaret, el músic-hall, el cinema, el joc... és a partir de la síntesi d’aquests gèneres que neix Brossa als ulls.


L’obra dramàtica de Brossa encara no s’ha portat als escenaris amb normalitat, tot i el flamant Teatre Nacional on les obres dels nous clàssics catalans (Oliver, Pedrolo, Capmany, Espriu, el mateix Brossa...) brillen per la seva absència. Sort en té el país que sota de cada pedra hi ha algun sonat que fa cultura catalana en català, tot i que li costa esforç, temps i diners de la seva butxaca. Gent com el mateix Brossa o la companyia de Brossa als ulls que malgrat totes les adversitats fan una feina amb un gran rigor. La genialitat d’aquestes persones contrasta amb la mediocritat més absoluta de persones com la llumenera que va col·locar aquesta petita meravella un dilluns al vespre, tot sabent que aquest dia no hi ha teatre ni a Barcelona i que en aquesta hora del dilluns al públic no se li pot demanar gaire esforç més de mirar Plats bruts pel televisor. Aquesta mateixa llumenera del Teatre Bartrina va donar a aquest espectacle la mateixa publicitat que es dóna al fet d’anar a complir amb les funcions fisiològiques. Sort que un altre sonat d’aquests que parlavem abans, el Pep Martorell, en el seu micro-espai de crítica de teatre a la televisió local (no érem la ciutats dels teatres?) va prescindir de parlar de les obres que la llumenera havia considerat “grans” i es va dedicar a comentar àmpliament aquesta joia brossiana. Malgrat tot, la dona del regidor de cultura, vès quina coincidència!, membre de la Comissió artística del Bartrina, defensa els Dilluns Teatre Obert tal com els peperos defensen la Constitució Espanyola (El Punt, 23 de desembre de 2001, suplement, veieu l’afegitó), però, si el dilluns teatre obert són un do celestial tal com ella explica, per què no programa les obres de la seva companyia en dilluns i no en divendres, dissabte i diumenge tal com farà al març? Per què La Vitxeta és l’única companyia nacional que pot programar tres dies al Bartrina, espectacles que no passen de teatre d’alcoba, amb subvencions milionàries de l’IMAC, mentre que altres companyies de la Ciutat es podreixen dintre de teatres que cauen a trossos? (aquest gener el Teatre Bravium ha tornat a obrir les portes després de la remodelació que ha pagat de la seva butxaca, fins a l’últim cèntim). Per què cap dels celebèrrims intel·lectuals locals no baden boca davant de situacions així, tenen por de perdre el seu lot de Nadal? Brossa és un autor massa clarivident i perillós per tota aquesta colla, i el millor que poden fer és minoritzar-lo un fred dilluns cap al tard.

Direcció: Àngels Aymar
Actrius: Lali Feliu i Mercè Rovira.

Teatre Bartrina, dilluns 3 de desembre de 2001.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Arxiu del blog

Entrades populars