Ser o no ser (al seguici)

La Misericòrdia d’enguany promet ser una de les més lluïdes que hi ha hagut a Reus els darrers segles, potser ens hauríem de remuntar a les solemnitats a la Mare de Déu de Misericòrdia de 1792 per trobar-ne una similar, tot salvant les distàncies. Aquesta Misericòrdia podem gaudir del nou basilisc, i per Sant Pere ja vam estrenar la víbria, animal de nova creació, que com el lleó, són la mostra que a hores d’ara ja no només recuperem tradició, sinó que l’estem creant. També vam poder veure l’estrena de la moixiganga de Reus, que és cert que es tracta d’un ball profundament religiós, però no hi ha d’haver cap problema per això, com tampoc n’hi haurà d’haver amb el transvetisme del ball de dames i vells quan aquest es recuperi. Evidentment que els responsables d’aquest èxit han estat els ciutadans, tant els que suen la camisa dins el seguici fes u com del públic que cada vegada més omple els carrers i places. Un punt que trobo important ha estat l’establiment d’un protocol de les festes majors de Reus, que serveix de columna vertebral de la festa major, la feina del qual ha estat imprescindible per al creixement espectacular de la festa. Però crec que ha arribat el moment de repensar el seguici.

Fa temps que em demanava com és que en una ciutat tan teatral com Reus no hi ha hagut la recuperació estable de cap ball parlat? A Tarragona tenen el de dames i vells, autèntica icona d’aquest es l, el de Serrallonga... a Valls, el de vells; a Vilanova, Vilafranca i el Vendrell, el de malcasats i el de Serrallonga; a Sitges, el ball de criades, fins i tot a Calafell, el ball de la Rosaura... I a Reus de tant en tant podem veure de manera excepcional el de Sant Miquel i el de la Mare de Déu. Però amb el model de seguici festiu que tenim, hi té cabuda un ball parlat? Què faria el dia de Sant Pere al matí posem per cas el ball de Sant Miquel? Aguantarien els actors de dames i vells totes les processons i actuacions només passejant? O bé haurien de renunciar a participar en els actes centrals de la festa major? Cal triar el tot o res.

Arribem al cap del carrer, tal com està establert, més en l’imaginari que no pas en el protocol, un ball o una bèstia o és dins el seguici o no hi és, només el ball de diables i els Xiquets de Reus per la seva naturalesa han escapat d’aquesta cotilla. A part d’aquests, no hi ha elements que tinguin un peu fora i un peu dintre, fet que és summament posi u, ja que a part de reforçar aquells actes més tradicionals, obririen nous espais i pràctiques fes ves.

No vull desmerèixer en absolut la feina feta, que crec que ha estat de matrícula d’honor, però potser ara que el seguici és fort i robust ha de guanyar amb elasticitat, sense abaixar el llistó que tan alt està ara. Amb el permís de la Misericòr-dia, els dies 25, 26 i 27 de juny serien els indicats perquè els elements festius, sempre que ho volguessin, arribessin a tots els racons de la ciutat. I tot això amb la mirada fixada en el moment que per mi és el central de tot el cicle festiu reusenc: el 29 de juny al vespre. Aquest hauria de ser el dia que els hipotètics balls parlats que s’han de recuperar es mostressin amb els altres elements del seguici, així com revisar el protocol d’aquells elements festius sempre que ho desitgessin. Per exemple el ball de diables no ha participat tradicionalment en la processó de Sant Pere, bé, però tampoc el lleó ni la víbria i ara ho fan i ben bé que hi queden. Un altre exemple seria la inclusió del bou o del canó al capdavant d’aquesta processó. Cert és que el bou recorda els correbous que es feien a la ciutat fa segles, i que de ben segur que cap bou viu va acompanyar sant Pere, o que el canó té un rol d’anunciar la festa. Però ara com ara estem escrivint la tradició, senyal que és vivíssima, i per tant podem fer-la al nostre gust sense que això vulgui dir desvirtuar-la, o sigui, sense malmetre el model de seguici català que perviu des del segle XVIII, però amb l’únic límit que és la nostra imaginació.

El Punt, 25.09.2007

Si una nit...

”Si una nit us passegeu per una via suburbana i aneu passant cases i més cases a una banda i altra del carrer: totes tenen llum a la sala d’estar, una llum daurada en què es veu al rectangle blau de la televisió; totes les famílies s’hi concentren, probablement atentes al mateix espectacle, ningú no parla, als patis de darrera hi ha un silenci absolut, els gossos us borden perquè camineu sobre uns peus humans en lloc d’utilitzar rodes.” Jack Kerouak, The Dharma Bums, 1958, traducció de Manuel de Pedrolo

Siuranella

Siuranella està davant de Siurana, però forma part de la Serra de la Gritella i la llegenda explica que era on els cris ans tenien el seu campament en en setge de Siurana a l’Edat Mitjana. Veritat o men da, Siuranella té unes parets igual d’impressionants que les de Siurana i ambdues són un paradís per a escaladors de tot el món.

Si el que volem és caminar i no pas escalar podem fer un i nerari circular que no és gens di cil i que és rela vament curt.

Podem sortir de Siurana pel camí vell a Cornudella. Trenquem a la dreta i per pista anem fins a la carretera; baixem fins a trobar un cartellet a la meitat d’una recta que hi diu Fonts Caldes. Si volem estalviar-nos aquest tram una mica pesat podem deixar el cotxe a la mateixa recta de la carretera on hi ha un petit espai on hi caben quatre o cinc cotxes, que és on els escaladors acostumen a aparcar.

Baixem pel corriol pel mig del bosc i en un moment ens plantem sota mateix de les parets. Si és primera hora del ma no hi trobarem ningú, però una mica més tard és fàcil veure-hi penjats escaladors. Són el Pilar del Cargol i la Rambla, un 9a+, una de les vies més complicades de tot el país. La veritat és que les parets desafien la llei de la gravetat i sembla que s’hagin de desplomar damunt del teu cap. Abans d’arribar a l’Olla deixem un senderó a l’esquerra, que és per on tornarem. Moments després arribem a l’Olla que és un amfiteatre de roca natural i baixem cap al barranc i arribem a una caseta de toma d’aigua, i pugem barranc amunt. Mes val portar pantalons llargs perquè el camí està bastant brut i és fàcil que ens esgarrinxem les cames. Seguim barranc amunt per la llera seca del barranc i un pèl més tard trobem a mà esquerra una fita i marques blanques. Les seguim i ens enfilem fort. Podríem con nuar pel barranc per anar a trobar el PR al a la font de l’Aubergada, però aquest primer és més ràpid. Amunt tenim una bona vista del bosc del barranc i de les roques. Atenció perquè hi ha corriols que es perden, paciència, si arribeu a enlloc, torneu enrere i recupereu el camí. Hi ha poques marques blanques, però n’hi ha suficients per no perdre’s. Arribem a dalt de tot, al Coll de la Vaca. Paga molt la pena enfilar-se a les roques que hi ha per a veure una magnífica vista del barranc, de Siurana, de Gallicant i del Priorat. Per dins el bosc agafem un indicador que ha posat l’Ajuntament de Cornudella que ens indica el grau de la Covassa, podem agafar aquest o passar pel Grau Tallat, que em sembla que és seguint el PR. Vam agafar el de la Covassa que està marcat amb una fites enormes i que segueix per la part alta de Siuranella, sigui quin sigui ndrem una impressionant vista del Montsant i amb els dos anirem a parar al cingle del Ti . Un cop allí volíem baixar a la cova de Donya Blanca, però no vam trobar el camí. Val a dir que portàvem el mapa de Siurana de l’editorial Piolet, però la versió an ga, i que alguns camins no estaven marcats. Caldrà renovar els mapes, ja que ja ha sor t l’edició revisada d’aquest mapa, i si està tant bé com el que acaben de treure de la Mussara segur que no

ndrem excusa per perdre’ns.

Diuen que a la cova de Donya Blanca pren aquest nom perquè hi van tancar fins a la mort la filla del Comte de Prades com a càs g per tenir un fill amb un bard del comtat.

Un cop al cigle del Ti passem per sobre de les roques roiges de gres amb conglomerat i per sobre nostre tenim les parets blanques de roca calcària. Seguim el caminet una mica amagat pels matolls i passem per sota la roca del Jueu, que segons la llegenda fou qui va donar les claus del castell de Siurana als cris ans i que veient des de Siuranella l’horror de la matança que ell havia provocat va quedar petrificat. Voregem tot el cingle i fem cap altra vegada cap al barranc de les Fonts Caldes, i des d’aquí tornem a agafar el camí per on hem vingut. En total un parell d’hores llargues i un desnivell suau.

Siuranella és una desconeguda i la veritat és que val molt la pena descobrir-la, l’únic punt nega u, sempre n’hi ha d’haver algun, són les defecacions dels escaladors al mig del camí, al peu de les parets. Entenc que després de fer una d’aquestes impressionants vies un es relaxi totalment, però podria fer-ho una mica entre els matolls, perquè no calgui que els excursionistes haguem d’anar fent saltirons esquivant els regalets que ens han deixat.

Titot, Foix, Manent i els patacons

Ahir vaig llegir que el Titot i companyia estan gravant el disc ”Onze nadals i un cap d’any”, dotze musicacions dels po-emes de J.V. Foix. Llavors vaig recordar que havia escrit els poemes al Mas de Segimon, propietat de la família Manent a l’Aleixar (Baix camp). Vaig agafar el poemari i vaig veure que m’equivocava: la majoria estan datats des de Port de la Selva i d’altres poblacions, però precisament l’onzè poema Si jo fos marxant a Prades té els següents versos:

O (si fos) pagès, amb deu vessanes

I mas propi a l’Aleixar

amb pous gelius i fontanes...

Doncs per força que part d’aquest poemari va ser, si més no, gestat a Mas Segimon. Així doncs que aquest ma he decidit anar-lo a veure, i conèixer una mica més tota la falda oest del Puig d’en Cama.

He agafat el llibre d’i neraris Per les serres del Mestral I d’Antoni Cabré, un mapa (que no m’ha servit de res) 1:50.000 del Baix Camp que va donar el Periódico fa un munt d’anys i la bicicleta. Ho he carregat tot al cotxe i he anat fins a l’Aleixar. he sor t del poble com si volgués anar a l’ermita de Sant Blai i he rat amunt, amunt deixant a l’esquerra l’ermita primer, i el PR que ens porta a Vilaplana i la Mussara segon. Després d’una estona de pujar fort arribo a l’úl m indicador que m’he trobat, el de la foto, perquè algun fill de la gran puta s’ha dedicat a arrencar tots els panells dels pals indicadors d’aquesta contrada. Poc després he passat pel Mas Segimon, no m’he aturat perquè semblava que estaven enfeinats, tot i així és un magnífic mas, antic però ben cuidat i amb unes vistes precioses al Cingle Blanc i el Cingle Roig de la Mussara.

Continuo pujant i davant tinc els dos germans petits del Puig d’en Cama: el Puig d’en Gulló (580) i Rocanys (578). Segons diuen els al metres sembla que el primer és dos metres més alt, però a simple vista Rocanys sembla molt més alt. El Puig d’en Gulló és un con gairebé perfecte com el Puig d’en Cama, en canvi Rocanys té més aviat forma de tascó.

Pujo i pujo, i estic al costat del cim del Puig d’en Gulló, ja hi vaig pujar una vegada i no és gaire espectacular perquè dalt al cim és bosc espès i no té gairebé panoràmica. Arribo al coll del Vent (510) baixo fort per una pista plena de roques de granit i arribo a una pista encimentada, trenco a la dreta i una llarga estona de pujada després arribo a una gran clariana al mig del bosc. I al mig un home i un gos.

-Bon dia, cap al Coll de la Batalla? (no hi havia d’arribar però així m’asseguro la direcció)

-Per allà... tu vas bé, no com els dels quads...

I comencem a parlar, resulta que és l’amo el Mas del Garrut, refugi de bandolers segles enrere. Per històries que no vénen a tomb ens coneixíem de referència i m’explica que a pocs metres d’aquella clariana als anys quaranta van trobar el cadàver d’un carboner que vivia per allà. Resulta que s’havia enemistat amb els patacons, que eren els maquis (?) del Camp, i que aquests l’havien matat i l’havien deixat allà. Alguns diuen que els patacons eren el maquis anarquista del Camp, però d’altres diuen que eren vulgars lladres que es dedicaven a robar pels masos. Sigui com sigui, al contrari que els maquis confirmats, no van tenir una fi gaire èpica: els van enxampar en una casa de putes de Tarragona,

Quan acabem de repassar l’actualitat de la muntanya i de fer inventari de les darreres destrosses dels quads, tiro avall. Arribo al GR-172 que va de Reus a Prades, baixo una mica per terreny molt sorrós i a l’esquerra vaig deixant els cartells del Mas de Borbó que em conviden a no entrar. Una llàstima, d’allí al Puig d’en Cama seria un moment i no caldria anar a fer un tomb enorme. Però gràcies als incívics destrossaboscos estem aconseguint que cada vegada més la gent tanqui els camins que passen pel seu terreny.

Arribo al coll del Rosic i els quatre camins. També han arrencat els indicadors. Agafo el camí a la dreta que baixa, està malament i l’he de fer a peu. Pins i figueres de moro. Arribo al Clot del Bosc i des d’allà en un moment sóc a la riera del Salt. Començo a pujar i m’adono que la bicicleta m’hi sobra. En un moment sóc al Salt, una cascada de 70 metres sense ni una gota d’aigua. Comença el Via Crucis, pel corriolet que he de pujar no passem bicicleta i jo, me l’he de carregar a l’esquena. Això no és tot, la descripció de l’itinerari que em dóna el llibre, que en general és molt encertada, aquí diu: ”Un indret bellíssim. Un sender va passant d’un costat del barranc a l’altre, pel fons de la vall i sempre ben fressat..

. Es tracta d’un recorregut molt entretingut”. Doncs l’entreteniment deu ser emular els Marines nord-americans al Viet-Nam, la veritat és que si hagués ngut un matxet l’hagués fet servir. 

El camí està impracticable pels esbarzers i altres arbustos. Una llarga estona de pa ment després surto del barrancot fet un ecce-homo i arribo a unes parades d’avellaners, més enllà el Mas del Garrut. Començo a baixar a tot drap per una pista que està força bé i van passant avellaners, alzines i pals indicadors arrencats. Poc després ja sóc a l’Aleixar. Content i sencer.

Dies d'agost

Encara que sembli una broma fàcil, he aprofitat aquests darrers dies d’agost per veure la pel·lícula de Marc Recha del mateix tol. Les obres de Recha sempre tenen alguna cosa de hipnòtiques, no sé dir si m’agraden o no. Recha aconsegueix obrar un encanteri que t’enganxa a la pantalla i et manté atent veient durant llargs minuts com es mouen les fulles d’una olivera, com baixa l’Ebre, corren els núvols o com caminen els seus protagonistes. .

M’agrada Recha perquè explica petites històries de persones perdudes emmig del grans paisatges, persones perdudes en la immensitat dela vida.

Preciosa és l’història de la Mariona, l’autoestopista de la germana morta.

Recha ens presenta un paisatge amb personatges que busquen i no troben, o que troben sense buscar. Com el mateix Marc Recha que busca en aquesta pel·lícula l’estela de Ramon Barnils, i no acabem de saber si la troba o no, de fet potser és més interessant la cerca que no pas la troballa.

Llàstima que, tal com li va passar a Pau i el seu germà, l’encanteri es trenca la darrera mitja hora, un metratge massa llarg fa que aquesta mena de somni de migdiada que és Dies d’agost s’acabi fent feixuc. Tot i així, paga molt la pena veure-la.