Collites i festes

Fa pocs anys, en un poble del Camp, un pagès que només tenia filles quan era la festa major d’es u les animava a ballar amb els xics del poble i a accelerar qualsevol procés de festeig, jaque així setmanes després podrien disposar de més braços per a la collita. La tardor al Camp és sinònim de molta feina: primer l’avellana, segon la verema i per úl m i potser la collita més dura és l’oliva. Aquests dies, ja siguin feiners o laborables, si us allunyeu del ciment de la ciutat i observeu una mica veureu camps enca fats de borrasses verdes i homes i dones de totes les edats enfilats a les escales pen nant les oliveres. Tots amb cara de fred. Tant se val que normalment treballin al defora o que entre setmana ho facin en una oficina climatitzada. Les darreres setmanes de tardor mobilitzen tots els membres de les famílies que encara no han abandonat les finques agràries; petits i grans, de sang i postissos, si us plau o per força.

El calendari tradicional ben poc deixa a l’atzar. La festa major, que podem pensar que es fa a l’estiu per aprofitar el bon temps i les hores de sol, com abans encara serveix per formar noves parelles i en darrer terme procurar la descendència de l’espècie. Les parelles formades per festa major tenien cent dies de marge, com els governs. Llavors passaven la dura prova de les collites. Curiosament, al mateix temps que el raïm, les avellanes i les olives, també és el temps de collita de carabasses.

Publicat al Punt el 27.11.2007

Prades: Font del Pu i mirador dels Plans de la Guàrdia

Un passeig per Prades força agradable és arribar-se al mirador dels Plans de la Guàrdia que fa poc que han condicionat els bombers d’aquest poble. En un dia clar com el d’ahir des d’aquest mirador es podien veure els Pirineus nevats com es veu a la foto.

Sortim de Prades per la carretera de la Febró, just al començament de la carretera a mà dreta ja veiem que surt el camí que ens porta a la Font del Cap del Pla i la Febró, el seguim. Passem per uns horts, el minúscul pont romànic, unes prades i arribem a una bifurcació, recte aniríem a la Febró i a la dreta ja s’indica la Font del Pu. Pugem, deixem a la dreta una granges i arribem a una pista que per dins el bosc ens fa guanyar alçada. Poc després arribem a la Font del Pu, senzilla però que fins i tot en temps de sequera com el que vivim raja prou. Contiuem amunt i un indicador a mà esquerra ens fa deixar la pista i per un corriol guanyem els darrers metres fins al mirador. Arribem dalt als tres quarts d’haver començat, la vista és espectacular i hi fa un fred que pela.

Montsant: Graus de la Guineu, l’Enderrocada i l’Escletxa

Per anar al Montsant convé matinar. Paga la pena començar a caminar quan el sol encara està per sortir. Normalment al Montsant és fàcil perdre la noció del temps i l’espai, que és molt perdedor, vaja, per tant per precaució convé que tinguem moltes hores per davant. Ens avisen que els graus de la Guineu i de l’Escletxa són molt aeris i perillosos, però si d’altres hi han passat, per què no naltros?

Si voleu fer aquesta ruta convé anar amb el mapa i si pot ser la guia de l’editorial Piolet. La guia de la Serra de Montsant de Rafael Ferré no ens serviria perquè quan va sor r feia poc que els aiguats del 1994 s’havien endut aquest grau i per tant no en parla. Deixem el cotxe a la Conreria d’Scala Dei i agafem el carrer que surt a l’esquerra de l’entrada del poble, caminem una bona estona direcció oest amb compte de no despistar-nos, a mà esquerra deixem unes runes i con nuem recte, trobarem vinyes i oliveres a banda i banda. Arribem al Mas de Tancat que la febre del vi del Priorat ha fet créixer. Con nuem, a mà dreta tenim el cingle del Montsant i al fons ja podem veure el Tormo del Frare, on en una de les balmes fa segles hi vivia un religiós. hi passem pel costat i entrem en un camp d’oliveres i unes fites ja ens menen cap al grau de la Guineu. Pugem molt fort una bona estona fins que ens plantem al peu de la paret. Pel petit corriol guanyem alçada fins que els úti ms metres hem de passar per una repeu estret que hi ha entre paret i el buit, però un cable ens ajuda a fer-lo, els últims metres són uns escalons de roca que hem de pujar ajudant-nos de les mans. Un parell de grimpades més i ja som dalt. ”Me l’imaginava més gran” com deia aquella. Agafem un caminet pel costat d’unes vinyes i fem cap al Mas Déu, es veuen un roure i un pi bastant grans que ens indiquen el grau de l’Ardèvol que ens podria servir per baixar, però des de les enormes runes del Mas Déu con nuem en direcció nord cap a la pròxima cinglera. Passem pels plans del bisbe i de la macipa, tots de vinya veremada i arribem al GR 171 i una tanca del Parc Natural que deu servir per tancar l’accés de vehicles en perill d’incendis. Seguim un trocet el GR i veiem el Mas de Forçans bastant gran en una fondalada i en un revolt del camí deixem el GR i comencem el grau de l’Enderrocada, aquest no té més dificultat que el nostre cansament acumulat que ja pesa quan anem guanyant metres. El camí ens porta primerament a mà esquerra del barranc i després trenca a mà dreta fins que arribem a la cova dels lladres, una balma bastant gran. 

D’allà podríem passar pel barranc de la Martorella per anar al grau de l’escletxa, però triem el camí dels Codinals que el mapa ens indica que està perdut. El camí, o el que s’intueix d’ell és infernal pel gran pendent del terreny. Com que es fa dur pels turmells decideixo intentar trobar un altre camí per la cresta, sembla que també hi ha un corriol, però no el recomano a qui ngui por a les alçades, ja que a mà dreta hi ha una caiguda d’uns quants centenars de metres. Un quart després arribem a l’indicador del Reus Depor u, a mà dreta hi ha el grau de l’Escletxa. Baixem una miqueta i sembla que el camí s’acabi en una barrancada, però a la paret de la dreta hi ha un cable que ens dóna seguretat. Arribem al final del barranc amb el buit a tocar i passem gràcies al cable a l’esquerra. Ja som a l’escletxa de pedra, un pas d’un metre entre dues roques. A par r d’aquí ja no hi ha cap mena de dificultat i en poc s’arriba a la Pietat, la Cartoixa d’Scala Dei i a la Conreria. Unes cinc hores llargues en total. I si voleu que us digui la veritat, em sembla que hi ha més perill a la carretera que no pas en aquests cingles.

La matinada de Sant Pere

Cert és que estic malalt de Festa Major, però com que porto bastantes històries del Bou de Reus, doncs la tinc present gairebé tot l’any. Enguany, i no és el primer, trobo que va fallar com una escopeta de fira la ma nada de Sant Pere. O sigui, des de que pleguen les orquestres fins a les 10 del matí que obren la porta del Campanar. Almenys dos dels tres elements que conformen la matinada de Sant Pere no van funcionar.

Un, el despertar Reus no va existir. Aquest acte festiu iniciat el 1990 consis a en recuperar la Tronada que s’encenia històricament en sortir el sol, però en lloc de fer una tronada, es feia la crida a la població perquè a les nou del matí tothom encengués un tro. Fa anys que les associacions de veïns recollien trons a l’Ajuntament i aquesta era l’excusa per a fer un esmorzar popular als barris i fer que d’alguna manera la Festa arribés a tota la ciutat.

Dos, la rave va ser molt trista, bàsicament perquè no hi havia música. Ja podeu veure a la foto que semblava més una tertúlia de després de dinar que no pas una Festa Major. Per què no s’estableix com un acte més del programa i ens oblidem dels problemes de cada any?

Tres, les matinades, potser van arrossegar una miqueta més de gent que no pas altres anys, però tot i així potser érem un centenar els que les vam seguir. Potser pagaria la pena potenciar-les d’alguna manera. Se us acudeix cap element fes u que sigui participatiu per a donar-hi color? (Les plomes carioques que el 2005 van posar a l’Alcalde ja estan molt velletes).

De manera ràpida se m’acudeix una idea, potser les matinades podrien passar de revetlla en revetlla (Palma, Parc Sant Jordi, Plaça Llibertat) a recollir el personal un cop acabada la festa, baixar fins al Mercadal, aviar una traca a les vuit,  quarts de nou i començar la rave que per ella sola ja s’acabaria vora les deu. O qualsevol cosa que se us acudeixi i que podeu deixar als comentaris.

Ràpid, que només ens queden set mesos.

Cara i Creu: Falset - Sant Gregori - Sant Cristòfol

Teníem la intenció de fer una excursió curta per a estrenar i provar les noves espardenyes de muntanya, i de Falset a Sant Gregori és, millor dit, era una passejadeta.

El camí surt del poliesportiu i s’agafa un PR, marques blanques i grogues, però als quinze minuts de caminar et trobes amb les faraòniques obres de la variant de Falset que estan construint i el camí desapareix. Cert és que podíem haver escalat el terraplè, però no es tractava d’això. Per tant vam recular i fer el camí fàcil: anar-hi en cotxe. A la N-420 gairebé a l’arribada a Falset hi ha un tomb de paella molt tancat, doncs al mig del tomb hi ha el caminal per anara a Sant Gregori. Sant Gregori és una ermita troglodítica, encastada en una balma de pedra vermella, i envoltada de pe ts cingles rocallosos. Un cartell ens indicava l’ermita de Sant Cristòfol a 25 minuts, en direcció Nord. Puja un pèl però paga la pena arribar-s’hi i veure la vista i la cova on hi ha el sant. Precisament a Sant Gregori hi havia un grup de falsetans que acabava d’arreglar el camí, i per un altre dia ens van aconsellar de continuar el camí per l’Avenc, travessar la carretera i arribar fins lo Morral (680) i retornar per darrera fins a Sant Gregori.

Trobo una contradicció que per una part un grup de voluntaris es dediqui a arreglar els camins del terme i que per l’altre, unes obres desproporcionades destrueixin sense mirament tot el que es troben al seu pas. No hi havia una manera menys agressiva pel territori de fer la variant? No hi ha manera de conjuminar la modernitat amb el respecte al patrimoni natural i arquitectònic?

Cistell buit

Com l’any passat, enguany no hi ha bolets. Ni rovellons, ni pebrassos, ni rossinyols, ni mucoses, ni llores. Tampoc s’han trobat apagallums, que sempre n’hi ha a dojo perquè per aquestes comarques no els deglu m. Ni molt menys hi ha ceps ni d’altres espècies més exò ques que es troben excepcionalment. Res de res de res. Encara ens queda una mínima esperança de trobar algun fredolic, però més val ser realistes i donar la temporada per perduda. La sequera i el vent ens han deixat sense collita. La majoria hem hagut de redescobrir el moniato per a acompanyar el tall de carn. N’hi ha uns quants que es neguen a l’evidència i con nuen buscant i te’ls pots trobar per la muntanya caminant capcots amb el fons buit del cistell tapat per fulles. Els èxits i els fracassos a Catalunya s’acostumen a tapar, potser d’aquí ve l’expressió «posa-t’hi fulles». I fulles ens posem cada dia, amb els trens, les autopistes, els aeroports, les apagades, els impostos que et caragolen, les burles i els menyspreus. A aquests assumptes seriosos només cal sumar-hi un Barça desmaduixat i una magra collita de bolets per a tenir el català constantment emprenyat. En un clima tens, com el d’avui dia, el 1835 a Barcelona el desencadenant de la bullanga va ser una mala tarda a la plaça de bous, un mal espectacle taurí va encendre els ànims dels catalans emprenyats de llavors. Qui sap si un altre any de cistells buits de rovellons i de solucions no ens farà engegar-ho tot.

Publicat al Punt, 13.11.2007

Bellmunt

Aquest dissabte amb la colla del Bou de Reus vam fer una sortida a Bellmunt del Priorat, abans de Siurana. L’excusa de la cercavila del Bou ens va permetre conèixer el poble de la mà del jovent de Bellmunt. No sé si fent turisme per certes comarques heu ngut mai la sensació d’ésser escrutats per la gent dels pobles. Aquesta sensació de recel canvia totalment i es converteix en hospitalitat quan vas acompanyat d’algun indígena.

Vam visitar les magnífiques Mines de Bellmunt, llàstima que només t’ensenyin la primera de les vint galeries, potser pagaria la pena poder veure la segona i la tercera com es feia fa uns anys. Tot i així la visita per si sola ja paga la pena. El curiós de les mines de galena (de plom) és la poca perillositat que tenien, res a veure amb les mines de carbó i els gasos que desprén. El Museu de les Mines ha estat una bona manera de donar a conèixer la passada realitat minera del Priorat, i alhora per crear nous atrac us turístics per a aquesta comarca. L’anècdota és que uns visitants espanyols van fotre el camp emprenyats perquè les visites guiades no es fan per defecte en castellà, i que no volien esperar a la traducció. Res ens sorprèn ja.

Després ens van mostrar la Casa de les Mines, una joia modernista, que tot i estar esbalandrada, conserva la seva bellesa. D’aquí poc aquesta casa serà un hotel de luxe, serà una llàs ma que no la pugui u litzar més el poble, però potser així serà la manera que sigui restaurada i creï riquesa a la zona. Això sí, caldrà anar amb compte, segons un erudit local, la Casa de les Mines durant la guerra va ser Hospital de Sang i diuen que al pati de darrera hi ha enterrats soldats republicans. Veurem com es soluciona això.

De la Casa de les Mines es veu el cim del Sarraí, que domina el poble i que queda pendent de pujar.

Dinem als porxos de la Casa. Ens conviden a un arròs de conill que hi cantaven els àngels, mandarines i vi negre del Priorat. Fem el ronso una bona estona a la terrassa del bar que hi ha davant de la font, i de seguida es fa l’hora de començar la cercavila. Com en la majoria de pobles, la gent és agraïda i la cercavila és una festa, més que no pas una simple desfilada com passa a les ciutats.

Es fa fosc de seguida, però és un luxe veure com les darreres llums del dia banyen de coure les muntanyes del Priorat:el Montsant, la serra de la Figuera, el Motlló...

Bellmunt és un poble de dos cares: industrial i rural. Iniciem la cercavila a les colònies, carrers de casetes blanques de planta baixa que van ser fetes durant els anys de màxim funcionament de la mina per tal d’acollir a tots els treballadors. Després passem per carrers estrets de cases altes, amb un parell de pisos i golfes amb portalets, com els de gairebé tots els pobles del Priorat.

Bellmunt ha estat un descobriment, hi tornarem segur.