La més forta a Cal Massó (2008)

Les coses no sempre surten tal com vols, encara que les treballis i hi posis molt d’amor. L’espectacle de La més forta d’ahir en pot ser un exemple. Es veia la feina darrere, tant del director, de les actrius, del personal de Cultura en la producció de l’espectacle... Però ahir vam descobrir que Cal Massó és un espai fantàstic amb una sonoritat pèssima.

Va passar que teníem l’actriu a dos pams i no l’enteníem. La veu s’esfumava per les voltes del centre, i en algun moment de crits la veu rebotava massa. Vulguis que no això condiciona el resultat d’un espectacle, i més si és teatre de text.

A banda d’això, doncs una posada en escena molt acurada, dues actrius que funcionaven, però una coreografia potser massa gran per un espai tan petit, o sigui, les anades i vingudes no facilitaven la contenció, que potser no era el que buscava el director. El mateix espectacle dalt d’un teatre a la italiana hagués canviar completament i segurament hagués brillat molt més. Cal Massó pot ser un espai fantàstic pel fes val Cos de mim i teatre gestual, precisament ahir l’actriu sense text, l’Ester Cort, s’hi va poder lluir. Al Francesc Cerro (sense dièresi?) li va tocar pagar la novatada; cal si més no, lloar-li la valentia. Això sí, recomano anar-ho a veure, crec que en el balanç final hi ha més punts positius que negatius.