Mort fora ciutat

Al pobles del nostre país la mort no s’amaga com a la ciutat.

Als pobles tothom acompanya el mort. L’església és plena de fred i de gent. Es plora si et ve de gust i les coses es diuen pel seu nom.

Tot el poble va darrera el cotxe de morts fins al cementiri que és costa amunt.

Als pobles de muntanya els cementiri no està en una planeta, les llenques de terra plana s’aprofiten per horts i olivers.

Parets emblanquinades, teules i recompte de noms que són record al fons del nínxol.

Als pobles es demana a peu de tomba si els acompanyants volen veure per darrera vegada el difunt.

Els cementiris tenen escales i el taüt es porta sobre els muscles, i els homes ens encarreguem de pujar el fèretre fins el nínxol sobre una destartalada envestida que fa tentines sobre els escalons del cementiri

Als pobles es viu la mort tal com és, sense subterfugis, de manera natural. Es parla sense pèls a la llengua del lloc on en el futur descansarà cadascú dels presents.

Per sempre a la falda de Cardó, entre oliveres, xiprers i figueres de moro, mirant el riu i els gegants emboirats dels Ports.