Stalin per Flotats

Ahir l’Stalin del Flotats va aterrar a Reus al pavelló de tuberculosos, perdó, al Teatre Fortuny. Va haver-hi moments que l’apoteosi tossiva era tan magnífica que vaig suposar que passaria com l’any 91 amb Ara que els ametllers ja estan batuts quan Josep Maria Flotats va plegar a mitja representació i va amonestar el públic pels seus persistents estossecs.

Però anem a l’obra.

Stalin és una molt bona obra, però que no arriba a obra mestra que és el nivell que recordàvem del Flotats. Flotats ha volgut repe r el malabarisme de posar-se en la pell d’una personalitat del segle XX a través d’un text no teatral, la novel·la Une exécution ordinaire de Marc Dugain. Flotats, com han fet tots els grans actors, ha volgut posar-se en

la pell d’un tirà monstruós, com seria un Cal·lígula i per mi ho ha fet amb nota. A les primeres rèpliques ens trobem un Flotats fent d’Stalin, però en pocs minuts veiem, escoltem i ens horroritzem amb un Stalin xacrós, que potser en algun moment arrossega una mica massa la dicció, però ja no veiem el Flotats fent d’Stalin com alguns han volgut veure, qui sap per si desprestigiar la tornada del nostre millor actor a la Llengua Catalana.

La primera part del muntatge, per mi la millor, és parsimoniosa, conduïda de manera magistral per les paraules d’Stalin-Flotats i els silencis d’una Carme Conesa magnífica. La Conesa ens ha demostrat que les actrius que passen de la quarantena també poden fer grans interpretacions, tot i que sembla que es tornin invisibles pels directors de càsting.

La segona part es torna descontrolada, s’intenta encabir l’estructura de plantejament-nus-desenllaç per donar un cert punt d’intriga a l’espectacle i justificar la bogeria paranoica d’Stalin, però on es palpa més clarament el terror del totalitarisme és en les explicacions racionals i pausades que fa Stalin dels seus actes en la primera part, justificacions d’actes injustificables arrebossades d’un cinisme lacerant.

Del tot sobrer va ser l’epíleg final que relacionava Stalin, Putin, el Kursk, Politkòvskaia... Potser moralment era necessari, però en absolut dramatúrgicament. La intenció era bona però no el resultat.

El muntatge ve acompanyat per una altra escenografia brillant de Jon Berrondo, que sembla que  tingui el monopoli de l’escenografia nacional, els darrers tres espectacles que han passat per Reus han estat muntats per aquest genial senyor.

Sobretot ahir que era un espectacle basat en la paraula, es va veure molt necessari que els teatres de Reus, sobretot el Fortuny, formalitzessin un conveni amb alguna empresa de caramels per la gola i amb alguna farmacèutica que fabriqui xarops per la tos per a regalar mostres d’aquests productes amb l’entrada. Jo com tot fill de veí, també tinc tos, però tinc la decència de prendre xarop, beure molta aigua, i portar-me uns halls el dia que hi ha funció, perquè la resta d’espectadors no tenen perquè pa r-me. Si no haurem de fer, com em va suggerir un amic al descans: suspendre la temporada teatral d’octubre a maig que és l’època de la tos.