El dia de l'ós

Hi ha un vers de Viladot que diu: ”I la merda, qui la toca?”. Joan Lluís-Lluís és un d’aquests pocs escriptors catalans

que s’hi atreveix. En El dia de l’ós Joan Lluís-Lluís toca la merda humana: la por, la ignorància, la submissió.

El dia de l’ós és un llibre escrit des de la ràbia. La ràbia contra aquells que converteixen les supersticions i les pors en llei. La trama és prou simple: el mateix dia que torna al poble de Prats de Molló la Bernadette, que anys abans havia marxat a l’exili a Barcelona per un escàndol, també ho fa l’ós a les muntanyes properes, i el poble veu en aquests dos fets com una amenaça per a la seva feliç i inconscient vida i mort de poble de província francesa.

La ràbia dóna forma a la història i fon en aquest llibre dues línies temporals. Fon la mentalitat i les costums d’un poble nord-català sota dominació francesa del segle XVII en ple segle XXI. Aconsegueix un quadre fantasmagòric però ben real. Tan real com les mentalitats de fa cinc-cents anys del veí de sota que pega cada nit a la dona, o dels pares africans que dos carrers més avall retallen el cony a la xiqueta amb unes sores comprades a un tot a cent xinès, o bé aquells que encara ara fan batudes pels Pirineus per a matar l’ós. És el mateix pus d’ignorància, una ignorància còmoda que allunya la por d’haver de lluitar per a ser lliures de prejudicis i d’imposicions, ja siguin religioses, sexuals, o imperialistes, com en el llibre. El dia de l’ós és un llibre escrit des de la ràbia. I la ràbia és l’únic plaer que es permet finalment la protagonista del llibre. Un plaer que no porta enlloc, com tots, però un plaer a la fi.

Desassossec

Des de l’any 1989 es va popularitzar la màxima que “el comunisme no funciona”. Potser és cert donat que en cap cas que s’ha portat a la pràctica hi ha hagut bons resultats, el comunisme va fracassar arreu i arran d’això el capitalisme es va erigir com a únic sistema econòmic i social vàlid. Però arran de l’actual crisi hi ha veus que també diuen que el capitalisme tampoc funciona. I la veritat és que tot i tenir-ho tot de cara, sense alternatives ni gaire oposició, el capitalisme neoliberal ha segat sota dels seus peus i ha arribat al col·lapse. La mà invisible d’Adam Smith no és que fos invisible, és que no existia. Era fals que el mercat per si sol s’equilibrava. El mercat ha fracassat estrepitosament i els estats han hagut de córrer a salvar-ho tot. El neoliberalisme ja està a la pila de pendents d’arxivar al costat del feudalisme, el socialisme utòpic, i tantes d’altres idees obsoletes. La imperfecta intervenció estatal sobre l’economia és l’única solució plausible. Tornem al model keynesià de cinquanta anys enrere i ara els grans profetes de l’economia callen. No només ells: l’esquerra i la dreta s’han quedat sense idees ni discurs. No hi ha solucions màgiques ni radicals. És la fi de les ideologies i el triomf del qui dia passa any empeny.  Possiblement no som tan intel·ligents com ens pensàvem i l’única certesa és el desassossec de saber que som esclaus de la nostra pròpia imperfecció.

El cafè de la granota

Un dels llibres que m’he llegit aquest estiu és El cafè de la granota de Jesús Moncada. És un llibret curt de relats breus, que ens expliquen les històries de gent petita, com naltros mateixos que no som ni herois ni prohoms. Però El cafè de la granota és una obra mestra en el seu gènere.

L’any 2000 Jesús Moncada va passar pel Centre de Lectura per presentar el seu següent i també excel·lent llibre de contes Calaveres atònites, i vam aprofitar per preguntar-li si les històries que expliquen els seus llibres són reals. Ell ens va contestar que hi ha una part molt important de literatura, i tant! però que el pinyol de la història acostuma a ser real, i que això va fer que algú del poble li deixés de parlar després de veure’s conver t en personatge literari. 

Moncada ens explica petites històries de gent pe ta d’un petit poble, però el que fa  és tocar allò que alguns anomenen ”universalitat”, o sigui, que Moncada ens parla del mateix que ja ens parlaven les tragèdies gregues: de l’odi, la luxúria, l’enveja, la por... i també del mateix que ens parlaven les comèdies gregues, perquè al fons de totes les històries hi ha un gran sentit de l’humor i una tendra ironia.

Tot això Moncada ho amaneix amb un llenguatge que és com l’Ebre de les seves històries. A primera vista el discurs sembla calmat i senzill com una conversa de cafè, però si afinem la vista ens trobarem amb mil matisos i colors i sobretot, amb una força i fluidesa inigualables.

Elements efímers de la Festa Major de Reus

El Draquet 

Començo aquesta tercera i última sèrie d’elements festius de Reus. Ara toquen els que han estat oblidats i/o perduts, però no em remuntaré a un, dos o més segles enrere, sinó a deu, vint o trenta anys, perquè encara que no ho sembli, en pocs anys la festa ha evolucionat i hi ha hagut elements que s’han quedat pel camí. Aquesta sèrie és per a recordar-los i per a veure que les coses no duren sempre i que el que avui es fa amb moltes ganes, demà podrà estar tancat en un magatzem criant pols.

D’aquest element només en tinc una foto extreta d’un opuscle que es va fer fa una pila d’anys amb motiu d’una trobada de bestiari a Reus. El draquet pesava 20 kg. tenia 70 cms d’ample, 170 de llarg i 75 d’alt. No en sé res més, si algú en sap res sempre ens ho pot explicar a comentaris.

L’Àliga de l’Escola-Taller d’Art

D’aquesta Àliga ens en parla el llibre L’Àliga de Reus de Gort i Palomar. expliquen que l’Escola-Taller d’Art es va implicar en la recuperació dels carnavals al començament de la democràcia i es va triar l’Àliga. Es va fer una àliga de fibra de vidre bastant diferent a les que estem acostumats però que tenia la seva gràcia. Aquesta Àliga sortia per Festa major i per Carnaval, el del 1980 va ser el primer, però ben aviat va acabar arraconada. L’últíma noticia que en tinc és que estava a l’Espai, però ara que ja no existeix no tinc ni idea d’on està i el seu estat de conservació.

El drac de l'escola d'art

Aquest drac era parent de l’Àliga de l’Escola-Taller d’Art per la fàbrica, va ser construit el 979, pesava 45 kg, tenia una amplada de 80 cms. una llargada de 200 i una alçada de 310. Deu fer sis o vuit anys va sortir de manera efímera en cercavila acompanyat pels dos nanos següents. Crec que també reposava a l’Espai i qui sap on para ara. També us demano que si en teniu més informació o fotos de més qualitat ho digueu a comentaris.

Nanos del Tabernacle

Gràcies a un comentari del Consueta he sabut que aquesta parella de nanos era del grup de teatre de carrer Tabernacle i són el Mafumet i l’Odalisca, una parella d’immigrants magrebins. Mafumet de Mohamed i Odalisca perquè tenien la seu al barri dels poetes i l’associació de veïns d’aquest barri es diu Oda dels Poetes. S’havia de fer una altra parella de catalans no es va arribar a completar, però com que el català ja estava encarregat, el mateix Consueta se’l va quedar i al seu bloc l’hem pogut veure alguna vegada. L’última vegada que vaig veure aquests nanos és fa sis o vuit anys acompanyant el Drac efímer.

Semblen comprats al Ingenio, per tant són uns capgrossos fets en sèrie, de fet a l'espluga de Francolí en tenen d'iguals:

Els primers Gegants negres 

El 1976 es va pensar que calia una parella de gegants que completés els cinc con nents, ja que vint anys abans s’havien construït els japonesos que representaven Àsia. Es va pensar fer una parella de negres que represntés Oceania. Com que el pressupost era baix es van encarregar a un artista faller de València. Aquest va fer una parella de gegants que poc tenien a veure amb les altres parelles, ell anava amb el tors nu i amb una llança que sembla ser que el primer dia anava pintada de sang. Ella era una dona exuberant i sembla que va arribar a Reus amb els pits al descobert. Tot i moltes queixes van ballar pels carrers de Reus des de 1977 fins a 1988, que van ser substituïts per una parella construïda per Ramon Ferran i que és mes fidel a l’es l de les altres parelles. Ara aquests gegants descansen al Museu de la Raval. Tot i això, aquells que vam viure els nostres primers sants peres amb els primers gegants negres, malgrat tot, encara els enyorem una mica.

La Mulassa de foc

Aquesta Mulassa de foc va aparèixer una nit del primer o segon any de Barraques i mai més se n’ha sabut res. Pel que heu dit em sembla que va participar uns anys a la Cercavila de foc de la nit de Sant Joan. Crec que el cap va estar exposat durant un temps en una fleca del carrer del Vent, però no n’estic segur. 

Les primeres Cabres

L’any 1980 va sortir aquest element per acompanyar el Ball de Diables de Reus a la Cercavila de Foc de la nit de Sant Joan. Encara hi surt entre d’altres actuacions amb gran popularitat, però el segon cap, el de la foto (el primer es va cremar segons em van dir), el 1990 va ser substituïda per l’actual.

Elements possibles de la Festa Major de Reus VIII: els Diables a la Professó (2008-06-13 07:25)

Sembla ser que possiblement una de les novetats de la Professó d’enguany siguin els Diables encapçalant el Seguici. El Salvador Palomar, que de diables ens sap un munt, ens ho explica al seu bloc. Sembla que els Diables de Reus mai no havien par cipat a la professó principal de la Festa Major, al revés de la gran majoria de diables dels Països Catalans. A mi em sembla fantàs c. Caldrà veure la reacció del públic engalanat amb un ves t d’estrena quan s’encengui la primera carre lla, explica’ls que és foc fred! Però penso que la interacció amb el públic sempre és bona, els balls que han aconseguit trencar la passibilitat del públic, com les Gitanes, a hores d’ara són els que més funcionen.

Com el Palomar em sembla que els Diables farien molt bon paper la professó del dia 29, mentre que a l’anada a Com-pletes serà més aviat un tràmit. En un recorregut curt, atapeït de gent, i amb la plaça plena de focs ar ficials pot ser di cil fer un bon paper. Però és que posats a canviar, perquè no ens plantegem (sempre que vulguin ells, ep!) que només vagin a la professó del 29? No tenien la llibertat d’encapçalar el Seguici només per la Baixada a Misericòrdia, doncs que ara hi vagin quan més els plagui. Tot i això, la decisió que prenguin serà l’encertada, perquè ells es coneixen millor que ningú.

Ara que els penúl ms que es resis en a entrar a la professó han decidit fer-ho, suposo que ara és el torn del Bou. Val a dir que històricament els corre-bous i la professó de Reus anaven per separat, i amb aquesta filosofia funciona el Bou. Però la tradició no deixa de ser uns usos socials, i per tant és viva, o sigui que no es descabellada la idea de veure el Bou a la professó. Ara bé, cada any els del bou votem aquesta possibilitat i cada any surt per majoria absoluta que no.

Elements de nova tradició de Sant Pere

Les pataques de la Laurie

Un dels elements més populars de la Festa Major són les pataques de la Laurie, la patateria de la Plaça Mercadal. Cues i cues de gent esperen el torn per a comprar pataques de xurrero tal com en diem per aquí. A part de els pataques clàssiques triomfen les fantàs tiques rodes de pataca. Mentre dura la processó bona part del públic rosega les pataques del Laurie, i entre danses també podem veure els balladors menjant-ne. Si hi ha un aperitiu tradicional de la festa, són les pataques del Laurie.

Si algun dia els amos de la bo gueta llegeixen això només els demano que no toquin mai res de la bo ga, que en treguin la pols i gràcies, que l’aspecte de la botigueta ja forma part del nostre imaginari com les campanetes de la Mulassa o la barba del Vitxet.

El bigoti

Va començar com una pràctica fes va d’una colla, crec que els Perejil’s. Com que no sóc d’aquesta colla no puc ser molt precís, si m’equivoco em corregiu. Aquesta pràctica consisteix en deixar-se bigoti per honorar Sant Pere durant els dies i sobretot les nits de les seves festes. De fet deixar-se bigot per aquell que normalment va ben afaitat no deixa de ser una exteriorització del temps d’excepcionalitat que és la Festa Major. Aquesta pràctica culmina amb el Sopar dels Bigotis, que enguany celebrarà la novena edició.

Crec que la tradició de deixar-se bigoti comença a trascendir l’àmbit estricte d’una colla i es popularitza. Potser són pocs, però així comencen les tradicions.

Per cert, l’Alcalde està sempre de Festa Major?

La Rave de Sant Pere

Un element que fa un parell d’anys que va de baixa és la Rave de la matinada de Sant Pere a la Plaça del Mercadal. La pressió policial del 2006 va castigar aquesta celebració espontània i el 2007 les persones que portaven l’equip de música ja no hi eren, de manera que aquells que volíem festa vam seguir les Matinades, tot i que no érem pas gaires. La foto que li van fer a l’Alcalde durant la seva participació a la rave de 2005 potser no li va fer gaire gràcia, i d’aquí la presència policial dels anys darrers. Especulacions, perquè a la foto es veu ben satisfet de ser l’ànima de la festa. Sigui com sigui no costaria res programar un recorregut o espai fes u de ma nada per aquells que volem empalmar la nit de Sant Pere amb la Tronada de quarts de dotze i la passada del Seguici. La revetlla de Sant Pere és només una nit a l’any, és excepcional, i cap altre celebració té la demanda d’allargar la nit com aquesta.

Barraques 

La història de Barraques és llarga i tortuosa. La idea va començar a bullir a finals dels norantes al Casal Despertaferro. La idea era fer-les a la plaça de la Patacada. La idea va costar i crec que el primer ”sí” el va donar el regidor Galofre. Des de llavors les barraques s’han anat fent amb interrupcions i canvis d’espai, però sempre han funcionat molt bé. Hi ha un bon ambient, cada vegada hi ha gent més diversa i no hi ha hagut problemes dignes de menció tot i tractar-se d’un espai de festa nocturna. La història és llarga i pagaria la pena que algú l’expliqués. Sigui com sigui es tracta d’una festa participativa i feta des del teixit social amb l’ajut de les institucions, un model consolidat tot i els entrebancs de cada any.

La cercavila del Masclet

A vegades costa trobar exemples d’allò que se’n diu ”morir d’èxit”. La Cercavila del Masclet havia arribat a aquest punt i amb molt bon criteri han decidit canviar-li el format abans que la defunció fos cer ficada. Els darrers anys la combinació de jovenalla més alcohol gratuït provocava més d’un problema. Per exemple el que vaig viure el 2005: en plena eufòria fes va va trencar-se el mecanisme del cap del Bou de Reus. No sabem com va anar, els portadors no van pegar cap trompada a res però el cap va caure en sec, potser a fora algú es va penjar de les banyes, però ningú de naltros ho va veure de l’aglomeració de gent que hi havia. Això ens va fer replantejar la nostra participació i el 2006 no hi vam anar, i el 2007 hi vam tornar però sempre mirant-nos-ho des de lluny. La conclusió que faig és que si es va arribar a trencar un mecanisme fet d’acer, hi havia molts números que algú arribés a prendre mal. I n’es c segur que enguany pot ser encara millor, amb el Lleó, els Cercolets, el Drac, els Gegants i el Bou pot haver-hi una bona festa nocturna. Com a exemples tenim la Patum de Berga o la Baixada de l’Àliga de cals veïns, on hi ha una farra amb els elements fes us sense que reparteixin alcohol gratuïtament.

Elements possibles de la Festa Major de Reus VII: Bou i arròs (2008-06-12 00:02)

 Recuperat el 2008

Ho poso a possibles perquè encara falten uns dies i tenim la incertesa de saber com anirà. El Bou i arròs torna aquesta Festa Major de la mà de la colla del Bou de Reus, el dia 24. Després de la Tronada i de la cercavila del Masclet a la plaça de les Peixateries Velles recuperarem aquest plat tradicional de la Festa Major de Reus. Val a dir que comptem amb la complicitat de la carnisseria Cal Borrull, la Unió de Bo guers, els cellers De Muller, la Càmara Arrossera del Montsià, el Forn Cabré, el CRM, la cuinera Mariona Quadrada i el Casal Despertaferro. Recupero un ar cle sobre el Bou i arròs que vaig publicar fa un temps al bloc del Bou.

Segueix...

“A Reus per Sant Pere bou i arròs” és un refrany que

tot i que ja no es diu avui dia, va ser força conegut dins i fora de la ciutat. Mostra n’és que Joan Aades el recull dins l’apartat de

refranys del volum de cançoner de Folklore de Catalunya (Barcelona: Selecta, 1951 p.1217). Fins i tot s’ha inclòs dins dels 25.000 refranys que conté la contemporània obra Tots els refranys catalans d’Anna Parés (Barcelona: Ed. 62, 1999 p.486). Però a part del refrany,

què en sabem més? El folklorista Ramon Violant i Simorra ho explica a Etnografia de Reus i la seva comarca (Barcelona:

Ed. Alta fulla, 1990, p.659) referint-se al menú de la Diada de Sant Pere: “el ma es tenia un plat a taula amb avellanes torrades i coca per a convidar els visitants a la casa. El dinar clàssic era el bou i arròs. Això és, arròs a la cassola per primer plat i bou ros t per

entrant. Per postres, crema o bunyols de pasta adobada i coca adobada, d’elaboració casolana”. Aquesta menú tradicional no ha arribat fins als nostres dies ni molt menys, ja al 1923 Pere Cavallé deia: “La decadència dels costums tradicionals estava ja iniciada […] eren molts pocs els veïns que complissin amb el precepte aforís c de “Per Sant Pere bou i arròs”. De les diverses famílies que jo tractava, únicament la d’en Celes Ferrando, l’impressor, seguia el costum. La senyora

Dolors, l’esposa d’en Ferrando, deia, amb certa emoció, que el seu pare

tenia per deure ineludible el menjar bou amb arròs el dia de Sant Pere

i que ella, en homenatge als avantpassats, seguia fidel a la culinària

tradició” (P. Cavallé Festes i Costums de Reus. Reus: Centre de Lectura, 1990 p.72).

La primera no cia de menjar bou a Reus per festa és de 1343, va ser la primera Fira de Sant Jaume que la vila va pagar

un bou, el va fer ballar per un joglars i després el va fer cuinar amb pebre. El 1437 els arrendataris d’una carnisseria, Joan Forés i Ramon Aguiló, es

van comprometre a servis bous de més de 100 lliures de pes, “bons e

suficients”, a judici dels Jurats. I així podríem con nuar amb referències dels sants peres de 1503, 1597, 1604... Aquest ar cle de Lluïsa Vilaseca us en pot donar més detalls.

Els temps ha canviat, per les festes de Sant Pere homes i dones tenen ganes d’estar al carrer i no pas tancats a la cuina elaborant el menú que explicava Ramon Violant. Per recuperar aquesta tradició, caldria adaptar-la als nous temps: passar de ser una menjada familiar a una de comunitària i fondre l’arròs a la cassola i el bou ros t en un sol

plat. A par r de dos elements bàsics com són el Bou i l’arròs, cada cuiner o cuinera faria el plat al seu gust i a la seva mida, talment

com el Masclet, que a par r de dos elements bàsics com són el Vermut i el Plim cadascú els combina com més li plau.

No inventem res, de menges comunitàries per festes n’hi ha arreu dels Països Catalans: l’espineta amb caragolins per Santa Tecla a Tarragona, el ball de coques dels pobles del Priorat, el ranxo de Ponts, les calderes de Sant Antoni de Massalfassar o la truita amb suc d’Ulldemolins. La idea no seria fer una festa gastronòmica com pot ser la calço-tada

de Valls, sinó dotar a la Festa Major de Sant Pere d’una menja tradicional, senzilla i energè ca que serveixi per fer coixí per aguantar les hores de festa que calguin.

Elements possibles de la Festa Major de Reus VI: el Cós

A  les Terres de l’Ebre encara sobreviu la tradició de fer cóssos, o curses, per festes. Hi ha cóssos de rucs, cóssos de cavalls com a Vila-Seca i cóssos a peu. A Reus també hi havia hagut cóssos, Antoni de Bofarull al llibre Costums que’s perden del 1880 dóna una importància similar a la Tronada i al Cós, la cursa pedestre que es feia per festes. La cursa era més un esdeveniment lúdic i fes u que no pas una competició atlètica d’elit. El que arribava primer guanyava una vedella i el darrer rebia un manat de cebes per riota de tot el públic.

A l’Ebre els cóssos s’han anat transformant en una competi ció atlètica, però con nuen mantenint l’ambient fes u. Hi ha apostes, i premis en metàl·lic a les metes volants que posen les bo gues o els par ticulars. Val a dir que la recuperació del cós aniria en consonància d’establir un dia de al Festa dedi-cat als jocs i esports tradicionals. Enguany el Ball de Diables de Reus i el CE Despertaferro faran una rada de bitlles el vespre del dijous 26 de juny al Parc de Sant Jordi. Serà una compe ció oberta a tothom que ho vulgui provar. Les bitlles són el primer pas, potser més endavant tocarà el cós, es rar la corda, el pas ensabonat o potser algun joc que proposi algun dels col·lectius de nouvinguts.

En el cas del Cós de Reus caldria saber trobar la mida justa entre competició espor va i festa popular, gens fàcil, però possible. A banda que seria una eina molt vàlida per a poder fer participar a col·lectius que de moment no acaben de sentir-se la festa com a pròpia.

Elements possibles de la Festa Major de Reus V: Dames i Vells

Dames i Vells és una obsessió particular. Aquí al bloc ja n’he parlat i poca cosa puc dir més. A Tarragona Dames i Vells és impressionant. La gent fa hores d’espera per a veure-ho i persones que poc o gens es men la cultura popular troben que aquest és el principal acte de la Santa Tecla tarragonina. Val a dir que Dames i Vell ja no surten al Seguici. La representació del ball deu durar uns vint minuts i evidentment no poden parar la processó durant vint minuts per a fer el ball, per tant només desfilaven. Van deixar de fer-ho. La desfilada a seques d’uns homes disfressats de vells i d’uns altres transvestits no té gaire sentit.

Pels volts de 2002 els alumnes de l’Escola de Teatre del Centre de Lectura vam intentar recuperar-ho però no ens en vam sor r, més tard, més o menys pel 2005 sé que els del Tebac també ho van estar considerant però ho van descartar. Potser pel 2009 es torni a intentar.

Seguiu per a llegir el que deia fa un any de Dames i Vells...

Per acabar ja amb la Festa Major, us parlaré del Ball de Dames i Vells, que crec que hauria de ser el pròxim a ser recuperat a la ciutat per tal de fer créixer la sàtira i la crítica a la Festa.

El Ball de Dames i Vells el podem catalogar dins el gènere dels Balls Parlats. Pere Anguera defineix els Balls Parlats com a “espectacles populars basats en el diàleg en els quals la música i la coreografia desenvolupen un paper complementari, és a dir en els quals el text i el seu missatge assumeixen el protagonisme”.

Els Balls Parlats a les nostres comarques van ser les manifestacions fes ves més

populars durant una bona colla de segles, fins que van desapareixer quasi tots a

finals del XIX.

Hi ha balls parlats de caràcter històric (Moros i Cristians o Mossèn Joan de Vic, tot i que ara no es representa com a ball parlat), de caràcter religiós (com el de Misericòrdia), de caire cavalleresc, de

bandolers (d’En Serrallonga) i de caire fes u i sa ric que és el que ens ocupa. Dames i

Vells és un ball popular de caire satíric que era interpretat només per homes, d’argument senzill i planer, i de llenguatge còmic, barroer, ple d’al·lusions eròtiques, gests obcens i paraules mal sonants. El Ball de Dames i Vells tracta de les batusses còmiques que sostenen una colla de matrimonis, malavinguts per raó de la diferència d’edat en cadascuna de les

parelles. Els marits figuren ser vells xarucs, mentre que les dones són encara

joves i eixerides.

A les parelles els aconsellen al Senyor Rector i el Batlle. En una variant del ball (Ball de Malcasats), són aconsellats pel Jutge, l’Agutzil i el Rector. Aquestes autoritats queden en evidència a l’utiitzar mètodes corruptes i autoritàris per a solucionar les disputes. També hi ha un o dos diables burlescos que obren i tanquen el Ball.

El Ball de Dames i Vells havia estat estès per bona

part de la Catalunya Nova, sobretot pel Camp i el Penedès. Tenim documentat que es ballava a Tarragona (1515), Reus (1533), Montbrió del Camp (1698), Mont-roig del Camp (1816), La

Selva del Camp (1816), Riudoms (1861), Porrera (1863),

l’Arboç, el Vendrell, Vilanova, Vilafranca, Sitges...

A Reus la primera documentació del Ball és del 1533, tot i que en tenim moltes altres referències, hi ha constància de la regular par cipació en les Festes de Misericòrdia entre els anys 1683 i el 1892. Fins i tot sabem que el 1792 van actuar a la Ciutat dos Balls de Dames i Vells, però aquestes nombroses referències no citen cap mena de particularitat del Ball, ni molt menys s’ha trobat el text del Ball com van fer a  Tarragona. Es dedueix que el Ball de Dames i Vells de Reus havia de ser tan mordaç i iconoclasta com ho és avui dia el de Tarragona ja que el 29 de juny de 1763 en passar la processó de Sant Pere per la Plaça Mercadal, un component del Ball ”dirigió sus muecas a los soldados” i aquests el van prendre presoner. Llavors els altres balls, espectadors i capellans van començar a clavar cops de puny, i fins i tot, cops de ciri als soldats. Des del Campanar es va tocar a sometent i la gent ocupà el Mercadal i el carrer de Monterols ”armados de toda clase de armas”

i els soldats es replegaren al quarter deixant lliure el dansaire. Tot i això aquest s’hagué de refugiar un any al convent de Sant Francesc, el campaner a Poblet, el tinent d’alcalde empresonat i el cap militar expulsat del regiment.

És curiós que en una ciutat amb tanta empremta teatral com Reus no s’hagin recuperat de manera estable els balls parlats, i en canvi sí a Tarragona, Vilafranca, Vilanova, el Vendrell, Valls...

ACTUALITZACIÓ El Ball de Dames i Vells va ser recuperat el 2009 per la Gata Borda

Elements possibles de la Festa Major de Reus IV: el Ball de Serrallonga (2008-06-09 00:12)

Fa uns anys la recuperació del Ball de Serrallonga semblava un fet segur. La colla castellera els Ganxets de Reus s’havia dissolt i van anunciar que con nuarien vinculats a la Festa Major a través del Ball de Serrallonga, o bé de trabucaires com va dir algun diari. Dinàmiques internes devien avortar aquest projecte, però durant un temps se’n va parlar força. És una llàs ma perquè en una ciutat com Reus que en l’edat d’or de la festa que els balls parlats havien estat un dels principals elements, a l’actual edat de plata de la Festa els balls parlats brillen per la seva absència, fins i tot les Gitanes que era un ball amb parlaments fins fa poquet no han donat la importància que mereix aquest aspecte festiu.

Aquesta seria una recuperació i no pas una nova creació, el Ball de Serrallonga està documentat des de 1865 quan va sortir en unes festes en honor de la Mare de Déu de Misericòrdia, tal com relata Torné a la seva Crònica general....

També sabem que va tornar a sortir el 1878 i el 1892. No era l’únic ball parlat de andolers que s’havia representat a la ciutat, també hi havia hagut el Ball de Sebastiana del Castillo i el Ball de Marcos Vicente del qual se n’ha conservat el text, tot i que aquests eren en castellà, al revés que el de Serrallonga. Val a dir que el de Serrallonga que per la popularitat del mite i per la vistositat dels trabucaires que el ballen, és un dels balls més extesos per tota la geografia dels Països Catalans, al contrari que la majoria de balls parlats que es concentraven al Camp i Penedès. Val a dir que a banda de la vistositat de les trabucades, un element essecial del ball són els versots, i la dosi de crítica i de mala llet que deixen anar, però sembla que a cara descoberta ningú vol criticar, i en canvi a fòrums i comentaris diversos la cosa és bastant diferent

Actualització, el 2009 es va crear el Ball de Pere Joan Barceló, amb trabucs, però sense parlaments

Elements possibles de la Festa Major de Reus III: el Ball de Pastors (2008-06-08 09:00)

Ja sé que la denominació tradicional del ball és ”Ball de Pastorets”, en el cas de Reus el ball de Pastorets ja surt al Seguici Infan l, així doncs quan aquest s’incorpori al Seguici adults aquest l’hauríem de denominar com a ”Ball de Pastors”, ja que no serà pe t, sinó fet per adults. El Ball de Pastorets es va incorporar al Seguici Petit el 2007 i per lògica algun dia aquests creixeran i s’incorporaran al Seguici Festiu adult. Com que és un element que podeu veure cada dia 27 de juny i podeu llegir-ne la descripció a la pàgina festesreus.cat no m’hi estendré gaire. Només vull fer notar que a Tarragona aquest ball té parlaments, a Reus no, però veurem què faran d’aquí uns anys.

Actualització, aquest ball va ser recuperat el 2010

Elements possibles de la Festa Major de Reus I: el Nano fill-de-puta o l’esparriot de barraques

Una sortida del Bou de Reus a Vic va fer conèixer a un petit gran activista reusenc el Merma i la família dels Llúpies, els nanos de Vic, que en lloc de saludar amigablement a la canalla com fan els de Reus, claven fuetada als que es posen pel mig. La idea del Nano fill-de-puta de Barraques acaba de néixer.

El Nano fill-de-puta de Barraques segueix la idea del clàssic esparriot, o bé personatge que obre pas a les processons o actes diversos usant la força bruta. De fet el nano Xiquet de Reus en el passat havia fet servir una bufeta de tossino inflada lligada d’un pal per atonyinar al personal. Aquest article de festes.org explica la funció d’obrir pas a la festa que tenen els esparriots. De cèlebres a Catalunya tenim el Merma i els llúpies a Vic, el Pollo de Moià que és un emmascarat que aparta la gent a cops de conill mort (actualment és només una pell dissecada), a Figueres el nano Berruga pega també cops de fuet. També al Nepal a mode d’esparriot un home es pinta el cos de negre i amb un gall acabat de matar aparta la gent perquè la festa pugui començar.

Seguit aquesta tradició el Nano fill-de-puta de Barraques havia d’integrar-se a la festa de les Barraques de Reus per a complementar-la en l’àmbit tradicional i popular però amb la idea de no ser en absolut un element amable, sinó com diu el seu nom, un fill de puta que ha de fer riure a tothom menys a qui li toqui el rebre. Evidentment que no és un element pensat pel Seguici ni per la processó, sinó només per animar les nits de barraques i a molt es rar la revetlla i ma nades de Sant Pere. Però enguany amb tot l’afer del canvi d’ubicació de barraques altra feina hi ha hagut i aquesta idea reposa en la llista d’opcions futures de la festa Major de Reus.

Actualització 2012: el 2009 es va fer el Brumerot de Barraques seguint aquesta filosofia

Actualització 2019: Fa un parell d'anys que s'ha perdut la pista del Brumerot, feia temps que ja no sortia perquè cap colla de gent el volia portar, i deu estar oblidat en algun magatzem

Boca de la mina

El cas de la urbanització del passeig de la Boca de la Mina resulta que és només la punta del iceberg de tot un pla de la Generalitat que ha de convertir tota la zona nord de Reus en una Àrea Residencial Estratègica i que comportarà la urbanització de 112 hecàrees i la la construcció de 7.000 habitatges.
No ha crescut prou Reus? No hi ha prou mancances com per a voler augmentar encara més de població?
La zona nord de Reus és la més amable de la ciutat perquè es passa de la zona urbana a la rural de manera natural, sense descampats, sense gaires no-llocs que massa abunden a les nostres ciutats. Tot el recorregut del Passeig de la Boca de la Mina és un llibre obert sobre la ciutat: abandonem els blocs de pisos per a entrar gairebé sense adonar-nos-en a bancals d'oliveres i d'avellaners.
Si ens ho carreguem haurem perdut part de la nostra identitat. Convertirem un jardí en un bosc de ciment. Tindrem un altre espai que tan pot ser Reus, com Tarragona, com Alcorcón. Un espai sense identitat és un espai que els ciutadans no respecten.
Per això dissabte al matí aniré a la caminada popular per a Salvar la Boca de la Mina. No per anar contra res ni contra ningú, sinó perquè la Boca de la Mina algun dia ha de ser pels meus néts el mateix que ho és per mi i pels meus avis.

Decepció íntima

Algú va dir que ens agraden les coses que volem que ens agradin. No sempre. Ahir vaig anar al Teatre Fortuny disposat a passar-m’ho molt bé i no va ser així. Admiro molt la feina de Joel Joan a Porca misèria, però en aquesta obra no arriba a ser ni una ombra d’ell mateix.

Anava al teatre convençut que les males crítiques a Joel Joan eren més per la seva militància independentista que no pas per la seva feina, però veig que no anaven desencaminades. A intimitat Joel Joan es converteix en un histrió, en un nou Toni Albà, però de Toni Albà ja n’hi ha un i aquesta no era l’obra. Sí que feien riure algunes de les seves pallassades però feien un flac favor al conjunt de l’obra. La Clara Segura, possiblement la millor actriu catalana en ac u, quedava eclipsada i el text de l’obra de Daulte resultava que no ens duia enlloc, no sé si per mancances del propi text o de direcció. Algú s’imagina que a les pel·lícules de Woody Allen de sobte els personatges comencessin a fotre’s de cap sense solta ni volta? Doncs per aquí va la cosa. Tot i així, la propera obra que faci el Joel Joan tornaré a anar a veure-la perquè tothom té dret a no encertar-la, i més si abans d’això ja has fet tantes dianes en la teva carrera.

Sopar solidari

No havia anat mai abans al Sopar Solidari de que organitza la Parròquia de Sant Bernat Calbó, l'abril sempre és un mes bastant replè d'actes, i la Setmana Solidària sempre cau tocant a Sant Jordi, i poc després del Festival de Jazz, i vulguis que no, no sempre pots ser a tot arreu, hi ha actes o activitats que t'agradaria anar però que senzillament se't passen.
Enguany el programa radiofònicDe bon matí ha fet que no m'oblidés del Sopar Solidari que aqyuesta vegada estava destinat a un projecte que gestionen els Comitès Oscar Romero i que ha de proporcionar serveis per a gent gran al municipi de Quetzal, a Guatemala.
segueix...

En un principi havien d'actuar els Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, però suposo que amb tota la moguda del transvasament estaven a l'assembla que ahir també va fer la PDE i els van substituir el grup reusenc Insonora, abans la Sonora de sota els Ànecs i també coneguts com la banda del Canó. I ho van fer sobradament bé.

L'acte el va conduir el nou vingut a Reus Xavier Grasset i va comptar amb la col·laboració humorística de l'Oriol Grau i del Fermí Fernández que ens van presentar el projecte i van donar pas als Comitès Oscar Romero. Digueu-me torracollons, però tot i la bona voluntat, passar un powerpoint amb tipografia Comic Sans és com fer una conferència amb bermudes i camisa hawaiana, tot i això, correctes. Ara sabem que als cultius de cafè de Guatemala quan arribes a una certa edat l'amo et despatxa i te'n vas a casa sense ni atur ni pensió de jubilació.

Agraïments als col·laboradors i una bosseta amb el sopar: entrepà, suc de meló, poma, fruits secs, coca de sucre i cafè. I el més important per a molts: l'acte social.
Al Sopar Solidari s'hi van poder veure les cares més conegudes de la ciutat, evidentment l'Alcalde i tota una constelació de regidors socialistes, el cap de l'oposció convergent al qual va tocar la rifa i va renunciar generosament ( al premi, la regidora ecosocialista amunt i avall manegant detalls de l'acte, i diputats al parlament com el Daniel Pi (ICV), Àlex martínez (PSC), Meritxell Ruiz (UDC) i el Director General de Relacions Internacionals, l'Àngel Cortadelles (ERC), i d'altres que no devia veure des del cantó on estava, però tot i aixì, els polítics ja se les van fer venir bé per fer-se veure per tothom. També dirigents gremials i d'entitats.

Però sobretot molta gent sense càrrec públic, sóc dolent comptant masses de gent, però calculo unes quatre-centes o cinc-centes persones dins la Parròquia de Sant Bernat Calbó per una bona causa. Només serà un pedaç en un problema més global, però més val un pedaç que un forat, em sembla a mi.