Europa Europa

Més de cinquanta anys després que Robert Schuman expressés en el seu discurs el somni d’una Europa unida, pròspera i sense guerres, podem dir que s’han acomplert els objectius, tot i que no era gens fàcil. Ben cert és que hi ha desigualtats socials, també és veritat que els drets de les nacions sense estat continuen menyspreats. Malgrat això, davant la perspectiva d’una Europa devastada crònicament per guerres continuades, tal com va passar històricament fins a la meitat del segle passat, doncs podem creure que la Unió Europea ha estat una bona eina, almenys per evitar les matances i desastres humanitaris als quals els

nostres avantpassats estaven tan avesats. La idea que dóna més beneficis nets fer negoci amb algú que no pas atacar-lo i saquejar els seus béns ha prosperat amb èxit, de manera que la Unió Europea s’ha convertit en una potència econòmica de primer ordre tot i no ser un ens

sobirà a l’ús. 

Tot i així, sembla que als propers comicis europeus només un 34 % dels electors tenen la intenció d’anar a votar i que el 55 % dels enquestats creuen que el Parlament Europeu no s’ocupa dels problemes de la gent. No és que els ciutadans no valorin la pau ni la (ara poca) prosperitat, senzillament és que no hi ha qui entengui el funcionament de la Unió Europea. Aquest ens supranacional és un magma d’interessos estatals, corporatius, sectorials, etcètera, dificilment comprensibles fins i tot pel ciutadà que llegeix la premsa i segueix els informatius. L’anomenada governança, que no govern, europea és una enrevessada teranyina de fils de poder que s’escapen de la clàssica relació democràtica entre parlament i executiu escollits pel poble.

Europa se sustenta en una mena d’absolutisme burocràti c: «Tot pel poble però sense el poble», i per tant, el poble tampoc no veu la necessitat d’anar a votar, ja fa prou pagant impostos.