“Ningú no comprèn ningú / però nosaltres som nosaltres”, cantava la Trinca als seus començaments. En aquests –com aquells– temps d'incertesa cantar en grup és un bon remei als mals: és barat, no contamina, alegra l'existència, i de moment no està en el punt de mira dels governs de Madrid i Berlín. Deu ser per aquest motiu que la glosa reneix de les cendres. Des dels darrers reductes de les Balears i de l'Ebre, la jota cantada, la corranda, el garrotín i companyia s'han estès a poc a poc, però no en silenci, per tota la llarga geografia del país. Ara el 26, el 27 i el 28 de gener arriba a un dels darrers territoris que quedaven pendents de cantar. Aquests dies a Reus es farà la primera mostra taller de cant improvisat dels Països Catalans, i es parlarà i sobretot es practicarà la cançó improvisada. Aquesta trobada possiblement no passarà a la història pels refilets de cap soprano ni cap tenor, sinó que s'aplaudirà l'enginy dels atrevits que versin amb punxa, malgrat que se'ls escapi algun gall. El cant improvisat és més vigent que mai com a comunicació entre persones. El trio de Canet ja sabia allò que encara és bo: “Sentir el sol damunt la cara / i estimar-se de debò / i trobar-se viu encara / i cantar sense cap por.”
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada