Es preveu una mala collita d'ametlles. Si a la sequera de l'estiu hi afegim les darreres glaçades, doncs mala peça al teler. El pagès que ara té arrendat el camp retreu al que hi havia abans que no els va adobar bé, i que tampoc va llaurar quan calia, i el que és pitjor: que es va gastar els diners de la collita abans de començar-la. El que hi havia abans retreu al que ho té ara que, amb l'excusa de salvar la collita, ha podat tant que no queden branques que puguin donar fruit; d'un arbre repelat no se'n treu res. Els dos es barallen a grans paraulades i gesticulacions. Els jornalers ens posem en un costat o a l'altre i també ens estirem els cabells. Almenys ens desfoguem, que ja és molt. Així passem els dies. Alguns, desesperats, se'n van del país o d'aquest món. Mentre discutim no aclarim què hem de fer. Els amos de les terres, uns senyors que són de molt lluny, ens tornen a pujar l'arrendament, i amb la magra collita que es presenta, giren maldades. Més o menys tothom està d'acord que caldria plantar l'amo, dir-li que la terra és i sempre ha estat nostra i que el contracte va ser un engany. Però a l'hora de la veritat s'acaba pensant que qui dies passa anys empeny, i que a males sempre es poden tallar els arbres, vendre la llenya i comprar un bitllet a l'estranger. I l'amo content, perquè podrà convertir els bancals en hotels.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada