Accents

Unes xiques de la meva ciutat estan triomfant com la Coca-cola amb unes samarretes que recullen lèxic genuïnament reusenc i dels veïnats: xoll, bajoca, moixó, ideia... Davant la uniformització global ens aferrem a allò que ens singularitza, i la parla pròpia certament ho fa. La diversitat lingüística existeix, les persones ens barregem i quan canviem de lloc de residència a les maletes també hi posem la nostra variant lingüística. Tots tenim amics, companys de feina, familiars o parella que tenen accents diferents al propi de la ciutat on viuen. Aquí i arreu. Només cal mirar la sèrie de mafiosos de moda als Estats Units Boardwalk Empire que està plena d’accents irlandesos i italians. Tot i això n’hi ha per aquí que encara els costa acceptar-ho, com ara TV3. La nostra televisió, que ha estat un agent de normalització lingüística, no ha estat mai gaire bona pedagoga de la nostra riquesa dialectal. De fet, en reportatges seriosos subtitulen persones que parlen en tortosí. En programes còmics sí que estan predisposats a acceptar accents que no siguin l’estàndard, sempre que es trac de quatre sonats d’un poblet perdut de la mà de Déu, com ara a les sèries Lo Cartanyà o Gran Nord, on els actors han tingut una assessora lingüística per imitar l’accent pallarès. És un començament, tot i que no ha estat una feina reeixida del tot. Deu ser la falta de pràctica.

Trapezi 2012

Abans del Trapezi (2012-05-17 14:24)

Avui comença una nova edició del fes val Trapezi que torna a portar el circ a Reus i voltants. Sembla que el nou director ha sabut salvar els mobles de la retallada i tornem a tenir un programa molt engrescador.a implantació i èxit d’aquest fes val està fora de tota discussió, tot i que sempre hi ha ma sos. L’anterior direcció va aconseguir amb molt d’èxit implantar aquest fes val, però com aquell que clava una estaca al mig d’un camp, a base de força i persistència, però de dalt a baix.

Malgrat l’èxit social d’aquest fes val, no s’ha creat cap mena de caldo de cul u pel circ d’aquestes comarques. Fins i tot fa alguns anys es va suprimir el cafè i circ, que era un espai off molt interessant i que coordinava una companyia de circ reusenca.

El territori ha de ser consumidor però no creador de circ?

N’hi ha que pensen que no, i el que hi ha s’ha hagut de fer al marge del Trapezi, potser per això la primera escola de circ del territori, amb carpa inclosa, no s’hagi aixecat a Reus, sinó al poble del costat, Riudoms.

El Marc Micheo, component del circ de les musaranyes, porta anys darrera d’aquest projecte i hi ha deixat hores, suor i esforç, i ara tot plegat comença a fer els primers passos.

Avui comença el Trapezi, tots estem molt il·lusionats, tenim ganes de veure-ho tot, i ens enfadarem molt si plou i la majoria d’espectacles no es poden fer. Però al marge d’aquest breu estat d’eufòria circense, potser hauríem de reflexionar que de cara a properes edicions tan el fes val com l’escola estan condemnats a entendre’s. Crec que tots hi sortiríem guanyant.

Primer dia de Trapezi (2012-05-18 14:19)

Ahir va començar el fes val Trapezi a la ciutat de Reus. Com que plovia el primer espectacle del ma no es va poder fer, de manera que un dels primers va ser la coproducció del CAER L’enreixat dels catalans Companyia Sifó, un espectacle que res té a veure amb el més-di cil-encara i que ve a ser un mig camí entre la dansa i l’acrobàcia.

Hores més tard la pluja va respectar l’espectacle inaugural que va poder tenir en una plaça Mercadal plena com un ou. Los Galindos van dirigir un espectacle modest, si el comparem amb les mtiques primeres inauguracions del Trapezi, però efectiu. La música feia de fil conductor a un seguit de números d’acrobàcia, trapezi, el sempre espectacular cable, etc. i en quaranta minuts va estar enlles t. Les coses breus no cansen.

Aquesta tarda comença la bateria forta d’espectacles, esperem que la pluja d’aquest ma no decideixi tornar a treure el cap i esguerrar-ho.

La crònica sencera dels espectacles la podreu llegir a la NW del mes de juny. Per cert, com de costum la foto no té gaire a veure amb el que explico

  

Primer assalt al Trapezi (2012-05-19 11:36)

Una bona amiga m’ha comentat que a la Fira Mediterrània de Manresa han fet una aplicació pel mòbil que et fa el

programa a mida de les teves necessitats i preferències. Això éstà molt bé perquè el Trapezi, i enguany poc, es caracteritza perquè passen molts espectacles a l’hora i si vols veure’n molts has d’organitzar-te molt bé i anar amb un cohet al cul.

Els herrerita” i ”Insonora” donant color i alegria pels carrers, fent-nos oblidar una mica a la banda ”Auprès de ma blonde” que ja era tradicional al Trapezi.

473

El català ”Pessic de circ” munta el seu Side-car a la Plaça de la Llibertat. Un espectacle pe t però molt rodó. Una moto, un sidecar amb perxa muntada, un actor i molta imaginació és suficient per fer un bon espectacle.

Poesia i una depurada tècnica és la que tenen els francesos d’Hors surface que al Parc Sant Jordi van executar el seu Boat, transe poetique. Un espectacle breu, amb música en directe i que amb exercicis aeris ens transporta a un viatge en vaixell per alta mar. Molt recomanable.

”Cirque Exalté”, a la noveta i enorme plaça de la Cultura de la Pau. El seu Complétement Swing combina malabars, acrobàcia i trapezi amb un ritme trepidant i violent que fa les delícies del més pe ts, la canalla xala amb les garrotades per molt que als grans no ens agradi. Molt bona tècnica executada amb aquell somriure de dir-te ”si és la cosa més fàcil del món”. Potser hi sobraven deu minuts d’espectacle.

T’adones quan un espectacle és molt bo quan s’obren els llums, els ar stes saluden i veus que ha passat una hora en una exalació. Això encara ho podreu experimentar avui si aneu al Teatre Bar na a veure els portuguesos ”O ul mo momento” amb els seu espectacle de perxa xinesa Ce qui reste. Segurament un dels millors d’aquest Trapezi.

Finalment al RRR els catalans Los Galindos presentaven el seu Maiurta, un espectacle de minimalisme grotesc que encara es c decidint si em va agradar o no, suposo que sí. En tot cas paga la pena l’experiència.

I per espectacle petit i personalitzat els dels Wants, que fa deu anys que venen a Reus -ja són de la família- i que us endinsaran dins la màquina del temps més barruda de la història.

Més Trapezi (2012-05-20 11:59)

Tot i que ahir era el dia mundial de les comunions, el Trapezi va con nuar amb la seva programació. De les dues propostes que vaig triar una van ser Los Caneca, a la Peixateries Velles, un duet correcte, que fan passar l’estona als petits més que als grans, ja que van saltant de pe t en pe t número de manera que no hi ha lloc a l’avorriment.

En canvi a la plaça del Baluard s’hi ha representat una de les sensacions d’aquest Trapezi. El català Jordi Panareda ens presenta un espectacle ”L’home que perdia els botons” de perxa xinesa sublim. Primer de tot cal agrair que hagi superat la tendència de tots els espectacles circenses que tenen una imatge que sembla sor da de la pel·lícula Delicatessen. No, la companyia Circ Pànic ens presenta un pastor que podria ser dels Pirineus. L’espectacle gira, mai millor dit, al voltant d’una perxa xinesa que muntada en un motor, efectua moviments basculants, fet que permet al Panareda lluir-s’hi amb delicades i concises tombarelles aèries. Un home sol que s’enfonta a un pal que ha de carregar a les espatlles i quan sembla que està a lloc, comença a moure’s aleatòriament i que l’home sol ha d’entomar amb valen a i, per què no, poesia. Un gran espectacle.

Trapezi, passi-ho bé, i fins l’any que ve 

Diumenge el cel va decidir no caure’ns al cap, tal com amenaçava i vam poder cremar els darrers cartutxos d’aquest

Trapezi 2012. Al Mercadal els Pakipaya van diver r i enredar a tota la plaça amb els seus gags i acrobàcies. No diré el secret d’aquest xalat Shake, shake shake.

Just després, al Pallol, els duet de noruecs Magmanus també van aconseguir mantenir la tensió escènica durant una hora seguida gràcies a l’humor, unes acrobàcies aconseguides i la interacció amb el públic. Aquests Astèrix i Obèlic

del circ  ndran un llarg recorregut si mantenen la xispa i vitalitat que ens van mostrar.

Gràcies al boca-orella els Circ’ombelico havien exhaurit les entrades pel seu espectacle Da fort. Públic i escena són la dins caixa d’un camió. Amb la premissa d’haver de treballar com si estéssim al joc Tetris, s’esdevé un espectacle d’acrobàcia amb portes i esco lles que s’obren i es tanquen. Tot plegat està cuidat al mil·límetre, no hi ha gaire marge, i el que sí que hi ha és molta llana per a fer ganxet, a les Ganxetes del Pòr a segur que els hi va encantar. En distàncies tan curtes no hi ha marge d’error ni marge per perdre el personatge ni un segon, i a fe de Déu que no ho feien. Malgrat que la proposta és gairebé genial, la durada, l’estretor i la manca d’aire corrent provocaven que bona part del públic entrés en un estat de somnolència que l’espectacle no es mereixia.

Una anècdota de les moltes que passen pel Trapezi: Més d’un i més de dos del públic dels Ombelico vam anar al For-tuny corrent per a veure els Atempo circ. L’espectacle no havia començat però ja era tot fosc, i a paupons vam anar trobant la nostra butaca. Una senyora que anava perduda com els altres va rar a terra la darrera fila de seients del Teatre Fortuny fent un gran terrabastall i tot i la foscor vam poder veure clarament com es fonia de vergonya. Aquesta anècdota va compensar una mica la decepció que va ser la corpoducció del CAER Aprendre, començar a perdre. Un muntatge que combina dansa, circ i monòlegs (?) però que es feia di cil d’empassar per l’inexistència d’un mínim de dramatúrgia. Les dues coproduccions del CAER pecaven del mateix. La dansa-circ potser serà el futur del circ català, però encara queda un llarg i pedregós camí per a recórrer. Vull ser optimista, vull creure que aquestes dues agosa-rades però fallides propostes formen part de la base que s’està creant.

El Trapezi s’acabava, i no vam poder veure a Stéphane Drouards que s’havia lesionat, enlloc d’això els Morosof i les seves acrobàcies van deixar un bon sabor de boca a un Trapezi que ha ngut un cert regust crepuscular. Espero que hagi ngut una sensació equivocada de mig a mig.

  

Trapezi fora de programa

Ja he dit altres vegades que fa uns anys es van carregar L’espai off, o sigui, el lloc on es podien trobar aquelles propostes circenses que no entraven dins el programa oficial. Però val a dir que el Trapezi transcendeix l’organització i ja està molt arrelat a la cultura popular reusenca. L’èxit total del fes val radica que bona part de la població ja ha interioritzat el circ com a part de la seva manera de ser, encara que sigui per només uns dies al maig. Segueix...

L’exemple d’això és que aquests dies sorgeixen ac vitats relacionades amb el circ, al marge del programa oficial, i que només pretenen acostar el circ al batec de la ciutat. No tothom pot pujar a una perxa xinesa, però sí que pot buscar la seva pròpia manera de relacionar-se amb el circ.

Aquests dies el circ es viu a les escoles, com per exemple amb tallers com han fet a la del Pi del Burgar .

També es viu des de les arts plàstiques, ho hem pogut veure a l’exposició ”Pintem el circ” a la Llotja, en la qual ar stes com la Fina Veciana, Gerard Valls, Lluís Agustench, Xavier Aluja o Lluís Abelló han donat la seva manera de veure i viure aquesta art escènica.

De manera individual també podem veure a dotzenes de fotògrans aficionats que disparen con nuament les seves màquines, intentant congelar la bellesa del circ.

Fins i tot s’esdevenen espectacles off oferts per entitats reusenques com la mostra que va fer el grup d’acrobàcia del Casal Despertaferro.

La ciutat i el territori viuen el Circ, potser no tothom, però és innegable que el Circ ja forma part del nostre ADN.

Bufonant

Toni Albà va presentar al teatre Bravium de Reus el seu Bufonant. Aquest espectacle  s’acosta a la línia dels combats d’impro fighting que es fan al Teatreneu de Barcelona. Aquest és un tipus de teatre que consisteix en improvisar monòlegs o escenes segons les propostes que fa el públic a l’actor. El públic crida una paraula o una frase, i la feina de l’actor és integrar-la a l’acció, o fins i tot basar-hi l’espectacle, amb un mínim de gràcia i coherència. Aquest teatre d’improvisació es basa en una interacció total entre escena i platea, molta rapidesa mental, dilatada experiència als escenaris i també una mica de santa barra. Aquest és teatre cru, sense elaboració prèvia, sense direcció ni assajos. I com tot producte cru, a vegades és difícil de pair.

Toni Albà fa l’exercici de portar aquesta modalitat del teatre més off a escenaris una mica més populars, ja que dir sala comercial al Bravium no seria del tot precís. Li hem d’agrair que ho faci en català, ja que sembla que aquestes modernitats només puguin ser fetes en castellà. De fet m’hi jugo un peix que és la primera vegada que aquest tipus de teatre es fa a la nostra ciutat.

Bufonant és una aposta agosarada, valenta, temerària i tot. L’Albà sol, sense dramatúrgia, ni text, ni res més que els seus propis recursos actorals contra el públic, o més aviat, amb el públic que li proposava o li dictava l’acció. Però ai! L’Albà té una pedra a la sabata que potser no tenen els altres improvisadors: gràcies, o per culpa, de la televisió el gran públic el coneix com a imitador de cert personatges públics i això va avocar la representació cap a la repetició repatània dels clixés més coneguts: el Rei Joan Carles, el Papa Benet XVI, Carod-Rovira encara i la resta de personatges. Així doncs, tot i el titànic esforç físic i mental de l’Albà, el resultat va ser el que va ser: els que volien veure el Toni Albà de Polònia van quedar satisfets; els que potser volíem retrobar el Toni Albà de L’ombra, no.

Pere Prats, il·lustrador

Shakespeare no va passar a la història per les seves tragèdies romanes. Gabriel Ferrater va escriure una novel·la que ha estat gairebé oblidada. Pere Prats ha fet un cartell per la Festa Major del meu poble que no està gaire aconseguit. Els que fan coses no sempre poden tenir el mateix nivell, ja sigui dibuixant, composant, escrivint... Pere Prats va il·lustrar una col·lecció de contes, ”A poc a poc” de la Galera, que ha ensenyat a llegir a una generació, la meva. Amb grans lletres lligades vam aprendre com les línies corbes formen lletres i les lletres formen paraules que tenen a veure, o que ens expliquen, aquells dibuixos de nens com naltros que ens agradaven tant. 

Fa poc mirava aquesta col·lecció per quan la nostra filla sigui més grandeta. No sabia si estaria en catàleg, i efectivament encara ho està. Aquests llibres de la Maria Àngels Ollé i el Pere Prats aguanten el pas de temps bàsicament per la seva simplicitat i lleugeresa esࢢlísࢢca, que no pedagògica. Recordo haver passat moltes estones a la guarderia amb aquests llibres en una edat en que la concentració és una quimera. Si ho recordo és que me n’hi devia passar moltes d’estones. Els dibuixos de Pere Prats estaven en un Olimp mític del meu imaginari, tot i que ahir van rebre un torpede amb un cartell de Festa Major que no m’agrada gens. Els degradats dels colors, la superposició dels elements, la manca de la simplicitat que precisament tenien aquests ”Poc a poc” fa que no m’agradi. A banda que la Festa Major que ens suggereix Pere Prats en res s’assembla a la que tenim ara. Precisament em recorda les de la meva infantesa: veure passar els gegants, tirar algun petard al terrat i potser obrir una capsa de galetes. Res a veure amb la festa d’ara. Els artistes forasters (Custo, Tagliabue, Marcel·lí Antúnez) que darrerament feien el cartell explicaven que es documentaven profusament sobre la Festa Major abans de treballar per no equivocar-se. Potser Pere Prats, originari de Reus, s’ha refiat d’uns records llunyans en els quals molts ja no ens identifiquem en absolut, però potser els que manen sí que s’hi identifiquen. Sigui com sigui, una oreneta no fa estiu, i la producció de Pere Prats continua sent una obra majúscula, malgrat un cartell desafortunat, del qual en farem sàtia aquesta Festa Major. Una cosa no treu l’altra. 

Licors tradicionals aiguardents i vins generosos

El 1984 s’executà la sentència que feia dos anys que havia estat dictada. El govern del Regne d’Espanya, llavor presidit pel socialista Felipe González va destruir via BOE el que quedava de la abans rica i próspera indústria catalana de l’aiguardent, a base d’una estricta norma va, encara vigent, que només beneficia als grans productors i a les economies d’escala.

L’Anna Figueras i la M Teresa Castelló han publicat Licors tradicionals, aiguardents i vins generosos a l’editorial Farell, un llibre que ens aporta de nou la informació que han trobat mercès de dotzenes d’enrtevistes per les Terres de l’Ebre i Priorat.

A la primera part d’aquest breu llibre hi trobem una pe ta història des de la invenció per part dels àrabs i fins a l’execució d’aquesta indústria l’any 1984, tot i que explica sense explicar que l’aiguardent ha continuat a escala microscòpica. Sense arribar al punt dels gallecs que es salten la llei a la torera i han aconseguit envair les sobretaules de restaurants amb orujos i licors d’herbes casolans, sense timbrar, fets i comercialitzat totalment de sota mà.

A la segona part trobem una explicació de l’elaboració i de les matèries primeres que s’empraven per a fer aquests productes.

Una tercera part ens proporciona les receptes tradicionals de licors d’herbes, fruites, flors, etc. que s’han conservat en algun pobles de la Ribera d’Ebre.

Patrimoni de la gola

L'instint de supervivència és un dels més forts. Davant de la uniformització cultural ens adonem que allò que feien els avis potser no estava tan malament. Hem renunciat a algunes formes d'identitat com el vestuari, però sembla que d'altres, com el que ens embotim gola avall, tenen un prestigi creixent. Els vins del Priorat són el paradigma de reconeixement mundial del que és nostre. Fer tastar al paladar coses noves, per velles que siguin, sempre ve de gust i per això últimament hem assistit a la recuperació, o, més ben dit, popularització de diversos elements gastronòmics del passat. A Reus el primer va ser el bou i arròs, des de l'edat mitjana el plat per excel·lència de la festa major de Sant Pere.

Anys després ha tornat als taulells el pa de plec o pa de Reus, que té una molla amb textura vellutada que pot convertir en panarres aquells que no ho eren. Ara ha tornat el suau, si és que havia marxat mai. El meu avi es feia sovint aquesta beguda a base de cafè del dia abans i gasosa, tot i que ell l'anomenava soldat i maldava per fer pujar una espuma que es resistia. Una cafeteria de Benissanet fa uns anys va començar a comercialitzar-la però enguany una coneguda fàbrica de cafès de la ciutat llança el producte amb tota pompa. Ens hem adonat que el patrimoni ven i ara tothom a córrer, i en economia qui té millors sabates és qui guanya el premi.

L’arnès del cavaller (Martí de Riquer fa 98 anys

La casualitat va voler que ahir, el dia que Mar de Riquer feia 98 anys, tragués de la biblioteca el seu L’arnès del cavaller (armes i armadures catalanes medievals) i com un boig en comencés a devorar els capítols.

Val a dir que llibres com aquest, que poden semblar per a quatre estudiosos o rates de la biblioteca, són pedres de les voltes que sustenten una cultura.

Sense L’arnès del cavaller no haguéssim entès gaire cosa de la nostra literatura medieval, i per tant no haguéssim entès Lo Tirant lo Blanc, per exemple. I sense entendre Lo Tirant lo Blanc segurament la nostra nació seria una mica menys sòlida. en cultura i autoestima.

Ausbergs, perpunts, targes i d’altres conceptes que avui dia ens semblen extraterrestres, Riquer ens ho explica i ho fa entendre de manera didàc ca. Ho exemplifica amb exemples de la literatura i de l’art català. Cert és que tenim els deu volums de l’Alcover-Moll per a saber què volen dir aquests termes, però Riquer ens explica cronològicament les armes dels cavallers i els motius de l’evolució en aquestes. Potser trobem que és un llibre molt desigual, la poca documentació que ens queda de l’Alta Edat Mitjana contracta amb l’abundosa informació que podem trobar dels segles XIV i XV. Tot i així, tenim 500 pàgines plenes d’informació, cites i il·lustracions que acaben de ser reeditades per La Magrana.

Primavera, estiu, etcètera

 Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals és un gran llibre. No diré que és un llibre ”fresc”, les coses ”fresques” són les que passats deu anys són ”horteres”. En tot cas és un llibre que fa l’esforç per ser senzill. Vol explicar les coses d’ara en el llenguatge d’ara, però aquest ara no està ubicat a la ciutat, ni tan sols en cap capital de comarca.

La novel·la parla de com es viu avui al món rural. Parla de com la primera generació que en massa ha pogut anar a estudiar a fora, ara veu com tot allò només va servir per omplir la seva biografia i currículum abans del retorn al tros. Potser és una novel·la generacional o potser no, de fet qui m’ha deixat i recomanat el llibre és bastant més jove que la protagonista de la novel·la, però amb les mateixes circumstàncies i horitzons personals. Però no és una novel·la pessimista o nega va, malgrat tot, el sol surt cada dia, gairebé sempre abans que s’acabi la son.

Potser per la formació d’arquitecta, la Marta Rojals construeix personatges vivíssimament reals. I penses: ”Ostres, la germana és calcada a la Tal del Masroig” o bé ”La eta és clavada a la Qual de Gandesa...” De fet estan tan ben construïts que semblen un retrat d’algú de carn i ossos.

De la mateixa manera la narració està ben fonamentada i ben aixecada. Utilitzant paraules trobades al mateix paisatge -ovació- fa una construcció senzilla, austera, però bella i proporcionada, sense ornaments, frivolitats ni balustrades literàries que facin mal a la vista lectora.

-I ja està, Antoni? Així, en quatre línies resols un llibre que segurament ha tardat més d’un any d’escriure, i que tu, tortuga per la pols, has tardat un mes a llegir perquè no volies que s’acabés? -Què vols que et digui, així són les coses...

Sembla que la Marta Rojals hagi descarregat totes les seves vivències en aquest llibre. ”I què farà ara?” Es pregunta tothom. Doncs bé, ella dirà, però hi ha escriptors que es passen la vida mirant de fer una novel·la amb la trascendència que ha aconseguit Primavera, es u, etcètera... La fenya ja està feta, suposo que quan hi tornin a haver olives, deurà tornar a anar a recollir-les. Així són les coses...