Festa en temps difícils

Nova Orleans, després de ser destruïda per l’huracà Katrina, va fer el carnaval. Molts ho van criticar. Com es podia fer el Mardi Gras si la majoria de la gent no tenia ni casa ni feina i ho havia perdut tot? Precisament. A Nova Orleans s’havia negat tot el que materialment es pot tenir. Només li quedava allò immaterial: l’esperit de la gent, i allà això és el carnaval. Segur que els músics van cobrar poc, les disfresses eren justetes i el pressupost, migrat. Però si Nova Orleans renunciava al seu carnaval, l’últim orgull que arrela els ciutadans a la seva ciutat, ja no quedaven gaires motius perquè la gent no fes les maletes i deixés la ciutat enfonsar-se.

Tres quarts del mateix passa amb les festes de Sant Joan, Sant Pere i totes les festes majors que hi haurà al país. Amb una sabata i una espardenya part de la població va atrafegada amb els prepara us: negociant amb orquestres, discutint dissenys de carrers engalanats, assajant balls tradicionals, muntant barraques de festa major... Tot plegat és la societat civil que s’organitza per preparar unes festes que seran una vàlvula d’escapament i, de passada, formen unes xarxes ciutadanes que serveixen per fer del poble una cosa més que una agrupació d’immobles. És això o resignar-se a només mirar l’europeu de futbol per la tele, i tant és que visquem a Reus, Atenes o Quintanilla de Onésimo.