El circ de la perxa

La perxa xinesa és un pal fixat a terra mitjançant vents en la qual l’acròbata hi fa les seves figures. És un pal llarg i prim i sembla que en qualsevol moment l’artista hagi de relliscar i trencar-se la carcanada. Però hi ha truc: està recobert d’un material adherent que ajuda a lluitar contra la gravetat. Aquest Trapezi també semblava que era una perxa xinesa: la gravetat de les retallades i el llarg interregne entre direccions artístiques semblava abocar-lo cap a l’estavellament, però crec que hi va haver un fet que va evitar la caiguda: naltros. Reus i veïnat, estem enganxats al Trapezi, si s’hagués eliminat ciutadans, però també comerciants i restauradors, haguessin posat el crit al cel. El Trapezi és la demostració real que la cultura ens pot enriquir intel·lectualment i de butxaca.

Precisament la perxa xinesa ha estat l’element triomfador d’aquest Trapezi 2012. Era de perxa xinesa el millor espectacle internacional que hem vist, el Ce qui reste dels portuguesos O ultimo momento que va passar pel Bartrina, senzillament fascinant. També era de perxa xinesa el millor espectacle català que estava instal·lat a la plaça del Baluard. L’home que perdia els botons, en aquest cas la perxa era guiada per control remot i tenia un moviment de 360º en horitzontal i 180º en vertical de manera les figures que va poder fer el Jordi Panareda van ser de gran varietat i bellesa. També va complicar la perxa en català Pessic de circ que va muntar al seu Side-car una perxa, de manera que la combinació d’acrobàcies motoritzades també van funcionar.

Potser no va funcionar tant el modest espectacle inaugural dirigit pels Galindos, molt semblant al de la inauguració de Tàrrega 2011, i pel qual es va patir fins al final per culpa de la pluja. Res a veure amb les llegendàries inauguracions dels primers Trapezis.

Potser dos dels millors espectacles es podien veure al Parc de Sant Jordi, els Hors Surface ens van presentar una exquisida adaptació del poema Le bateau ivre de Rimbaud en acrobàcia aèria; l’altra dins la caixa d’un camió vell els flamencs Circ'ombelico van apilotar el públic dins el seu mil·limètric espai d’acrobàcia i poesia.

Altres espectacles molt agraïts pel públic van ser els Pakipaya que van enredar a la plaça Mercadal sencera i al Pallol, la parella de noruecs Magmanus van fer vibrar el públic durant una hora sencera amb el seu humor i les seves acrobàcies. A la noveta plaça de la cultura de la Pau també van triomfar els "Cirque Exalté", amb Complétement Swing una combinació de malabars, acrobàcia i trapezi amb un ritme trepidant i que va aconseguir una cosa molt positiva: enganxar a un públic de barri que potser no s’hagués desplaçat a veure circ si no li portaves a la porta de casa. Feliç troballa doncs.

Altres espectacles que cal esmentar van ser els esforçats Caneca a les Peixateries; les acrobàcies despullades dels Morosof , i la màquina del temps dels Wants que com que ja fa deu anys que venen els perdonem i els riem l’astracanada que representen.

Al RRR els catalans Los Galindos van presentar dins una petita carpa Maiurta, un espectacle de minimalisme poètic. Però la poesia està feta d’un material trencadís, tal com vam veure amb les coproduccions.

En recerca d‘un llenguatge propi

El passat Trapezi les dues coproduccions del CAER van fallar. Tant els Sifó com els Atempo van presentar-nos uns espectacles a mig camí entre la dansa i el circ però que quedaven en una dolorosa terra de ningú. Només algun número de perxa, precisament, es va salvar d’aquests muntatges La dansa-circ potser serà el futur del circ català, però encara queda un llarg i pedregós camí per a recórrer. Vull ser optimista, vull creure que aquestes dues agosarades però fallides propostes formen part de la base que s’està creant.

Xavier Marcé va dir un dia a la URV que les arts tenen forma de piràmide, i perquè hi hagi produccions que s’elevin als cels cal tenir una àmplia base de feina feta i que no ha transcendit. L’excel·lència no surt d’enlloc, sinó de l’assaig-error de milers d’artistes, dels quals potser un obté èxit i reconeixement. No hem de considerar aquestes dues produccions com un fracàs, sinó com dues experiències de les quals els creadors n’han de treure lliçons. Si estem buscant i creant el llenguatge que ha d’emprar el futur circ català, doncs en això estem, i a vegades per avançar dues passes cal fer-ne una enrere.

Publicat al juny de 2012 a la NW