La decadència de les tradicions, anys 20 i 30

Remenant papers sobre alguns elements populars i tradicionals, he llegit alguns testimonis que cer fiquen la defunció de moltes tradicions seculars. Moltes pràctiques que a finals del segle XIX eren absolutament vigents, en vint anys van ser extremunciades, no per cap imposició ni prohibició expressa, sinó fonamentalment pel canvi de modes i gustos dels mateixos ciutadans

Trobem informació del final d’aquestes pràctiques en escriptors que les enyoren, i que lamenten que els seus conciutadans les hagin oblidades. Per tant, aquests escriptors encara les havien viscut i havien vist com inexorablement eren arraconades.

Sembla ser que la modernitat del anys vint era oposada a les tradicions seculars, potser encara no s’entenia la juxtaposició de modernitat i tradició tan foixiana de ”m’exalta el nou, i m’enamora el vell”. És simptomàtic que al mateix diari de Reus on es donen per mortes les tradicions populars, pàgines més endavant, es presenti el projecte del parc d’esports del Reus Deportiu.

Un exemple és el de 1923, quan Pere Cavallé ens deia que:

“La decadència dels costums tradicionals estava ja iniciada […] eren molts pocs els veïns que complissin amb el precepte aforís c de “Per Sant Pere bou i arròs”. De les diverses famílies que jo tractava, únicament la d’en Celes Ferrando, l’impressor, seguia el costum. La senyora Dolors, l’esposa d’en Ferrando, deia, amb certa emoció, que el seu pare tenia per deure ineludible el menjar bou amb arròs el dia de Sant Pere i que ella, en homenatge als avantpassats, seguia fidel a la culinària tradició”

(P. Cavallé Festes i Costums de Reus. Reus: Centre de Lectura, 1990 p.72).

El dia de Sant Pere de 1930 el Diario de Reus obria amb un article signat pel Dr. Antoni Porta Pallissé que, tot i no ser molt gran, comptava llavors amb 53 anys, ja diu que aquelles festes no tenien gaire a veure amb les que havia conegut:

”La Diada de Sant Pere, qui l’ha vista i qui la veu! D’aquella Tronada que, al torn del mig dia de la vigília de la Festa Major, ens feia, més que corrent, deixar el martiri de l’estudi, ja ni se’n parla; d’aquella altra que, en apuntar el sol, ens despertava del nostre son d’infants i ens recordava que la festa era arribada, tampoc; del clàssic bou i arròs, ningú vol saber-ne res, i no pas perquè sigui menjar de mal pair, ni tampoc perquè estigui renyit amb l’abara ment de les subsistències; i d’aquella festa solemnial, plena de llum, de moviment i d’alegria popular, que en déiem les completes, amb els macers de l’Ajuntament de gran gala, amb els regidors tots mudats amb copalta i espasí, i amb la parella de gegants grans, ballant, majestuosos, el xo s de reglament, ja quasi bé no se’n canta gall ni gallina”.

Doncs ara ja tornen a cantar gall i gallina.