Mad men mai podria ser una sèrie
catalana. A Mad men no es parla gaire, s’expliquen molt poques coses i passen
llargs minuts centrant l’atenció en petits detalls. Evidentment que tot plegat
és una qües ó de pressupost. En proporció un minut de sèrie catalana és molt
més car que una d’americana. Amb el potencial poc públic que som s’ha
d’aprofitar al màxim el temps i no deixar que no es gui aparentment passant res
durant minuts, quarts, hores com a Mad men. Però Mad men ha estat l’única sèrie
que ha guanyat tres anys seguits el Globus d’or.
Sembla
que no passi res. A les oficines i a les cases dels atrafegats i alcoholitzats
direc us d’una empresa de publicitat de Nova York sembla que no passi res. De
fet el protagonista de la sèrie, Don Draper, es passa llargues estones en
pantalla sense dir ni mitja paraula, tampoc li cal perquè aixecant una cella
tothom sap què hi ha. És a finals dels anys cinquanta, els Estats Units porten
quinze anys dominant el món i s’han cregut que viuen el millor dels móns
possibles i actuen tots amb aquesta careta somrient d’anunci de Lucky Strike.
Rera aquestes caretes es va endevinant les mateixes misèries de sempre:
infelicitat, solitud, violència domès ca, frustració... Però Mad men ens
explica com tots aquells que desfilen per la sèrie disfressen aquestes febleses
amb glops d’Scotch, vestits cars i molt de glamour; i no només això, sinó que
són els artifexs de convèncer als demés que aquesta falsa felicitat és pel que
em de lluitar a la vida.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada