Tarragona per mi és el que per d’altres pot ser Barcelona,
Bellaterra o Reus: La ciutat universitària. La ciutat de les promeses que la
realitat negarà.
Tarragona és bonica però m’entristia. A Tarragona hi vaig
anar cada dia durant cinc anys quan estudiava, a Tarragona hi he passat dies
bons i no tan bons de la meva joventut, però joventut tanmateix. Tarragona són
els somnis jove de que la realitat ha despertat. Tarragona fa un temps m’abaltia, encara que fos Santa Tecla. Pels carrers de Tarragona revius allò que ja no
ets. A vegades necessites fotre el camp de Reus perquè et cau a sobre, però
Tarragona no servia d’escapada perquè és un decorat amb massa solatge personal.
Tarragona
és l’arruga al voltants dels ulls, les canes que demogràficament guanyen la partida, la capacitat de recuperació més escassa. Tarragona és el símbol indefectible que m’he fet gran. Però fer-se gran no és una cosa dolenta. A vegades
fer-se gran et porta petits regals que justifiquen envellir. Llavors pots tornar
a mirar-te a Tarragona, o quina sigui l’escenografia del teu passat i dir-li:
-Com anem?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada