8. Twin peaks

Si David Lynch hagués acabat Twin Peaks quan es va saber qui havia matat a la Laura Palmer estaríem parlant de la millor sèrie mai feta a la història. Els catorze primers capítols d’aquesta sèrie són una obra d’art majúscula. Cada escena per si sola et deixa amb la boca oberta.

Gairebé vint-i-cinc anys després de ser estrenada, de Twin peaks només ha envellit aquella estè ca norantera que ara ens sembla tan horrible, i que d’aquí quatre dies tornarà a estar de moda. 

Twin peaks són moments horripilants, talment com Psicòsi o El resplendor. També és una fantàstica banda sonora d’Angelo Badalamen , amb una cançó de tols d’inici que s’ha conver t en la icona de la música de misteri. Twin peaks és un amagat poble de l’Amèrica profunda que amaga enigmes, misteris i surrealisme. Cadascun dels primers capítols de la sèrie és una llicó de cinema de televisió, amb escenes i transicions d’escenes que són veritables joies. De fet, als cinc primers minuts de Twin peaks hi ha més traça que en moltes altres sèries senceres: Un senyor es lleva com cada dia, agafa d’esma els trastes per anar a pescar, com fa cada dia, va cap a la platja com cada dia i amb una sola mirada ens adonem que tot ha canviat i que mai res serà igual en aquell paisatge rural.

Reusencs fent Shakespeare pel carrer

Un dels plats forts d’aquesta proppassada Fira de Teatre al carrer de Tàrrega ha estat Treballs d’amor perduts de la companyia Parking Shakespeare. Aquesta companyia  compta al seu repartiment amb els reusencs Ester Cort i Adrià Díaz, i amb un altre, Santi Monreal, que és com si ho fos per la seva intensa participació en el teixit teatral de la ciutat.

Parking Shakespeare va començar el 2009 amb L'amansiment de la fúria, i ha continuat  amb La comèdia dels errors (2010) i El somni d'una nit d'estiu (2011) amb la qual ja van participar a la Fira de Tàrrega l’any passat.

Cada any la companyia canvia el director com a mesura preventiva contra el tedi, enguany l’encarregada de dirigir l’obra ha estat Marilia Samper, que acabava de sortir amb èxit del muntatge L’ombra al meu costat del Projecte T6 a la Sala Tallers del TNC.

Treballs d'amor perduts és una de les obres primerenques de Shakespeare. El rei de Navarra i els seus dos companys decideixen centrar-se en l’estudi i renunciar als plaers mundans. Però l’arribada de la princesa del Regne de França i les seves acompanyants, espaterrants com noies pin-up de calendari, farà que les conviccions comencin a esquerdar-se i qui més qui menys intenti escapolir-se de la promesa amb l’ajut dels sempre maldestres i divertits criats shakespirians.

El lloc on han estrenat i representat aquestes obres ha estat sota el cel de Barcelona i entre els til·lers del Parc de l’Estació de Nord. Han fet algunes incursions fora del seu bosc, com Tàrrega o Mataró, fins i tot van anar a The Globe de Londres, la rèplica exacta del mític teatre on Shakespeare estrenava, a llegir-ne sonets en català. Però malauradament no han passat mai per la nostra ciutat. I és una llàstima perquè hauríem vist teatre en estat pur, sense trampa ni cartró: interpretacions memorables, popularització i democratització de textos clàssics sense corrompre’n el text ni el sentit, interacció amb el públic... I tot a l’aire lliure, amb els actors a tocar de mà. Teatre popular i de qualitat.

Tarragona

Tarragona per mi és el que per d’altres pot ser Barcelona, Bellaterra o Reus: La ciutat universitària. La ciutat de les promeses que la realitat negarà. 

Tarragona és bonica però m’entristia. A Tarragona hi vaig anar cada dia durant cinc anys quan estudiava, a Tarragona hi he passat dies bons i no tan bons de la meva joventut, però joventut tanmateix. Tarragona són els somnis jove de que la realitat ha despertat. Tarragona fa un temps m’abaltia, encara que fos Santa Tecla. Pels carrers de Tarragona revius allò que ja no ets. A vegades necessites fotre el camp de Reus perquè et cau a sobre, però Tarragona no servia d’escapada perquè és un decorat amb massa solatge personal.

Tarragona és l’arruga al voltants dels ulls, les canes que demogràficament guanyen la partida, la capacitat de recuperació més escassa. Tarragona és el símbol indefectible que m’he fet gran. Però fer-se gran no és una cosa dolenta. A vegades fer-se gran et porta petits regals que justifiquen envellir. Llavors pots tornar a mirar-te a Tarragona, o quina sigui l’escenografia del teu passat i dir-li: -Com anem?

7. Mad men

Mad men mai podria ser una sèrie catalana. A Mad men no es parla gaire, s’expliquen molt poques coses i passen llargs minuts centrant l’atenció en petits detalls. Evidentment que tot plegat és una qües ó de pressupost. En proporció un minut de sèrie catalana és molt més car que una d’americana. Amb el potencial poc públic que som s’ha d’aprofitar al màxim el temps i no deixar que no es gui aparentment passant res durant minuts, quarts, hores com a Mad men. Però Mad men ha estat l’única sèrie que ha guanyat tres anys seguits el Globus d’or.

Sembla que no passi res. A les oficines i a les cases dels atrafegats i alcoholitzats direc us d’una empresa de publicitat de Nova York sembla que no passi res. De fet el protagonista de la sèrie, Don Draper, es passa llargues estones en pantalla sense dir ni mitja paraula, tampoc li cal perquè aixecant una cella tothom sap què hi ha. És a finals dels anys cinquanta, els Estats Units porten quinze anys dominant el món i s’han cregut que viuen el millor dels móns possibles i actuen tots amb aquesta careta somrient d’anunci de Lucky Strike. Rera aquestes caretes es va endevinant les mateixes misèries de sempre: infelicitat, solitud, violència domès ca, frustració... Però Mad men ens explica com tots aquells que desfilen per la sèrie disfressen aquestes febleses amb glops d’Scotch, vestits cars i molt de glamour; i no només això, sinó que són els artifexs de convèncer als demés que aquesta falsa felicitat és pel que em de lluitar a la vida.

6. West wing

Set llargues temporades de vint-i-tants capítols plens de maniqueisme, arrogància mal dissimulada i banderes nord-

americanes. Sembla un plantejament poc engrescador, però partint d’aquesta premissa Aaron Sorkin va fer la que al seu moment va ser la millor sèrie de la història. La clau era que va fer una sèrie intel·ligent que donava per descomptat que el públic també era una mica intel·ligent, o en tot cas que hi havia públic que apreciava productes una mica treballats. D’aquí el seu èxit sense precedents. West wing ha estat la primera d’aquesta dècada gloriosa de sèries. Ha

estat La Sèrie en majúscules.

Mostrar les suposades interioritats dels despatxos d’una Casa Blanca governada per un president demòcrata és el que passa a West wing durant 7 llargues temporades de vint-i-tants capítols cadascuna. Aviso, perquè començar-la exigeix gairebé un cert grau de compromís.

Martin Sheen i Rob Lowe comencen pilotant aquesta enorme sèrie, però a resta de repar ment aviat aconsegueix eclipsar al guaperes Lowe, mentre que el primer esdevé gairebé el tòtem de la sèrie. El que havia de ser una sèrie sobre la vida d’un assessor polí c s’acaba conver nt en la monitorització del gabinet del President, amb constants entrades i sor des de membres.

West wing té uns treballadíssims guions que ens mostren les interioritats polítiques de la Casa Blanca i com aquesta és una màquina de destruir vides privades de la gent que hi treballa. Sembla ser que Sorkin va aconseguir que els guions estiguessin assessorats i supervisats per antics membres de la Casa Blanca i potser per aquest motiu la sèrie sembla tan veraç. West wing beu de la realitat, es tracten temes ben candents: atemptats, Israel i els Palestins, l’educació pública, l’impeachment, les trinxadores maquinàries electorals, la candidatura per a President d’algú provinent d’una minoria... Tot tractat des d’un punt de vista prou imparcial, els bons no són sempre bons i es taquen les mans amb sang, ni els dolents ho són tant. Ep! Si ens has dit al començament que és una sèrie maniquea... Sí, és que la conclusió de tot plegat és que malgrat tot, els americans són els bons i els que guanyen. Bé, almenys fent sèries sí.