Tots som autodidactes: Submissió, Tres prosistes, Filles, Els grope, El ninot de neu

Aquests apunts de llibres que faig dubto que puguin servir de referencià per a ningú. Són ressenyes que em serveixen bàsicament de recordatori personal, per recordar quatre pinzellades del que he llegit. Si a algú li ha de fer servei, doncs bon profit.

Submissió | ANAGRAMA

Una de les novel·les que més m'ha fet reflexionar és Submissió de Michel Houellebecq. En primer lloc cal a dir que el reunionès coneix el seu ofici. Té uns primers capítols que et devoren, més que no pas tu devores la novel·leta, i quan sap que et té endogalat, baixa el ritme i la tensió, i s'esplaia en escenes sexuals i detalls poc importants que dissimulen poc les seves hipotesis polítiques. Houellebecq se l'ha acusat de ser proper al Front Nacional francès. Desconec que vota l'autor, però aSubmissió ens mostra molt clarament les escletxes de les democràcies occidentals. En primer lloc ens mostra la decadència de les civilitzacions occidentals, les quals una vegada aconseguida l'hegemonia, han entrat en una ràpida decadència bàsicament perquè els "valors democràtics i republicans" no han resolt els problemes diaris de la gent, i no només això, sinó que han posat en dubte les seves creences tradicionals. Contra això s'alcen dues alternatives que són les dues cares de la moneda: per una banda els identitaris, per entendre'ns Trump, Le Pen i companyia, que creuen que poden tornar enrere i escombrar les debilitats occidentals; i per altra banda l'Islam, no el violent i terrorista, sinó el democràtic que avança pacíficament cap a l'hegemonia, perquè al cap i a la fi, la democràcia, tal com l'entenem avui dia, és esclava de la demografia, i si no entenem això no entendrem res dels resultats electorals. Prou, llegiu-vos el llibre.

Gabriel Ferrater, tres prosistes | ED. 62

D'Incerta glòriaja n'he parlat aquí, però no vull deixar d'anomenar-la altra vegada. Em sorpren molt que Gabriel Ferrater no en digués ni una paraula a Tres prosistes. Ferrater reflexiona lúcidament sobre la novel·la catalana, però no diu ni una paraula sobre Sales. Val a dir que Tres prosistes i Foix i el seu temps són textos extrets de les poques classes universitàries que va fer Ferrater. Unes substitucions que van ser enregistrades i àvidament apuntades pels seus alumnes. Ferrater esdevé un mapa, un navegador, per llegir a Foix, si és que algú el llegeix encara, i entremig de la crítica literària deixa anar sentències esmoladíssimes, per exemple aquesta que és demoledora amb l'ensenyament: "No transmetent-se continguts educatius de cap mena, resulta que la llibertat d'esperit de què disposa una persona [...] depèn exactament i exclusivament del grau d'intel·ligència que aquesta persona tingui [...] això vol dir que tots som autodidactes". Inevitablement relaciono aquesta frase amb la crítica a la democràcia de Houellebecq. 

Tres prosistes és igual de mordaç. Ferrater destrossa el selvatà Puig i Ferreter; qüestiona alguns punts del catalanisme en alguns moments, com alguns interessats han volgut subratllar; però fa una anàlisi profundíssima de Ruyra, Caterina Albert i Josep Pla, i els posa el taulell al costat d'autor universals de la mateixa època: Pla i Stendhal, Albert i Brontë. Aquest exercici no  el farien mai els que subratllen unes de les moltes crítiques ferraterianes.

Sobretot l'anàlisi de Pla és indispensable, i en lloa la capacitat narrativa, lingüística, per sobre de consideracions de la versatilitat de la seva obra. 

Per acabar amb Ferrater us diré que El Gabriel Ferrater de Reus de Ramon Gomis ens explica perfectament l'època de formació i les seves aventures juvenils. Ens pot servir per complementar la imatge que en tenim, però com deia Josep Maria Castellet: el que és important de Ferrater és el que va escriure, més que no pas el que va fer o deixar de fer.

Filles | PAGÈS EDITORS

De tant en tant llegeixo poesia, però tinc tendència a anar als clàssics, per mi la poesia té molt de joc lingüístic, de com els poetes poden encistellar les seves associacions d'idees amb una forma i una mètrica determinada. Actualment no està en voga això d'empaquetar versos, com deia un poeta avantguardista a sou públic. Tot i així em vaig firar el Filles, viatge d'anada de la Raquel Estrada, més que res per coneixença amb la poeta, i sincerament em va entusiasmar. Certament no trobem sonets ni composicions més arriscades formalment, però l'Estrada escriu en carn viva —el poema Costures— i amb lucidesa, i d'aquesta manera ens trobem amb poemes colpidors com Futur. L'Estrada té una altra virtut i és que sense voler-ho, sense pretendre-ho, la seva poesia —la tercera part del poemari— recorda a la de la Maria Mercè Marçal, la Marçal de Desglaç, no pas la dels primers poemes que s'abarateixen en pamflets. Quina llàstima els grans escriptors que es redueixen a autors d'eslògans.Ara tenim un grapat de dones del Camp que fan molt bona literatura, paga molt la pena llegir-les per aquest motiu i no per cap -isme condicionant.

Els Grope | TOM SHARPE

No tot ha de ser seriós i amb gran transcendència. Tom Sharpe és perfecte per intercalar entre lectures denses. En aquesta novel·la curta Els grope, ho satiritza còmicament gairebé tot: la seriositat, la família, les tradicions, el feminisme, el masclisme, la policia... Només salva Catalunya i els catalans —no sé si això és bo—. S'imagina una mort dolça a la Costa Brava, com la seva, havent-se alliberat de les formes britàniques i havent abraçat els excessos estivals de la nostra costa. 

El ninot de neu - Jo Nesbo | PROA

Val a dir que no tot el que agafo m'agrada i m'ho acabo. Amb el valoradíssim Jo Nesbø em va passar això. La seva novel·la policíaca El ninot de neu em va semblar un immens cliché i me'l vaig deixar per allà a la pàgina cinquanta. No hi tornaré pas. Lo temps és breu, com diu la divisa de la dansa de la mort. 

Teatre d'ombres

Durant la Quaresma no es permetia fer teatre, o si més no, hi havia la prohibició de fer representacions al teatre. Però a finals del segle XVIII aquesta prohibició irritava bastant a empresaris i públic. El Pere Cavallé ens explica a Festes i costums de Reus que "la dèria que existeix avui pel futbol, existia llavors pel teatre". A finals del XVIII el teatre de la Santa Creu de Barcelona aconseguia obrir durant el període quaresmal per a fer-hi concerts, i una vegada oberta una escletxa, aquests concerts van derivar cap a òperes, tal com s'havia començat a fer a París anys abans.

Teatre d'ombres de Marcos Vicente | ANTONI VECIANA

Les classes més populars no tenien possibilitat d'accedir a aquestes excepcions, i s'organitzaven les seves pròpies funcions, enfilant la fina línia que hi ha entre el divertiment i la prohibició quaresmal i muntaven teatrets de titelles, marionetes i ombres. No es pot dir que hi hagi actors, actrius fa quatre dies que n'hi ha, però eles servia per explicar històries. L'argument que el teatre d'ombres i marionetes era un joc d'infants, servia perquè infants i grans poguessin gaudir de teatre. Ho diu Juan Ruiz de Alarcón diu a Mudarse por mejorarse:

esta Cuaresma pasada [acudió]

contenta y alborotada

al corral, cuarenta días

toda la corte, y [quedaron]]

muy quedos, papando muecas,

viendo bailar dos muñecas

Com sempre, la influència ens va venir del nord, i és que van començar a arribar fulls impresos per a fer teatre d'ombres. El teatre d'ombres, o ombres xinesques, com molt bé diu el seu nom, tenen l'origen a la Xina i d'allà van començar a fer un llarg viatge fins a casa nostra. Val a dir que els otomans van veure en aquest teatre una fantàstica manera, igual que els nostres antics, de poder fer teatre esquivant les prohibicions religioses, i van desenvolupar els magnífics i acolorits Karagiosis, que són un dels tipus de teatre més tradicional de Grècia i Turquia.

Dels otomans, el teatre d'ombres va saltar als països fronterers i finalment van arribar a Catalunya. Curiosament una forma de teatre que ens sembla absolutament tradicional és fruit de la globalització. 

L'èxit és la senzillesa. Amb un paper, unes estisores, i una espelma podem muntar-nos en qualsevol indret un teatre d'ombres. Però de la senzillesa se'n pot fer un gran espectacle, al mateix teatre de la Santa Creu o al Chat noir de París s'hi havien fet representacions de teatre d'ombres força complexes.

teatre d'ombres | SHADOW-IN-A-BOX

El teatre d'ombres no és mort, a casa nostra hi ha companyies de teatre d'ombres amb espectacles molt potents, no en cito cap per no deixa-me'n. També ens podem fer un teatre d'ombres a casa, hi ha pàgines que tenen figures imprimibles d'una gran qualitat. D'aquesta manera podem fer naltros mateixos la producció i representació d'un petit espectacle. 

Alguns deuen pensar que això no deixa de ser teatre infantil, com si això fos un demèrit. El teatre infantil, familiar, és tan difícil de fer com el d'adults, i per un públic molt més exigent. I com era el teatre d'ombres, amb l'excusa del teatre infantil, podem explicar històries al grans, que no sempre tenim prou imaginació ni prou ganes d'escoltar el que no volem sentir.

El Picarany

L’Amàlia Ferrater era germana dels poetes Gabriel i Joan. L’Amàlia explicava que a vegades s’estava en silenci escoltant les converses intel·ligentíssimes dels seus germans, moltes vegades sobre literatura, moltes vegades al mas que tenien al Picarany.

El Picarany era un paradís pels Ferraters, de fet, el Picarany és un paradís encara ara, tot i que el ciment el retalla i escapça cada vegada més. L’Amàlia explica que s’asseien entre els pins a veure sortir el sol, no sé si la perspectiva des d’on ho feien els permetia veure’l sortir de la mar. No en parlava de la posta, la carena del Marge de les Dues Cares no els deixava guaitar l’hemorràgia de colors de quan te la mires des de dalt d’aquesta elevació. Quan el sol s’amaga entre el coll d’Alforja i la Serra de l’Argentera, les muntanyes immediates, els Rocanys i la Mussara, semblen els pilars del paradís perdut. El paradís que també van perdre els Ferraters quan, colats pels deutes, van haver de malvendre el mas. El Gabriel no va tornar mai a Reus, ni a Almoster, ni a les pendents pinades del Picarany.

La Guerra Civil va comportar una altra conseqüència poc explicada, que va ser la substitució de la burgesia tradicional per estraperlistes i afectes al règim. Dobles víctimes del conflicte, els Ferraters en van ser uns, com la majoria del país.

El Gabriel no va tornar a Picarany; el Joan no ho sé, ens hi hem fixat massa poc en el Joan; però l’Amàlia sí, hi va tornar uns dies abans de morir.

Gabriel Ferrater va morir cansat, l’Esther Tusquets diu que va morir sense cap ajuda, amb deutes i sense una feina fixa, malgrat que tothom el lloés el dia del seu funeral.. Els apunts de les poques classes universitàries que va fer, unes simples substitucions, han quedat com un monument de la teoria de la literatura. Amb una espenta potser ara tindríem una gramàtica generativa seva, o les traduccions de Shakespeare, però res. Si no ets nyerro o cadell, no tens ajuda de cap banda.

Després de visitar el Picarany, l’Amàlia no va morir d’una manera elegant com ella va definir les morts prematures de tots els seus familiars. Per elegant volia dir que la voluntat s’avancés a la biologia en el termini, i així estalviar-se patiments superflus. El Picarany va ser encendrat amb les restes de l’Amàlia. Allà on s’asseien a veure sortir el sol.

El furt

Cal Massó, antic centre d’art, va tornar a obrir les portes al teatre. L’espai és magnífic, però un espai d’art no està concebut ni executat com per ser un espai escènic. Cal Massó té una acústica dolenta, no està ben aïllat, se sent massa el brogit del bar, i la il·luminació està pensada per a il·luminar objectes inanimats i no persones en moviment. Malgrat tot això, Cal Massó és un espai on sembla bastant clar que s’hi ha de fer teatre i s’hi han de salvar els problemes, sobretot ara que tanca la Sala Trono, i el Camp es queda sense el seu espai off de teatre. La capitalitat no és saber entomar els reptes, i omplir els buits?

Amb aquesta idea s’hi va representar El furt un vespre plujós. Aquest furt és un monòleg d’uns vint minuts de durada escrit per Elena Serra, dirigit per Aleix Fauró i representat per Georgina Llauradó. Precisament la Georgina és membre de la companyia Les Artistes Locals que organitzava el festival de microteatre a les primaveres i les tardors. Aquesta cita es va acabar, però n’han quedat alguns brots dispersos. Aquest monòleg n’és un.

El furt és la meitat d’un diàleg. Són les respostes d’un interrogatori d’una dona acusada d’agressió física. Arran d’un furt, aquesta dona, aquesta dona normal, amb una “feina estàndard” com diu el text, aquesta mosqueta morta té la reacció brutal de trencar-li les dents a una altra persona, aquesta és la faula de la peça. El monòleg vol retratar la manca de sensibilitat de la justícia cap a les persones, i com aquestes han d’agafar-se-la pel seu compte per poder estar en pau amb elles mateixes, malgrat que llavors, deixin de ser víctimes i es converteixin en botxins.

Sense espai físic entre actriu i públic, o sigui, sense cap artifici que li faci de salvavides, la Georgina Llauradó tira de talent per a defensar el text i resoldre la representació satisfactòriament. L’actriu busca i troba matisos, amb talent, com ja he dit, però també amb feina, perquè el teatre, com tantes coses a la vida, es tiren endavant amb hores de feina que no saps si sortirà.

Publicat al NW el març de 2017

Incerta glòria

Aquest setmana s'entrena l'adaptació al cinema d'Incerta glòria. Encara no l'hem vista, però els que l'hem llegida tenim un sensació partida: D'una banda, estàs satisfet perquè s'hagi adaptat la millor novel·la catalana de tots els temps. D'acord, una de les millors, no seré tan radical a l'hora de posar-ho per escrit. Per altra banda fa una mica de por que no ens abarateixin el monument que és la novel·la.Incerta glòria és molt, i alhora molt poc, cinematogràfica, per una banda les imatges que Sales escriu donen per ser magnífics fotogrames, però l'argument, el pinyol del llibre, és bastant dur i caldrà haver estat un geni per haver-lo pogut filmar.

Incerta glòria són tres històries, entrellaçades però explicades en tres blocs, parlo de la novel·la. I el marc és l'horrible Guerra Civil. Per les opinions polítiques que se'n llegeixen, Incerta glòria no pot ser el llibre de capçalera de cap bàndol. Les patums i els mandarins culturals sovint obliden aquesta novel·la, tot i que per la seva genialitat sura per sobre del silenci. Simptomàticament, l'únic llibre de literatura que el Joaquim Mallafrè ens va recomanar en tota la carrera va ser aquest, que quedi clar que ens ensenyava Llengua i no Literatura.

Incerta glòria és una autòpsia al bàndol republicà, i explica les històries senzilles del poble que es va quedar encaixonat entre dos piconadores. Incerta glòria és la història que t'explicaven els avis, els jaios del poble, fins i tot l'In memòriam de Gabriel Ferrater. Però Sales, com Ferrater, no poden ser reivindicats per cap bàndol, però sí que poden ser celebrats pels que hi som al mig. Per això espero que no sigui una pel·lícula més sobre la Guerra Civil, sinó sobre el que va passar a la gent que va viure a la Guerra Civil.

Dames i Vells al Carnaval

Que hi ha Carnavals que són impressionants es diu molt, però ben pocs els van a veure. La majoria ens resignem a participar, o observar el Carnaval del nostre poble o ciutat, i fins l'any que ve. Carnavals com els de Solsona o Vilanova i la Geltrú paguen la pena ser visitats una vegada en aquest sospir que és la vida, i si pots participar-hi, doncs encara millor.

Enguany el Ball de Malcasats de Vilanova i La Geltrú va convidar al ball de Dames i Vells al dissabte de Carnaval. No ens podíem negar a un caramelet com aquest. Arran de la Trobada de balls de Dames i Vells de Valls per Sant Joan de 2015 es van començar a teixir una sèrie de complicitat força interessants. Val a dir que va servir molt més aquesta trobada que no pas el congrès de balls parlats que va fer la Universitat. 

Diable dramàtic | MARC AYALA

El ball de Malcasats de Vilanova diríem que és un parent proper del ball de Dames i Vells, però posant la lupa veuríem que la filosofia és molt diferent. No està muntat per una companyia de teatre com seria la Gata Borda en el cas de Reus, sinó per un esbart; cuiden amb gran cura la roba i complements, al revés del Dames i Vells reusenc que opta per ser grotesc estèticament; fan servir màscares, que ajuda a aquest ball a integrar-se al Carnaval, el dia dels Mascarots, però que limita l'expressivitat dels personatges -el treball amb màscara requereix d'hores i hores de preparació-; etc.

Malcasats de Vilanova | MARC AYALA

Malcasats històricament havia sortit per la Festa Major, però ara fa 18 anys que l'Agrupació de ball populars de Vilanova va recuperar-lo per poder posar el seu gra de sorra el dissabte de Carnaval. No és la seva aportació al Carnaval, és l'aportació a un dia concret. Vilanova per Carnaval es transforma i cada dos per tres hi ha un acte o una comparsa: L'arrivo, els coros, el Moixó Foguer, el Caramel que és el Carnestoltes per la canalla, la merengada, els gegants de la Cuyna, el xató i els pastissos de truites, el Turuta, i sobretot el diumenge de Comparses, una festa brutal en la qual algú dels nostres s'hi va poder infiltrar i tot.

Malcasats de Vilanova | MARC AYALA

El Carnaval de Vilanova està organitzat pel poble, per les comparses, per les agrupacions.... Però no per això s'ha convertit en una festa interna, d'autoconsum, una festa privada en l'espai públic, sinó que és una autèntica festa popular, de la qual en poden gaudir els actuants i els espectadors, i la frontera entre aquests és ben difusa. Val a dir que mai, en cap actuació, el públic s'havia acostat tant a Dames i Vells, tant que gairebé els havíem d'esquivar per fer les evolucions del ball. Això ajuda als espectadors a seguir els versos, però també als actors en la seva feina.

Dames i Vells al carnaval de Vilanova | GATA BORDA

Van haver-hi quatre representacions, dues al matí i dues a la tarda. La primera de la tarda a la plaça dels cotxes es va complicar auditivament per la multitud de comparses que passaven pels carrers properss. Però cal agrair als vilanovins pel silenci i pel respecte a la feina que fèiem. Les comparses callaven quan passaven per la plaça, i una cosa inaudita: un bar va parar la música sense haver-los-ho de demanar.

Tres alcaldesses de Vilanova | MARC AYALA

Dames i Vells a Vilanova tenia l'esquelet de la representació de 2016 a Reus, però va haver-hi canvi de personatges i es van passar de quatre a tres parelles. Vam tenir una alcaldessa guapíssima enlloc de batlle, i es va estrenar una actriu fent-ho meravellosament. Es van haver d'incloure referències noves a Trump, el judici de la Infanta, el referèndum... I també vam fer vinagre de Vilanova comentant temes importants com els pactes de l'alcaldessa, la jubilació del ball de bastons, els vilanovins famosos o l'eterna competència amb Sitges, entre d'altres.

Dames i Vells i Neus Lloveras | MARC AYALA

Pel que diuen les cròniques el Carnaval de Vilanova segurment que té un esquelet similar al Carnaval vuitcentista reusenc, però les coses han anat molt diferent en els dos casos. Però la diferència radical entre un i altre és la implicació individual de cadascú que participa als dos carnavals, més enllà de buscar responsabilitats col·lectives. Si sents el Carnaval com una festa de la teva ciutat i que fa ciutat, la vius molt diferent de si només representa una cita del calendari per anar de marxa amb els teus amics, com si fos Cap d'Any.

Dames i Vells al Carnaval de Vilanova | JAUME CIURANA