Pretty

El dramaturg LaButte té com a tema recurrent l’obsessió de la nostra societat per l’aparença física per sobre de molts altres valors. L’obra està ambientada en un magatzem de distribució, però em sembla que l’obsessió és interclassista.

Pretty és això: una noia (Sara Espígul) escolta com la seva parella (Pau Roca) jutja despectivament la seva aparença física, i aquesta decideix trencar amb ell. El que vindrà després, els retrets, els insults, les faltes de respecte seran molt grosses, però res és tan desesperant com saber que l’altre no et desitja pel teu cos. Els altres dos personatges, l’amic d’ell (Joan Carreras) i l’amiga d’ella (Mariona Ribas) comparteixen la seva única mirada sobre el món: fer esport, anar a la pelu, no posar quilos a sobre... En un moment Joan Carreras ho resumeix molt bé, aproximadament diu que: els treballadors que ens fem un tip de fer hores, només aspirem a tenir una estona de plaer sensorial abans de tornar a treballar. A Pretty els homes volen la dona més guapa, les dones frisen perquè els homes les vegin com la dona més guapa, un paper ben galdós, auxiliar.

La directora Marilia Samper amb aquest material munta una comèdia àcida entretinguda, passadora, però insubstancial, perquè el text parla de personatges insubstancials i situacions vulgarment quotidianes. Si en féssim una lectura marxista seria l’alienació de la classe treballadora, però LaButte no vol retratar això, LaButte retrata el que som, i això ens pot indignar, avorrir o exaltar, no ens deixa indiferents. Possiblement per això Samper juga repetidament amb la interacció amb el públic. El que ens desconcerta és que Pretty no és una sàtira, no és una crítica social, és un retrat, sense conclusió ni faula, costumisme en temps de la postveritat, morralla.

La direcció i el cor d’actors aguanten l’obra. L’Espígul interpreta un personatge desballestat, a vegades massa, que provoca la hilaritat incòmoda. Joan Carreras està perfecte, com sempre.

LaButte introdueix una trampa: El personatge que interpreta Pau Roca llegeix llibres als descansos i quan acaba el torn. No ens enganyem, també serà engolit per l’obsessió de la bellesa física i és tan banal i superficial com els altres. La literatura com a passatemps, i potser és així, cendra.

Publicat a NW al maig de 2017