La perxa xinesa és un pal fixat a terra mitjançant vents en la qual
l’acròbata hi fa les seves figures. És un pal llarg i prim i sembla que en
qualsevol moment l’artista hagi de relliscar i trencar-se la carcanada. Però hi
ha truc: està recobert d’un material adherent que ajuda a lluitar contra la
gravetat. Aquest Trapezi també semblava que era una perxa xinesa: la gravetat
de les retallades i el llarg interregne entre direccions artístiques semblava abocar-lo
cap a l’estavellament, però crec que hi va haver un fet que va evitar la
caiguda: naltros. Reus i veïnat, estem enganxats al Trapezi, si s’hagués
eliminat ciutadans, però també comerciants i restauradors, haguessin posat el
crit al cel. El Trapezi és la demostració real que la cultura ens pot enriquir
intel·lectualment i de butxaca.
Precisament la perxa xinesa ha estat l’element triomfador d’aquest Trapezi
2012. Era de perxa xinesa el millor espectacle internacional que hem vist, el Ce
qui reste dels portuguesos O
ultimo momento que va passar pel Bartrina, senzillament fascinant. També era de
perxa xinesa el millor espectacle català que estava instal·lat a la plaça del
Baluard. L’home que perdia els botons,
en aquest cas la perxa era guiada per control remot i tenia un moviment de 360º
en horitzontal i 180º en vertical de manera les figures que va poder fer el
Jordi Panareda van ser de gran varietat i bellesa. També va complicar la perxa
en català Pessic de circ que va muntar al seu Side-car una perxa,
de manera que la combinació d’acrobàcies motoritzades també van funcionar.
Potser no va funcionar tant el modest espectacle inaugural dirigit pels
Galindos, molt semblant al de la inauguració de Tàrrega 2011, i pel qual es va
patir fins al final per culpa de la pluja. Res a veure amb les llegendàries
inauguracions dels primers Trapezis.
Potser dos dels millors espectacles es podien veure al Parc de Sant Jordi,
els Hors Surface ens van presentar una exquisida adaptació del poema Le bateau ivre de Rimbaud en acrobàcia
aèria; l’altra dins la caixa d’un camió vell els flamencs Circ'ombelico van apilotar
el públic dins el seu mil·limètric espai d’acrobàcia i poesia.
Altres espectacles molt agraïts pel públic van ser els Pakipaya que van
enredar a la plaça Mercadal sencera i al Pallol, la parella de noruecs Magmanus
van fer vibrar el públic durant una hora sencera amb el seu humor i les seves acrobàcies.
A la noveta plaça de la cultura de la
Pau també van triomfar els "Cirque Exalté", amb Complétement
Swing una combinació de malabars, acrobàcia i trapezi amb un ritme
trepidant i que va aconseguir una cosa molt positiva: enganxar a un públic de
barri que potser no s’hagués desplaçat a veure circ si no li portaves a la
porta de casa. Feliç troballa doncs.
Altres espectacles que cal esmentar van ser els esforçats Caneca a les
Peixateries; les acrobàcies despullades dels Morosof , i la màquina del temps
dels Wants que com que ja fa deu anys que venen els perdonem i els riem
l’astracanada que representen.
Al RRR els catalans Los Galindos van presentar dins una petita carpa Maiurta,
un espectacle de minimalisme poètic. Però la poesia està feta d’un material
trencadís, tal com vam veure amb les coproduccions.
En recerca d‘un llenguatge propi
El passat Trapezi les dues coproduccions del CAER van fallar. Tant els Sifó
com els Atempo van presentar-nos uns espectacles a mig camí entre la dansa i el
circ però que quedaven en una dolorosa terra de ningú. Només algun número de
perxa, precisament, es va salvar d’aquests muntatges La dansa-circ potser serà
el futur del circ català, però encara queda un llarg i pedregós camí per a
recórrer. Vull ser optimista, vull creure que aquestes dues agosarades però
fallides propostes formen part de la base que s’està creant.
Xavier Marcé va dir un dia a la
URV que les arts tenen forma de piràmide, i perquè hi hagi
produccions que s’elevin als cels cal tenir una àmplia base de feina feta i que
no ha transcendit. L’excel·lència no surt d’enlloc, sinó de l’assaig-error de milers
d’artistes, dels quals potser un obté èxit i reconeixement. No hem de
considerar aquestes dues produccions com un fracàs, sinó com dues experiències
de les quals els creadors n’han de treure lliçons. Si estem buscant i creant el
llenguatge que ha d’emprar el futur circ català, doncs en això estem, i a vegades
per avançar dues passes cal fer-ne una enrere.
Publicat al juny de 2012 a la NW
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada