El vaig tenir a les mans i no el vaig comprar. A la coberta de la tercera edició hi ha impreses dues frases laudatòries de dos periodistes que mira. Però mira, me'l van regalar, i per sort de la primera edició.
Com d'esbrava la mala llet em sembla una bufada de vent que arrossega pols. Se't posa als ulls i t'obliga a llagrimar per treure't les partícules de dins les parpelles. Carré-Pons ha escrit un llibre que podria haver signat John Fante, o qualsevol escriptor/a californià d'aquells que fan literatura epidèrmica. La sensació et porta a l'emoció. La descripció directa i subtil t'obre la carcanada i et posa la mà a les vísceres. Antònia Carré-Pons es descriu com a filla de carnissers. D'ells devia aprendre el traç precís i decidit de la fulla.
Un llibre curt, de contes curts, que parlen de gent que li queda poca vida, però que la vol estrènyer fins al final. La mort plana sobre les vides dels protagonistes, els voltors ja roden al voltant d'ells, per això les seves accions finals són més vitalistes que mai.
Un llibre tan desolador com entusiasta. Una petita bomba de mà que ha petat al mig del camí i que ha deixat anar vuit fragments de metralla que si t'enganxen, et foraden.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada