Lèmmings

No coneixia Jordi Dausà, no sé d'on vaig llegir un tros d'entrevista i vaig veure que havia fet un llibre on les arts marcials són l'eix d'una novel·la negra. Me'l vaig comprar un divendres i diumenge ja me l'havia acabat.

He de confessar que tinc flaca per les arts marcials orientals, deu ser una mania generacional, qualsevol nen o adolescent de barriada dels anys vuitanta o noranta volia fer karate o judo i no música o anglès. Aquest llibre és això: una mirada gens nostàlgica, al contrari, cap a les barriades catalanes de fa vint anys. Aquests barris van acumular un pòsit de ràbia i frustració que alguns canalitzaven a través de les arts marcials, o d'altres fent la ruta del bacallà amb un esportiu groc, i pegant-se i drogant-se com si no hi hagués un demà. Una mena de no-future punk passat per un sedàs vigorèctic. Lèmmings és el títol de la novel·la, com aquell joc de l'època el qual una legió d'homenets queien pels penya-segats quan no sabies plantejar bé l'estratègia, o sigui, gairebé sempre. Videojocs, arts marcials i còmics americans comprats al quiosc de la cantonada poblen aquesta novel·la amb un deix d'amargor,  eren l'aïllament a la realitat feta de blocs de pisos desgastats, descampats infectes i pallisses del pinxo de torn.

Lèmmings està ubicada dins el gènere de novel·la negra, suposo que s'ha d'ubicar en algun lloc. Jo la veig més com una història social, d'un realisme directe i impactant. Tanmateix la novel·la negra quan va néixer era això, autors clàssics com William P. McGivern tenien un contingut social i reivindicatiu claríssim. Llavors potser sí que la podem considerar una novel·la negra, tot i que la trama detectivesca és d'un interès francament secundari.

Lèmmings de Jordi Dausà és la Fènix Obscura de Mars del carib de Sergi Pons Codina, els dos parlen de la mateixa generació frustrada i drogada que tasta el gust de l'asfalt, però un ho fa des de l'amargor i l'altre des de l'humor i el sarcasme. 

Finalment, considero un exercici molt ben travat haver escrit una novel·la en segona persona del singular. No hi estic acostumat, per`de fet entra tan bé que fins a la meitat no vaig adonar-me'n. 

En definitiva, un llibre que recomanaré als meus amics que no llegeixen amb regularitat, però que quan troben un llibre que els toca, se l'empassen en qüestió d'hores. Suposo que això és bo.