Tot va bé si acaba bé

El títol d’aquesta comèdia de Shakespeare sembla premonitori. Tot va bé si acaba bé seria un bon epíleg per a una companyia que porta deu anys omplint-nos els estius de teatre. Però la Companyia Pàrquing Shakespeare no sembla que vulgui aturar-se d’omplir cada estiu l’espiral del parc de l’Estació del Nord de Barcelona. Les obres les fan a l’aire lliure, a 365 graus i amb públic a tocar, i passant el plateret al final, i això és l’essència del teatre que pot ser obert i popular, partint de la base de la perfecció formal.

Ara bé, enguany ha passat que les comèdies de Shakespeare se’ls han acabat i han deixat pel final la més primeta. Acostumats com ens tenien a recitar sentències de Shakespeare que a vegades són com epifanies, el text d’aquesta comèdia passa sense pena ni glòria, i l’argument de tan justet com és, a vegades entrebanca. La voluntat programàtica de la companyia els obligava a representar aquesta darrera comèdia, una peça que si no hagués estat escrita pel geni anglès, segurament s’hauria perdut per desinterès.

En tot cas, la dificultat del text suposa un repte encara més gran per la companyia, i el fet que la sessió acabés amb el públic dempeus és definitiu. L’experiència i l’ofici de la companyia defensen les bretxes que té el text, i per aquests forats, l’adaptació dramatúrgica ens hi escola llum, música i felicitat. En aquests moments s’hi esmerça alegria i imaginació, però a vegades també un metateatre que només es relliga al final, seria l’únic però que hi he trobat. En aquest cas la peça ha servit com a excusa a les dues directores, Mònica Bofill i Judith Pujol, per a construir un espectacle coral sobre una obra basada en dos personatges principals. Els secundaris, o fins i tot personatges sense text, agafen aire per les seves figueretes escèniques. Anar a veure els Pàrquing Shakespeare és somriure i veure somriure a tot el públic.

Paradoxalment, en deu anys d’existència exitosa mai se’ls ha programat a Reus, malgrat tenir a tres reusencs de primer nivell al seu elenc, en aquest cas sí que no es pot dir que la cosa ni vagi ni acabi bé.

L'arrencacors

A la primer pàgina ja agafes el mòbil i obres les pàgines del diccionari del IEC, l'Alcover-Moll i la Wikipèdia, i més tard també obriràs el wordreference. I et vas sorpenent i aturant, fins que arriba un moment que comences a no trobar paraules i decideixes buscar el passatge original en francès i veus que Joan-Lluís Lluís ha fet una traducció tibada i precisa dels mots de Boris Vian. Llavors tanques el mòbil i decideixes que L'arrencacors se t'en dugui amb el seu llenguatge florit i les seves imatges brutals.

Unes dotzenes de pàgines després també deixes d'intentar decodificar símbols. Vian ja avisava que no feia servir símbols, que tot era real, encara que la novel·la és tan realista com un quadre de Dalí. Vian no tira de simbolisme, sinó de patafísica, que és una sàtira a la ciència i a la concepció endreçada del món. A la novel·la trobem el xoc de dos mons, per una part el món il·lustrat i científic que fracassa en l'intent que la realitat no sigui igual d'infeliç i bèstia que el món de les èpoques ancestrals.

La sàtira social també té lloc a L'arrencacors, la gent del poble és brutal i violenta, però els rics també ho són passivament. La crueltat és més refinada perquè està adornada amb consideracions morals que et deixen dormir a la nit.

L'arrencacors no és una novel·la fàcil, però tampoc és fàcil deixar-la fins que no arribes al final.

Al sostre

La Sala Trono s’ha traslladat a la caixa escènica del Teatre Metropol, o sigui, podem dir que a Tarragona de dos teatres en fan un. La Sala Trono-Armanyà va presentar Al sostre, una comèdia que han produït ells mateixos, i que hem pogut veure durant tres setmanes en un enclavament de cultura d’aquesta ciutat mediterràniament olímpica. Quan la cultura pública esdevé un mer ressort de propaganda, són els privats que han de fer de fonts que esgotin la set teatral dels ciutadans.

Al sostre és una comèdia dirigida per Isra Solà i escrita per Nigel Planer. Aquest darrer coneix bé la ciutat de Tarragona arran de la seva participació al darrer FITT, Festival Internacional de Teatre Tarragona. El FITT està organitzat per la Trono i el darrer any, casualment o no, ja orbitava sobre el Teatre Metropol. El text de l’obra és summament interessant i, per tant, molt complex. Els dos protagonistes de l’obra són dos artesans que ha contractat Miquel Àngel per tal que ela ajudi a pintar la Capella Sixtina, a Roma. L’oficial (Oriol Grau) i l’aprenent (Pau Ferran) no entenen la manera de fer de Miquel Àngel, les seves tècniques que trenquen amb la tradició, i el seu capteniment en el projecte pictòric, sense escoltar les opinions dels seus col·laboradors. Ells es pensen que en saben més de pintura que no pas Miquel Àngel, el qual s’havia fet un nom com a escultor i no com a pintor mural. La comèdia està servida, però l’interessant del cas no és només la comicitat, sinó la reflexió de fons de Planer sobre el fet creatiu, i sobre la mesura del talent de cadascú. Tot i que la majoria de l’obra és una jovial concatenació d’històries sobre Miquel Àngel, el Vaticà i l’època del Renaixement, el moment crucial de l’obra és quan els dos artesans se n’adonen del geni artístic del mestre toscà, i de com ells no han estat dotats d’aquesta virtut i que els seus noms seran arrossegats pel riu de la història, mentre el de Miquel Àngel Buonarroti romandrà generació rere generació. Tot plegat molt anglès, malgrat versar sobre un tema italià. Anglès i complex, perquè fer la inflexió de comèdia a epifania és pels actors una autèntica escalada, però la salven i no cauen.

NW de juny de 2018.

Els idus de Wilder

Thorton Wilder no només és un gran dramaturg, sinó que també s'emportà la palma com a novel·lista. Que els Idus de març de Wilder són una obra mestra universal s'ha dit i s'ha repetit les suficients vegades. Aquest llarg relat epistolar sobre les darreres setmanes de Juli Cèsar es pot llegir com una entretinguda novel·la històrica, plena de xafarderies i de detalls sobre l'època. Però no és només això, sinó que és un fondo tractat de política i una reflexió sobre què significa la Llibertat. La llibertat s'observa sobre diversos cantons: des de l'òptica política, poètica i existencial. 

El plantejament de Wilder és que res en aquest món té sentit, sinó que nosaltres donem sentit a l'existència a base de crear tradicions, rituals, estats, etc. Però qui ha de crear tot això? I quina responsabilitat té? Llibertat i responsabilitat van lligades i són proporcionals, o sigui que com més llibertat gaudeixes, més responsabilitats morals tens, mentre que a la inversa passa el mateix: per això hi ha tanta gent que rebutja la llibertat, paradoxalment per no perdre la seva llibertat de ser irresponsables. Això explica que hi hagi tanta gent que s'estima els tirans com Juli Cèsar. "El suport d'un poble no és guanya simplement governant-lo segons els seus interessos. Nosaltres, els governants, hem de dedicar una gran part del temps a seduir la seva imaginació [...] Hem de ser al mateix temps el pare que van conèixer en la infància i que els protegia dels homes dolents, i el sacerdot que els protegia dels mals esperits". 

Thorntorn Wilder observa l'ànima humana i llegeix que no és en absolut racional, que actua per impulsos i per pors, i de la mateixa manera que part dels romans sentien a Juli Cèsar com el seu pare, alguns altres com Èdip, han de matar el progenitor per poder-se alliberar. I en tot plegat la gestió dels impostos, les obres públiques o les victòries militars només eren un teló de fons per a aquesta inacabable tragèdia humana.

Cal Massó, de centre cultural a reserva natural

El maig de 2017 va haver-hi molta polseguera perquè s'anunciava la nova licitació del Centre d'art Cal Massó que fins al moment havia fet de concessionari l'Isaac Albesa. L'Albesa ho havia fet molt bé durant quatre anys i tothom n'estava molt content, però semblava que no es tornaria a presentar. La CUP va proposar que el centre es tornés a gestionar des de l'Ajuntament, i algunes persones com el Fito Luri, van expressar la seva contrarietat, donat que la gestió privada havia estat impecable fins al moment, pel fet que havia generat tot un seguit d'interessants iniciatives culturals, sobretot musicals. Així doncs, semblava que la millor opció era continuar com fins al moment, i continuar amb la fórmula de gestió privada. 

Però sembla que d'Issac Albesa nom és n'hi ha un, i a l'octubre de 2017 el concurs va quedar desert, i per tant, el Centre d'Art tancat, i només obria en casos excepcionals. Sembla que algú es va interessar pel centre un cop finalitzada la licitació, i se'n va tornar a obrir una altra al gener d'enguany. Recordem que una de les condicions de la licitació és que, com a espai d'art, Cal Massó ha de programar 120 activitats culturals a l'any com a mínim. 

No es va fer públic, però sembla que un parell de nois de Tarragona implicats en la cultura van guanyar la licitació i a partir d'aquí no se n'ha sabut res més i Cal Massó està tancat. Tancat i barrat. Tancat i les herbes silvestres comencen a ocupar el seu pati, com si fos una reserva natural de flora urbana. 

Reus Capital de la Cultura 2017 va perdre aquell any un dels seus centres culturals. Així de clar i de cru. Reus Ciutat de la Música 2018 no ha sabut recuperar un dels espais on és programava més música en viu de la ciutat. Així de clar i així de cru. Totes aquestes coses passen quan la Cultura es treballa des una òptica gerencial i no pas cultural, com ens trobem des que ha fet els primers passos, i la majoria en fals, el nou Institut Municipal Reus Cultura.

La Cultura no és una empresa, i quan els economistes fan de gestors culturals, acabem amb espais tancats que havien costat una important inversió de la despesa pública.

Ratafia, a sol i serena

Deia Gaudí que a la Sagrada Família tot és providencial. Per fer ratafia diria el mateix si no pequés de blasfèmia, però en tot cas, fer ratafia no té res de convencional. Les herbes cal anar-les a buscar pel defora, certament que és poden comprar a l’herbolari, per tant són la part més fàcil de tot. Les garrafes de vidre o damajoanes ja són més difícils de trobar, sobretot les de boca ampla. Aconseguir nous verdes ja entra dins el terreny de la picaresca o del tràfic d’influències. I l’adquisició de l’aiguardent ja ens retorna a les èpoques d’institut i les aptituds que havíem aconseguit per adquirir fato sense que et donessin gat per llebre. A tot això hi hem de sumar traça, paciència i un llarg període d’assaig i error.

La gràcia de la ratafia és fer-te-la tu mateix. Sempre pots comprar una marca comercial, n’hi ha alguna d’especialment bona, però no és el mateix. Aquesta poca convencionalitat de la ratafia és el que enerva especialment al personal. Veuen que les coses fetes per un mateix com un descens a les esplugues i d’una manca de modernitat espaterrant, i això ho maduren mentre es beuen una Steinburg en un got del Naranjito.

Pel fet que un president regalés a un altre una ampolla de ratafia, aquest herbaci licor ha rebut una corrua de diatribes, de les quals en poso com a exemple l’article del català –i així no peco de supremacisme– Francesc Valls, que des de les pàgines d’El País se’n fot dels que fabriquem ratafia. Ens diu: ridículs, hiperbòlics, inventors de tradicions i creadors d’universos paral·lels. Francesc Valls és força coherent i us explicaré el perquè: abans de la Guerra Civil les famílies que no produïen els licors artesanalment, els obtenien d’un parent o d’un veí, o bé el compraven al productor local. Durant la Dictadura la cosa es va complicar, però com a activitat soterrada sobrevivia. De fet, la majoria d’orujos gallecs que engoliu als restaurants després dels cafès, són fruit d’aquesta manera de fer, i cal felicitar-los per la seva obstinació a sobreviure. Però la castanya gairebé mortal als licors artesanals la va donar el president socialista Felipe González, que va enforcar els peixos petits amb uns impostos feudals sobre la producció dels destil·lats. Com que donem moltes coses per fetes, i hi ha canalla que poc coneix la història recent que mal expliquem tots plegats, cal recordar que el president Felipe González rebia d’ofici el vist-i-plau del diari El País, que en aquella època era el més llegit i influent, per estrany que ens pugui semblar ara.

Als anys vuitanta calia protegir el monopoli de les grans marques licoreres i llaurar qualsevol arrel autòctona. I els va sortir més bé que si haguessin tirat roundub a la terra. Durant anys no va sortir ni un brot, però les males herbes sempre treuen el cap. El País, no pot permetre en cap cas una beguda alcohòlica que no cotitzi a l’Ibex 35. Per tant el que diu Francesc Valls quadra.

No llegireu pas invectives contra els orujos gallecs que engoliu als restaurants després dels cafès, aquests són simpàtics, els gallecs fan gràcia sempre que et donin la raó. Però la ratafia no fa gràcia, la fem els catalans que sempre tenim un ciri trencat per acompanyar els digestius. Per tant comencem ridiculitzant-la molt, i si de cas, després ja enviarem a cossos de seguretat a vigilar terrats a l’estiu, no sigui que hi hagi ridículs hiperbòlics que tinguin damajoanes a sol i serena.

El Castell altra vegada

El Castell de Reus sempre ha estat un malendreç. Des dels primers intents de restauració, dels quals Jeroni Martorell en va fer un projecte, fins a avui, ha estat un espai que no ha sabut trobar la seva funcionalitat. La façana mateixa que se li va posar ja denota una manca de personalitat insultant.

Durant anys va fer les funcions d'arxiu, però les limitacions que tenia el van fer traslladar a l'espai actual i va tornar a quedar sense ús durant anys i només s'obria puntualment com a magatzem.

Avui al Diari de Tarragona el Marc Càmara ens parla del nou projecte de l'Ajuntament, sorprenentment pel que sembla que es llegeix entre línies, sembla que no s'ha pensat res concret per aquest espai. Potser que, per variar, preguntéssin als agents culturals de la ciutat sobre les possibilitats de l'espai.

Sant Pere 2018

Associo la Festa Major de Sant Pere amb les orenetes. Quan no hi ha ningú pel carrer les sents cridar, aixeques el cap i les veus girar pel blau. Quan vas aviat o retires, de festa, de muntar o de desmuntar  normalment no hi ha massa gent pel carrer i les sents xisclar.

Dibuix de Pau Nogués

Cadascú viu Sant Pere com vol. N'hi ha que no el volen viure i n'hi ha que el vivim intensament, molt intensament. D'aquest Sant Pere us en parlaré des de la meva visió totalment parcial.

Començo amb el ball de Dames i Vells que enguany ha estat el millor de les seves deu edicions. No sabem la fórmula o la recepta, la intuïm: quan tothom està bé i el grup rutlla, les coses són fàcils i surten soles. Curiosament enguany ni Canal Reus ni el Diari ni ens han mencionat, i ha estat l'any que hem tingut un públic més nombrós. Suposo que ja arribarà el moment que, com a Tarragona, es retransmet el Dames i Vells per la televisió i per ràdio. Potser l'any que ve que farem els deu anys d'existència. En tot cas tenim la crònica de la Isabel Martínez al Reus Digital. També tenim clar que per organització interna, els Dames i Vells de l'any que ve hauran de ser diferents, potser molt diferents. En tot cas enguany hem refet els vestuaris dels quatre vells i dels dos diables, de la ma del Josep Maria Casas del Barato, de manera que ll'any que ve si renovem batlle i mosso, ja ho haurem renovat tot. També val a dir que enguany el ball tenia catorze personatges i no tretze com fins ara, un nou actor de l'actualitat ha modificat les vides de les dames i els vells, com també ha passat en les nostres vides.

L'altre aspecte aspecte absorbent ha estat l'inici de celebració dels 675 anys de la notícia del primer bou festiu a Reus. Vam decidir conservar els actes que fem cada Festa Major i a sobre, participar de l'anada a Completes, l'actuació de lluïment i la Professó, o sigui, sortir a ballar amb el conjunt del Seguici Festiu. El Bou tenia el repte de no desentonar amb la solemnitat del Seguici i, alhora, conservar l'actitud efervescent de Bou, o sigui, que la festa sigui bèstia. 














Sumat a això hi havia la nostra voluntat de sortir amb una formació musical semblant a la del 1343. El Dani Carbonell va retobar una antiga tonada de professó de Reus que ara estava en desús i que va adaptar. Per altra banda, altres melodies medievals van ser adaptades i vanb servir per fer ballar, i no de forma calmosa, al Bou de Reus.

El bou per sortir al Seguici va encomanar al Josep Maria Casas del Barato un domàs amb l'escut heràldic de Reus proposat per Armand de Fluvià a l'Ajuntament. Aquest escut és dibuixat per Xavier Garcia i segueix el patró dels domassos tradicionals, de color carmesí, amb quatre petits faldellins sobre un un ras groc. Les flors del cap són girasols, no margarides com repeteixen els mitjans, i estan muntades sobre el coll, inspirades en la festa alpina de l'Almatrieb, donat que és el referent europeu de bous enflocats. Al coll portava una corona de flors oloroses: espígol i eucaliptus. L'espígol té una llarga història a les festes reusenques i potser de fora no es notava, però perfumava l'ambient de dins del Bou. Les cintes que enflocaven el bou van variar els dos dies, el primer van ser blanques i el segon daurades, la interpretació dels dos colors que cadascú faci la seva.

Val a dir que per sortir al Seguici el Bou no ha deixat de fer de les seves i ha sortit com és tradició des de 2004 el dia del Pregó, de fet ser el primer element festiu que ho vam fer, i vam estar sols durant molts anys esperant la primera tronada. Després la Cercavila del Masclet. L'endemà el correbars Bou-t'ho tot i la segona NIt de Banyes, completament consolidada. I com no pot faltar, el sopar de bou i arròas, un dels actes més bonics de la Festa Major perquè a tots ens recorda qualsevol festa de barri o de poble, per l'ambient familiar i distès de l'acte, amb les taules a l'aire lliure, la música de l'Orfeó, els cavallets de fira... i després la -ja no tant- improvisada aparició de la Vedella i del nano El Nen del Bou al Tomet de Sant Ganxet, un pedaç de falla valenciana, que, per cert, va quedar tot mascarat per una carretilla la nit de Banyes.

Arran dels 675 anys de bous a Reus, el Xavi Ciurans i companyia de la Banda de la Festa Major han volgut fer la cançó del Bou, em van demanar si cantàvem res i el resultat és això del vídeo. Com que amb el Xavi hem coincidit glosant algunes vegades, em va proposar que part de la cançó fos improvisada pels Glosadors del Camp. La veritat és que l'entusiasme del públic va ser colossal. Amb l'Aleix, el Xavi uns dies abans en el darrer taller de glosa de la Laia Pedrol, havíem improvisat sobre cançons de festa major conegudes com els Nanos o Mossèn Joan de Vic. Per força que havia d'anar per aquí la cosa.

Enguany no he pogut ni preparar ni veure el ball de Marcos Vicente, potser és una llàstima que tot la feina d'un curs es resolgui en una sola actuació, potser si les famílies s'hi avinguessin es podria repetir el mateix dia o un altre. Tampoc he vist, però sí que vaig donar un petit cop de mà en els parlaments del ball de Gitanes, que han encetat una bona línia de treball per fer que els parlaments siguin una part tant important del ball, com ara ho són les coreografies. Molt a favor.

En definitiva, la Festa Major de Sant Pere és el moment que tots podem treure de dins el millor que podem fer. Una altra cosa és que d'on no n'hi ha no en raja.

El Comte Arnau revisitat

Com que els mesos de juny i de juliol teatralment ja no són hàbils, t’has d’afanyar a omplir-te el pap de teatre abans de la sequera, com fan els ossos abans de la hibernació. Un dels darrers espectacles del Teatre Bartrina abans del tancament ha estat El Comte Arnau, un espectacle produït per la sala independent de Manresa, Teatre de l’Aurora.

El Comte Arnau és un espectacle fet a mida dels actors, o sigui, que el director va adaptar la llegenda a les capacitats artístiques dels intèrprets. Pep Pascual i Roger Julià també coincideixen a l’aclamada i premiada companyia de pallassos Rhum i cia, per tant l’humor i el ritme són presents en tot l’espectacle. No només això: Roger Julià va ser un dels fundadors de la companyia de Comèdia de l’Art Dei Furbi i per això aquest art també s’integra a l’espectacle, malgrat ser-hi anacrònic. Pep Pascual és músic dels Comediants i de Pascal Comelade, i domina el joc de la música amb els objectes, els titelles, o els gestos dels actors; i com que és un espectacle de joglars la música hi té un protagonisme principal, llavors un actor de teatre musical com Ireneu Tranis acaba d’arrodonir l’espectacle.

La llegenda del Comte Arnau és més anomenada que explicada, més enllà de l’esperit errant que cavalca el cavall de foc poc en sabem. És d’agrair que algú s’atreveixi amb les nostres llegendes, per crues que siguin. Algú les ha d’explicar i passar-les pel sedàs del públic del nostre segle. Per contra massa sovint trobem espectacles familiars amb  historietes rebullides, ensucrades i sense cap mena de catarsi pel públic.  Si de petits ja no els expliquem la brutalitat del nostre món, com al brutalitat del Comte Arnau, quan siguin grans i topin amb la realitat, la patacada serà enorme.

El Comte Arnau és un espectacle intel·ligent que apel·la directament a la intel·ligència dels espectadors, petits i grans, i això funciona. Quan un espectacle familiar no funciona, els més petits, que són els més exigents, de seguida ho fan saber, i s’ha de dir que al Bartrina el silenci va predominar al pati de butaques.