Ara estan de moda les guies sentimentals, a casa nostra han sortit la de l'Empordà i la del Delta. No n'estic segur si Colson Whitehead volia escriure una guia sentimental de Nova York a The Colossus of New York, però sí que sé que aquesta obra hauria de ser el model d'aquest gènere. Whitehead repassa diversos espais universalment coneguts de la seva ciutat, i ho fa mitjançant els sentiments que generen. Però aquests sentiments no són els seus, que ens poden importar més o menys, sinó que aconsegueix connectar amb els sentiments universals a través de la seva veu: la son, la gana, la mandra, la vergonya... Saber descriure això de manera que qualsevol humà s'hi pugui emmirallar posa a aquest llibret al prestatge dels clàssics.
Whitehead fa una guia sentimental perquè posa el microscopi en la relació que hi ha entre els llocs i les persones, però fuig de l'anècdota particular del lloc, que és singular, i es fixa en l'anècdota particular de la persona, i això sí que és comú a qualsevol lector.
Whitehead fa una guia sentimental perquè posa el microscopi en la relació que hi ha entre els llocs i les persones, però fuig de l'anècdota particular del lloc, que és singular, i es fixa en l'anècdota particular de la persona, i això sí que és comú a qualsevol lector.
Si Whitehead a El ferrocarril subterrani amagava la seva veu per donar veu a una gran història, aquí fa una cosa completament diferent: a través del seu pensament ens dóna la paraula a tots. Al Colós l'autor parla de diferents estats d'ànim en diferents moments del dia i en diferents espais, en tot plegat Nova York és l'excusa, o el motiu, en tot cas, com conclou ell: "Hablar de Nueva York es un modo de hablar del mundo".
I ho dic en castellà perquè de Whitehead només s'ha traduït al català el seu Pulitzer, El ferrocarril subterrani. D'aquí dos dies quan l'hi donin el Nobel de Literatura, tots a córrer.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada