Tornem a tenir el festival COS, un festival que va començar ser de teatre gestual i moviment, i des que va absorbir el festival Més Dansa ara no és ni una cosa ni una altra, i passa sense pena ni glòria per la cartellera anual. Una llàstima, i una ràbia veient en perspectiva el que havia estat el festival. Pel COS havien passat Marcel Marceau, Antonio Fava i companyies internacionals de primer nivell. Ara cos i dansa es barregen tapant-se els gustos l'una a l'altra.
Ja vam començar malament amb la lesió de Quim Bigas a l'espectacle inaugural, de manera que van ser les mans de Javier Aranda les que van donar el tret de sortida al festival en un Teatre Bràvium que estava entregadíssim, però que no estava ple ni molt menys. L'espectacle Vida, es resol amb dues mans i un mínim atrezzo. Muntar un espectacle és molt complicat, perquè pot passar com en aquest cas, que tens un material molt bo, excel·lent, però que aquest et dura mitja hora, trenta-cinc minuts a tot estirar, i que l'has de fer durar una hora i llavors comença a decaure la tensió dramàtica i l'atenció del públic. En espectacles de gest tot sovint passa això. Potser hauríem de trencar tabús tots plegats i donar per bons espectacles de mitja hora, si aquesta paga la pena, com van ser els dos primers terços d'aquesta Vida de Javier Aranda.
Això sí que ho tenia Blink flash Dunkan, un infantil que dissabte al matí va passar per l'Orfeó i que es va resoldre en 35 minuts. D'agrair la brevetat. Un espectacle molt en la línia de barrejar cos i dansa com deia al primer paràgraf, molt en la nova línia del festival.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada