Mesura per mesura

El Tebac és una de les companyies deganes de la ciutat de Reus. Va néixer per ser, com el seu nom indica, una companyia estable en la qual hi desemboquessin els actors i els actrius que s’haurien format a l’escola municipal de teatre. Sembla que el desinterès del consistori pel projecte fou tan gran que, per no salvar la situació el Centre de Lectura va assumir l’escola de teatre i el Tebac va haver de navegar de manera autònoma.

El Tebac s’ha caracteritzat els darrers anys per adaptar clàssics del teatre i posar-los al dia, sempre amb seriositat i respecte al text original, o si més no, a l’esperit del text. Els clàssics ens parlen de situacions universals que els humans repetim una vegada i una altra, talment com Sísif carregava una vegada i una altra la pedra cap al cim de al muntanya. Miquel Àngel Fernández ha escollit Mesura per mesura de William Shakespeare i no crec que ho hagi fet de manera gratuïta.

Mesura per mesura ens explica la història del duc de Viena que cedeix temporalment el seu càrrec a un lloctinent perquè aquest apliqui la llei més estrictament del que ell ho ha sabut fer. Aquet lloctinent es pren la feina a la valenta i el primer que fa és condemnar a mort a un cavaller que ha deixat prenyada a la seva promesa i que per tant havia comès el crim de l’adulteri. La germana novícia del reu de mort demana clemència al lloctinent, però enlloc de despertar-li compassió li desperta un altre tipus de passió i se la vol emportar al llit, i així es pensa que ho fa, sense saber que aprofitant la foscor li canvien la parella. Això i els fets posteriors exposen els peus de fang que tenen les lleis. Perquè són aplicades amb duresa cap als súbdits, però amb lassitud cap als governants. Una qüestió que és vigent ara, aquí i a tot arreu. Del muntatge del Tebac en destacaria dues interpretacions: la de Jordi Gomez en el vitriòlic paper de Duc i la Marta Llorens fent de novícia. Els dos esmolen un text de Shakespeare que, val a dir-ho, no és dels que té cites més memorables.

Publicat a la NW de desembre de 2018

Uns pastorets radiofònics

Els del Ciclorama us hem preparat uns Pastorets molt especials per aquest Nadal, esperem que els assabori i no se un ennueguin les neules.

Fosc

Fem cua al Paseo del Prado i comencen a passar individus amb banderes. Quan la cua avança i ja trenquem a la dreta, ens mira l‘escultura de Goya. Aquesta dóna el cul al Monumento a los Caídos por España. L’estàtua de Goya té cagarades de colom al cap. Al monument hi ha un peveter encès. La merda blanca de colom contrasta amb el bronze fosc.

Les cares apinyades i deformes de La romería de San Isidro, d’El gran cabrón  i de la Peregrinación del Santo Oficio ens miren. Boques obertes, bavejants, ulls esbatanats, que miren sense entendre. Només brilla la foscor i ens guanya la derrota. La llum se n’ha anat, i queden munts de cossos que van d’esma allà on els diuen. S’encaminen com una sola còrpora cap a l’abisme fosc.

El dos contendents deDuelo a garrotazos no tenen boca, no cal parlar si tens un garrot a la mà.S’enfonsen a terra, les arrels no els deixen escapar ni ells ho proven, però sí que malden per badar-se el cap. En un paisatge miserable, la supervivència ha triat la confrontació més que no la cooperació. Els núvols del cel són de plom, com la sang que raja del cap en un reguerot fosc.

El gos semi-enfonsat només treu els ulls i la punta del morro de les sorres. Mira amunt, però res ens indica que pugui ensortir-se’n. Saturn devora el seu fill, posseït s’alimenta de la carn del seu futur per por de no perdre el que ja no és. Saturn no té peus, o si els té, estan enfonsats en el fosc.

Fem temps per entrar al Reina Sofía. Pel carrer passen banderes amb àligues heràldiques i en suport als cossos armats. No he vist mai cap bandera en defensa dels metges o dels mestres. Anem directes al Guernica. Una nord-americana pigada i obesa gardenya com si estigués al Burger King. El bou. Un italìa verboteja en veu alta. La mare. L’italià no té intenció de callar. El nen mort a les mans de la mare. Una dona menteix al seu fill i li diu que el nen del quadre dorm, el seu fill és més intel·ligent que sa mare i diu que vol marxar. Jo m’ofego. Em giro cap a l’italià per a insultar-lo, té l’enteniment més curt que l’objectiu de la càmera, i l’objectiu més curt que la nàpia. Algú l’estira. Fosc.

Una vigilant ens diu que tanquen, els compliments van cars. Tancaran els llums i els quadres quedaran a les fosques. El carrer continuarà sumit en el brogit. S’acosta Nadal, tothom ha de fer veure que és feliç. Fosc.

Que tenen en comú: Xesco Boix, Chevy Chase, Pau Ferran i Tina Fey?

Ja teniu el quart ciclorama, en aquest entrevistem a Pau Ferran que està girant Al sostre, parlem de la darrera sèrie de Tina Fey, i Fito luri ens parla d’un espectacle inspirat en la figura de Xesco Boix. I Chevy Chase fa nosa pel mig.

El podeu escoltar al web de Ràdio Terra o aquí 

Patró a la Sala Sandaru

Aquest divendres tanquem la gira 2018 de l'obra Patró que vaig escriure sobre la violència. Ens han programat a la Sala Sandaru dins del festival Mostra't. El Centrre Cívic Parc sandaru és a tocar de l'Arc de Triomf i el preu és de 6€ amb consumició. Un final de festa en el qual us hi esperem.

Teatres que es cremen i monologuistes valentes

Amb el David Figueres  en aquest tercer programa tornem a parlar de la campanya per salvar el teatre Jordi Pere Cerdà de Perpinyà i de la decadència del Teatre Principal de Barcelona.

Expliquem la guardonada, i feminista, sèrie “The marvelous Mrs. Maisel” i fem una panoràmica per la programació d’aquestes setmanes de diversos teatres dels Països Catalans. Per accedir-hi cliqueu aquí.

La Llibertat de Reus

El 2017 la Fundació Reddis va encarregar al dissenyador Marc Sardà un dibuix de al plaça de la Llibertat, i a mi em van encarregar el text que acompanyava la litografia de regal que van preparar. En aquest text parlava de la toponímia d'un espai molt concret, i com aquests noms van lligats a les etapes socials, així com també ho fa l'arquitectura i l'urbanisme.

Patró se'n va a Madrid

Aquest divendres 30 de novembre la Gata Borda estrenarà a Madrid la tragèdia Patró. Aquesta obra ha estat una de les quatre sel·lecccionades pel la III Muestra de Teatro Catalan de Madrid. L'obra es representarà al Teatre Santiago Rusiñol del Cercle Català de Madrid, situat a la plaça d'España, 6.

Reus, Municipi de Gran Població

El juliol de 2011 el Parlament va aprovar una proposició de llei per aplicar a l’Ajuntament de Reus el regim d’organització de 'Municipi de Gran Població'. Aquest procés va ser engegat el febrer d’aquell any per l’alcalde socialista Lluís Miquel Pérez, però entremig les eleccions municipals van tombar-lo i Carles Pellicer va poder-lo veure culminat, o si més no, preparat per a desplegar-se, cosa que cal posar en dubte si s’ha fet del tot.

Reus ha estat és el primer municipi català en sol·licitar el règim de 'Municipi de Gran Població'. La ciutat no supera els 250.000 habitants necessaris per acollir-se a aquesta llei automàticament, però sí que té més de 75.000 habitants i presenta una sèrie de circumstàncies econòmiques, socials, històriques i culturals especials que segons la llei permeten aquesta sol·licitud.

Els canvis que s’esdevenen a l’adquirir el rang de 'Municipi de Gran Població' són de caire organitzatiu, de manera que afecten al Plenari Municipal, l’Alcaldia, la Junta de Govern Local o l’Assessoria Jurídica, uns canvis que ja s’havien començat a aplicar anteriorment i que són part del dia a dia del funcionament del Consistori. Però la regulació també marca que la ciutat s’hauria de regir de forma més participativa, i no només com a declaració d’intencions. Per exemple, l’administració municipal s’hauria d’organitzar  en districtes, no com a meres delegacions de barri de la Casa de la Vila, sinó que hauria calgut crear uns consells de districte; certament se’n va fer algun, però va néixer mort. També s’haurien hagut de designar regidors de districte, que encara esperem. Un altre punt és que s’hauria hagut d’establir un Consell Social de Ciutat que no recordo que n’hagi parlat. La llei també contempla una Comissió Especial de Suggerències i Reclamacions que no s’ha fet, tot i que podríem considerar que la ciutat té l’equivalent de la Sindicatura Municipal de Greuges, malgrat que no és exactament el mateix.

Tenir el títol singular de 'Municipi de Gran Població' és un mèrit completament merescut per la ciutat, però el tarannà avançat i emprenedor d’aquesta obliga a omplir-lo de contingut. La ciutat de Reus sempre ha estat més de fets que de la prosopeia

Publicat al Punt, el 26 de novembre de 2018

Reus ha estat és el primer municipi català en sol·licitar el règim de ’Municipi de Gran Població’. La ciutat no supera els 250.000 habitants necessaris per acollir-se a aquesta llei automàticament, però sí que té més de 75.000 habitants i presenta una sèrie de circumstàncies econòmiques, socials, històriques i culturals especials que segons la llei permeten aquesta sol·licitud.

Els canvis que s’esdevenen a l’adquirir el rang de ’Municipi de Gran Població’ són de caire organitzatiu, de manera que afecten al Plenari Municipal, l’Alcaldia, la Junta de Govern Local o l’Assessoria Jurídica, uns canvis que ja s’havien començat a aplicar anteriorment i que són part del dia a dia del funcionament del Consistori. Però la regulació també marca que la ciutat s’hauria de regir de forma més participativa, i no només com a declaració d’intencions. Per exemple, l’administració municipal s’hauria d’organitzar en districtes, no com a meres delegacions de barri de la Casa de la Vila, sinó que hauria calgut crear uns consells de districte; certament se’n va fer algun, però va néixer mort. També s’haurien hagut de designar regidors de districte, que encara esperem. Un altre punt és que s’hauria hagut d’establir un Consell Social de Ciutat que no recordo que n’hagi parlat. La llei també contempla una Comissió Especial de Suggerències i Reclamacions que no s’ha fet, tot i que podríem considerar que la ciutat té l’equivalent de la Sindicatura Municipal de Greuges, malgrat que no és exactament el mateix.

Tenir el títol singular de ’Municipi de Gran Població’ és un mèrit completament merescut per la ciutat, però el tarannà avançat i emprenedor d’aquesta obliga a omplir-lo de contingut. La ciutat de Reus sempre ha estat més de fets que de la prosopeia .

El juliol de 2011 el Parlament va aprovar una proposició de llei per aplicar a l’Ajuntament de Reus el regim d’organització de ’Municipi de Gran Població’. Aquest procés va ser engegat el febrer d’aquell any per l’alcalde socialista Lluís Miquel Pérez, però entremig les eleccions municipals van tombar-lo i Carles Pellicer va poder-lo veure culminat, o si més no, preparat per a desplegar-se, cosa que cal posar en dubte si s’ha fet del tot.

Reus ha estat és el primer municipi català en sol·licitar el règim de ’Municipi de Gran Població’. La ciutat no supera els 250.000 habitants necessaris per acollir-se a aquesta llei automàticament, però sí que té més de 75.000 habitants i presenta una sèrie de circumstàncies econòmiques, socials, històriques i culturals especials que segons la llei permeten aquesta sol·licitud.

Els canvis que s’esdevenen a l’adquirir el rang de ’Municipi de Gran Població’ són de caire organitzatiu, de manera que afecten al Plenari Municipal, l’Alcaldia, la Junta de Govern Local o l’Assessoria Jurídica, uns canvis que ja s’havien començat a aplicar anteriorment i que són part del dia a dia del funcionament del Consistori. Però la regulació també marca que la ciutat s’hauria de regir de forma més participativa, i no només com a declaració d’intencions. Per exemple, l’administració municipal s’hauria d’organitzar en districtes, no com a meres delegacions de barri de la Casa de la Vila, sinó que hauria calgut crear uns consells de districte; certament se’n va fer algun, però va néixer mort. També s’haurien hagut de designar regidors de districte, que encara esperem. Un altre punt és que s’hauria hagut d’establir un Consell Social de Ciutat que no recordo que n’hagi parlat. La llei també contempla una Comissió Especial de Suggerències i Reclamacions que no s’ha fet, tot i que podríem considerar que la ciutat té l’equivalent de la Sindicatura Municipal de Greuges, malgrat que no és exactament el mateix.

Tenir el títol singular de ’Municipi de Gran Població’ és un mèrit completament merescut per la ciutat, però el tarannà avançat i emprenedor d’aquesta obliga a omplir-lo de contingut. La ciutat de Reus sempre ha estat més de fets que de la prosopeia .

Què tenen a veure les Teresines i Lluís Pasqual?

Les polèmiques del teatre Lliure, les Teresines i les programacions de la quinzena és el que es pot escoltar al segon Ciclormama de Ràdio Terra. 

Tornem al Cementiri

El dissabte 10 de novembre torno al Cementiri a explicar les seves històries i monuments als participants del programa Quedem? del CNL i Òmnium. Com que les entrades estan exhaurides, si voleu un bon espectacle literari, el divendres 9, a les 8 del vespre, la Gata Borda hem preparat una sèrie de textos de Manuel de Perdolo i Maria Aurèlia Campany per acompanyar el lliurament del Premis Literaris Baix Camp.

La Torna de Dames i Vells

El novembre de 1977 al teatre Bartrina es va programar La torna dels Joglars. Com és conegut, els militars volien forçar la suspensió de la representació. Joglars i Centre de Lectura van tirar el carro pel pedregar i la van representar. Dos dies després l’Albert Boadella va ser detingut i empresonat per injúries a l’exèrcit. Més tard els altres sis membres dels Joglars també serien jutjats i empresonats per dos anys, gairebé al mateix temps que Boadella s’escapava. Boadella no només deixava els seus companys empantanegats, sinó que també va refer els Joglars amb nous actors per aprofitar la fama que havia criat. Aquest mateix personatge, que sempre he cregut que té més astúcia que talent, després va ajudar a fundar un partit que aquest 2018 també ha acusat d’ultratge a la Corona al ball de Dames i Vells de Tarragona. Aquesta Santa Tecla passada una Dama del ball posava una espelma a un retrat de Felip VI, i per un còmic error, el ciri acabava cremant el retrat. Dames i Vells és un ball que té la primera referència el 1515 i del qual ens han arribat múltiples intents de censura per part dels poderosos. A la ciutat de Reus, el dia de Sant Pere de 1763, uns soldats van intentar detenir un membre del ball al mig del Mercadal, i tot va acabar com la comèdia de Falset. El 1796 l’Arquebisbe de Tarragona també en demanava la prohibició per indecent. El ball tarragoní tampoc es va escapar de la censura, el 1858 l’Arquebisbe pressionava a l’Alcalde i al Governador per eliminar els parlaments “repugnantes y censurables” de la festa, i el 1948 el Diario Español demanava que es donés “cerrojazo” al ball.

La censura ha acabat sent des dels inicis del teatre fins avui, un element teatral més, com també és una cosa molt teatral canviar-se el vestuari, o la camisa, com va fer Boadella després de La torna. I també és molt teatral denunciar un fet, la crema de fotos del monarca, el qual la jurisprudència ens diu que no és delicte. Ciutadans també fa teatre pel seu públic, cadascú té el gust que té.

Publicat a la NW d'octubre de 2018

Érem uns xiquets

Patti Smith és coneguda per la seva música, però per mi es una de les millors escriptores vives del moment. La seva prosa és directa però és sentimental, detallista però descarnada, restrospectiva sense nostàlgia. Rica sense cap mena d'artifici. Com un claustre romànic, com una nau gòtica, bellesa esmolada.

Patti Smith ens explica els seus primers anys de carrera a través de la seva relació amb el mític fotògraf Robert Mapplethorpe. Smith i Mapplethorpe van ser més que una parella convencional. L'autora ens parla d'amor de veritat, un amor que superava la gana, el fred, la misèria o el descobriment de l'autèntica orientació sexual. La comunió entre amor i amistat que ens explica Patti Smith supera, fins i tot, en interès a totes les anècdotes que ens explica sobre Janis Joplin, Sam Shepard, Andy Warhol, Jimmy Hendrix, Ginsber, l'Hotel Chelsea... i tot un llarguíssim etcètera de personatges mítics que fan de secundaris en aquesta meravellosa història d'amor.

Just kids (Éramos unos niños, en català no la busqueu) és també una reflexió dura sobre l'art i de la manera de poder-ne viure'n i sobreviure'l. Sense cap rancor repassa els durs inicis de dos joveníssim, gairebé xiquets, a la ciutat de Nova York intentant crear el seu llenguatge artístic, donar-lo a conèixer i a viure d'ell. Lluny de mitificacions i d'èpica les coses les explica tal com raja, sense dramatitzar la misèria que van passar, sinó celebrant els pocs raigs de sol que tenien en aquella època dura. 

El 2010 se li va atorgar el Nation Book Award de manera molt merescuda. El llibre pot ser llegit tant per amants de la fotografia, de la música, pels que els interessa el procés creatiu o per lectors que volen un bon llibre per a llegir. Tots acabaran amb ganes de vestir-se de mariner i passejar-se per Coney Island.

Por a la llibertat

Tenir por és humà. No hem de culpar a ningú per tenir por. En qualsevol cas la por no hauria de dominar les nostres vides, però en molts casos ho fa. Erich Fromm el 1947 buscava al seu llibre La por a la llibertat el per què mitja Europa s’havia abraçat al feixisme, amb la consegüent II Guerra Mundial. Fromm va buscar en factor psicològics el fet que bona part de la població del continent hagués renunciat a la seva pròpia llibertat individual i a l’autointerès, com ara sembla que vulgui tornar a passar.

L’autoconservació de l’humà és una necessitat imperiosa que l’obliga a acceptar les condicions en les que viu, això no vol dir que no s’hi pugui rebel·lar, però la seva personalitat és pastada per les característiques del lloc que li ha tocat viure. L’humà necessita relacionar-se amb el món exterior i per això es posa en relació amb les idees, valors, o normes socials que li creen un sentiment de pertànyer a una estructura superior. En contra de la soledat, l’humà s’aferra fins i tot a la forma més baixa de l’estructura social per no quedar desplaçat. La religió i el nacionalisme són refugis contra l’aïllament de l’individu, són vincles que donen seguretat a costa de la seva pròpia llibertat i jo individual. La identificació amb una totalitat estructurada allunya a l’humà de la soledat i del dubte, malgrat que això li pugui provocar gana, misèria o repressió de les seves satisfaccions.

La individualitat creixent de la vida contemporània crea inseguretat i aïllament i per tant, un dubte terrible sobre el paper que representem en aquest univers, un dubte sobre el significat de la pròpia vida. Cada pas que l’home fa per alliberar-se i individualitzar-se es fa un pas cap a la inseguretat. Per això molts, moltíssims, no volen fer aquest pas, o fins i tot volen fer marxa enrere en cas que la seva societat hagi avançat. Per a ells la llibertat és una càrrega insuportable, que els porta a una vida sense significat ni direcció.

Fromm explica que a l’Edat Mitjana qualsevol individu s’identificava en el seu paper dins l’ordre social, el qual era concebut com a natural. Amb el Renaixement el jo es va veure empoderat, reforçat, però també aïllat i dubtós. El liberalisme que va culminar amb la Revolució Francesa propugnava una sèrie de factors que ara són corcats: les llibertats polítiques i econòmiques, massa abstractes pel ciutadà; les oportunitats de la iniciativa individual, estroncades en un mercat cada vegada més monopolístic; i els avenços del racionalisme, que són seriosament combatuts per la cultura de masses. Així doncs, si les bases deljo lliure trontollen, bona part de la societat es decanta a buscar un port segur.

A vegades la literatura ajuda a la filosofia a fer comprensibles les seves tesis. Thorton Wilder ho posa en boca de Juli Cèsar als Idus de març: «El suport d'un poble no és guanya simplement governant-lo segons els seus interessos. Nosaltres, els governants, hem de dedicar una gran part del temps a seduir la seva imaginació [...] Hem de ser al mateix temps el pare que van conèixer en la infància i que els protegia dels homes dolents, i el sacerdot que els protegia dels mals esperits». 

Quan una societat aconsegueix, o vol aconseguir noves quotes de llibertat, hi ha una part d’aquesta que se sent desplaçada, donat que es veu arrencada de la seva seguretat, i no es veu capaç d’utilitzar la nova capacitat d’obrar i de pensar per ella mateixa, i per tant de fer amb la seva vida el que vulgui. Aquesta impossibilitat es pot donar per moltes mancances: de perspectives laborals, d’èxit educatiu, d’ascens social... Per això aquests que es senten desplaçats poden reaccionar violentament contra aquells que lluiten per la llibertat.

Així es dóna la paradoxa que les classes que, a priori, més es beneficiarien de la llibertat, en molts casos són les que més furibundament hi lluiten en contra. D’exemples en tenim per tot arreu on hi ha hagut aquesta lluita. Però Fromm ho té clar: el procés de l’individu de convertir-se en un tot per ell mateix amb capacitat d’interrelacionar-se amb d’altres, el deixar de ser una peça d’una estructura que sotmet l’individu, en definitiva la llibertat, no es pot aturar. I no es pot aturar perquè la mateixa naturalesa humana, malgrat les seves contradiccions, ens hi porta.

10 anys ensenyant el Cementiri General

Enguany ja fa 10 anys que ensenyem el Cementiri General de Reus de nit. Avui a les 11 de la nit ja haurem complert la 72 visita dramatitzada. Tot un rècord, com també ho és que les entrades pels tres dies s'egotin a l'hora de ser posades a disposició del públic. També veient com altres cementiris com el de Palma o Tarragona han començat a fer també visites nocturnes, podem concloure que ho estem fent bé.

Ciclorama

Amb el David Figueres no ens estem mai quiets. Aquesta temporada parlem d'arts escèniques a Ciclorama, de Ràdio Terra.

Aprendre a parlar amb les plantes

Hi ha gent que li costa abandonar un llibre. Certament quan decideixes deixar-lo, assumeixes el risc de perdre't coses bones. Però vist per l'altre costat, si continues també corres el risc de perdre un temps que podries estar dedicant a lectures millors. Jo ja fa temps que tiro per la segona opció, si hi ha senyals conscients i inconscients que et diuen que esventis un llibre, no dubto massa.

Això m'ha passat amb Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols, un llibre que deu tenir el seu públic, però que a mi m'ha semblat insuls, tou i rebullit. Res positiu en puc dir de les seves primeres seixanta pàgines, de fet ja em desperta el sentit aràcnid que a les primeres planes m'estampin frases laudatòries de crítiques literàries. SI un llibre ha de començar justificant-se així, doncs malament. En tot cas ni la història, ni el llenguatge, ni la sintaxi, ni les imatges m'interessen ni mica. I amb això n'hi hauria prou.

Però no n'hi ha prou, Aquest llibre m'ha arribat a les mans perquè la promoció que se li ha fet ha estat tan gran que hi ha hagut força gent que se l'ha comprat. Televisió, ràdio, suplements especialitzats n'han parlat, i fins i tot s'inclou a l'autora en una fictícia nova generació d'autores catalanes. No només això, sinó que el llibre a sortit a la vegada en català, castellà, francès, alemany, neerlandès, italià i hebreu. Entendria aquesta aposta internacional si parléssim d'Incerta glòria o d'algun dels monuments literaris que puguem tenir, però em desconcerta totalment d'una obra que té una qualitat discutible. Què estem explicant de la nostra literatura a l'estranger? Quina promoció de la literatura catalana s'està fent, si des del minut zero es pot trobar l'edició catalana i la castellana al mateix taulell de la llibreria? Quina mena de literatura ens diuen que toca llegir?

Cos en silenci

Tornem a tenir el festival COS, un festival que va començar ser de teatre gestual i moviment, i des que va absorbir el festival Més Dansa ara no és ni una cosa ni una altra, i passa sense pena ni glòria per la cartellera anual. Una llàstima, i una ràbia veient en perspectiva el que havia estat el festival. Pel COS havien passat Marcel Marceau, Antonio Fava i companyies internacionals de primer nivell. Ara cos i dansa es barregen tapant-se els gustos l'una a l'altra.

Ja vam començar malament amb la lesió de Quim Bigas a l'espectacle inaugural, de manera que van ser les mans de Javier Aranda les que van donar el tret de sortida al festival en un Teatre Bràvium que estava entregadíssim, però que no estava ple ni molt menys. L'espectacle Vida, es resol amb dues mans i un mínim atrezzo. Muntar un espectacle és molt complicat, perquè pot passar com en aquest cas, que tens un material molt bo, excel·lent, però que aquest et dura mitja hora, trenta-cinc minuts a tot estirar, i que l'has de fer durar una hora i llavors comença a decaure la tensió dramàtica i l'atenció del públic. En espectacles de gest tot sovint passa això. Potser hauríem de trencar tabús tots plegats i donar per bons espectacles de mitja hora, si aquesta paga la pena, com van ser els dos primers terços d'aquesta Vida de Javier Aranda.

Això sí que ho tenia Blink flash Dunkan, un infantil que dissabte al matí va passar per l'Orfeó i que es va resoldre en 35 minuts. D'agrair la brevetat. Un espectacle molt en la línia de barrejar cos i dansa com deia al primer paràgraf, molt en la nova línia del festival.

Colson Whitehead: Zone one

Després d'haver llegit els dos clàssics moderns de Colson Whitehead El ferrocarril subterrani i El colós de Nova York tenia més gana d'aquest autor i vaig aconseguir un llibre anterior que estava publicat en castellà per Destino.

Zone one és un llibre arriscat, potser un entrenament amb xarxa del que serien les seves dues obres mestres posteriors. Sembla que sigui un llibre de zombis, de morts vivents que malden per menjar-se als pocs supervivents que han quedat d'una catàstrofe biològica. Per tant sembla que hauria de ser un llibre d'acció, de suspens, i no ho és en absolut. Aquest llibre va ser una primera prova del Colós de Nova York, una història d'amor cap a la ciutat universal. Amb l'excusa que un escamot de supervivents ha de netejar de zombis la ciutat, ens permet entrar a oficines, comerços, locals de menjar ètnic, tavernes i habitatges de Nova York. Alguns zombis paralitzats quan els va enxampar la mort li donen a l'autor l'excusa per divagar sobre la vida dels oficinistes, dels botiguers, dels fracassats... La vida a Nova York és diseccionada amb l'aguda narrativa de Whitehead. 

Però la barreja no acaba de sortir bé. Com a llibre de terror és francament lent i tediós. Com a prosa poètica va coixa per haver d'acomplir amb uns mínims novel·lescos. 

Penso que la majoria d'autors tenen una històra a explicar i que es passen la seva vida d'escriptors mirant de trobar la millor manera d'escriure-la. Whitehead tenia la història de Nova York per explicar.ho va fer molt bé amb El colós de Nova York.i hi va tornar amb Zone one. Una vegada explicada la història que havia d'explicar -m'ho invento però potser l'encerto- va poder escriure el monument literari que és El ferrocarril. 

Captain Britain, el tonto útil

Fa poc s'han publicat a la Península Ibèrica un volum que recull les històries de Captain Britain que va dibuixar Alan Davis. Captain Britain va ser un personatge de MArvel UK, o sigui, la sucurrsal que va posar la factoria de superherois nord-americana Marvel quan va desembarcar a Europa via les Illes Britàniques. Devien pensar que compartir el mateix idioma els facilitaria les coses. Un mateix idioma no sempre significa una mateixa idiosincràsia ni manera de mirar-se el món. Així doncs, malgrat el seu nom, el Captain Britain era un superheroi molt americà: ros, fort, noble, carallot... que va estar inserit en trames i històries molt angleses: foscor, boira, misteri, màgia, terror... D'aquesta manera en va sortir un còmic gens normal, bastant estrany i molt afortunat, ja que va tenir com a guionista a l'excels Alan Moore i a com a dibuixant al magnific Alan Davis.

Aquests dos genis van reinventar un personatge que no donava per més, i van fer una jugada mestra: no van canviar el personatge, van canviar tot el seu entorn. Així doncs Alan Moore va escriure la Saga de Jaspers i la Fúria que és una autèntica metàfora, ara més vigent que mai, sobre els totalitarismes europeus i la destrucció que causen. Alan Moore crea, no una, sinó infinites dimensions paral·leles les quals estan en equilibri. Quan una d'aquestes enfolleix i els seus habitants s'abracen a la llei del més fort, al totalitarisme, tot està a punt de desaparèixer. El Captain Britain aquí només fa d'ase dels cops dels esdeveniments socials. Alan Moore ridiculitza l'individualisme i ens diu que són les societats les que canvien les coses, i no un heroi. 

Aqiuestes primeres històries van ser editades per Panini fa fa un anys.

Alan Moore va deixar la col·lecció, però tot el magma creatiu que llegava va ser molt ben aprofitat per Jamie Delano i per un Allan davis que cada vegada estava més còmode dibuixant. Les històries posteriors, editades a l'Estat en quatre volums de la serie Prestige de Forum, donaven destinació a tots els camins que havia obert Alan Moore, perquè aquest havia sabut donar a personatges que potser només sortien en una pàgina, una profunditat suficient per omplir diferents números d'historietes posteriors. Tots aquests números arreglen i complementen el panorama que havia quedat després de la tragèdia còsmica que havia escrit Alan Moore. I com que la llavor era bona, el fruit d'aquestes històries és bo.

No només era bo, sinó que era fèrtil, i d'aquelles històries del Captain Britain en sortiria Excalibur, el còmic més refrescant, imaginatiu i divertit de la dècada dels noranta, però això ja són figues d'un altre paner.

La Gata Borda a Barcelona

Teatre del Raval, Barcelona

La Gata Borda actuarem el dilluns 15 d’octubre al Teatre del Raval de Barcelona en el marc de la 23a Mostra de Teatre de Barcelona que organitza aquesta sala. La Gata Borda representarem l’obra Patró, escrita per mi i dirigida per Ester Cort, que va ser estrenada al teatre Bartrina de Reus el març d’enguany.

Patró és el primer text dramatúrgic que escric com a obra per a representar en un escenari a la italiana, tot i que ja havia fet guions sobretot d'espectacles de carrer. Aquest text que parla sobre la violència, sobre l'ambició, sobre la venjança, i una reflexió de fins on podem arribar i de quina manera hi arribem. La tragèdia, basada en Les bacants d’Eurípides, parla d’una banda de traficants que elimina el seu cap i Àgave pren el seu lloc. Aquest moviment desencadena una espiral d’ambicions, enveges i lluites pel poder que aniran més enllà dela dialèctica. La violència crua, i tan real en la nostra societat, quan esclata pren el protagonisme i empastifa les relacions humanes.

El Teatre del Raval, construït el 1935, és gestionat per Factoria Artípolis que vol promoure noves iniciatives de caràcter artístic i cultural, amb l’objectiu de crear un espai de treball, investigació i promoció de projectes de tipus personal o col·lectiu que són una realitat palpable. El teatre del Raval està situat al carrer Sant Antoni Abat d’aquest barri i l’horari de representació serà a les 20.30, les entrades es poden comprar de manera avançada per ticketea.

Sala Sandaru, Barcelona

També l’obra Patró ha estat seleccionada a la  VIII edició del Mostra’T, de la Sala Sandaru, Aquest festival Mostra’T  té l’objectiu d’oferir la Sala Sandaru com a espai d’exhibició per a companyies emergents interessades en presentar la seva obra davant de públic i professionals del sector.

La Gata Borda representarà Patró el catorze de desembre i serà la companyia que tancarà la vuitena edició d’aquesta mostra que es representa a la sala del carrer Bonaventura Muñoz 21 de Barcelona, a tocar del Parc de la Ciutadella.

Reus ocult: la parròquia de Sant Joan, de Pere Caselles

Fer esport no ha d'estar renyit amb la cultura. L'altre dia quan sortia del Reus Deportiu vaig parar a remenar al punt d'intercanvi de llibres que hi ha al vestíbul. Normalment només hi ha saldos, però aquell dia em vaig trobar dos revistes antigues: l'Heraldo de Cataluña (1919) i l'Heraldo de Reus (1933). Són dos revistes il·lustrades amb un bon gruix de pàgines. Una de les curiositats que hi vaig trobar van ser unes reproduccions dels plànols originals del projecte de l'església de Sant Joan que va projectar Pere Casellas. La façana sí que l'havia vist reproduïda en algun lloc, però altres aspectes com el lateral, la planta o la secció sí que són nous per mi.

Com veiem, la interrupció de les obres no només va deixar a l'església sense façana ni campanar, sinó que la part del creuer i de l'absis també van quedar per fer. Podeu comprovar a l'actualitat com està l'església al Google Maps mateix.

Repicó

La Nova Ràdio ha emès i té penjat a la seva web en format podcast, el cicle de xerrades #arRelats que de manera itinerant recorre diferents entitats de Reus i del Baix Camp per difondre experiències en primera persona.

La xerrada anomenada Tres pics i repicó, el Teatre a Reus, de Ramon Llop pronunciada el primer de març de 2018 a la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia és tan il·lustrativa i instructiva que em sembla que l’he escoltat una dotzena de vegades. Ramon Llop explica com van fer mans i mànigues durant anys per fer que Reus tingués una oferta teatral de primer ordre, i pagada gairebé exclusivament del que recaptaven de la venda d’entrades a taquilla.

Quan el Teatre Fortuny primer, i més tard el Teatre Bartrina van oferir una programació estable finançada per les administracions públiques, totes les peripècies i aventures per poder oferir teatre de primera a Reus es van acabar. O no. Precisament la Sala Santa Llúcia, espai de la xerrada de Ramon Llop, ara torna a ser l’escenari de noves aventures teatrals. A la Sala Santa Llúcia  un grup de gent ofereix tot un ventall de teatre i música que no tenen espai a les programacions públiques, i per altra banda també intenten salvar aquesta sala de la desaparició.

És inimaginable que aquesta petita programació pugui competir amb els caixets que paguen les administracions públiques, pe`ro malgrat aquesta dificultat, sembla que la feina dóna resultat i ens presenten espectacles que prometen una bona qualitat com: la sàtira de La quarta via dels T-Atraco teatre, diverses propostes de teatre familiar -fins i tot per nadons- molt necessàries, ja que convé portar la canalla al teatre i no pas fer-la fora. La sala també ha programat propostes musicals delicades com la del Jo Jet i Maria Ribot que fa alguns anys vam poder veure al tancat Centre d’Art Cal Massó, o el Pau Alabajos, entre moltíssimes d’altres representacions que no anomeno per desconeixement,  però que mereixen l’oportunitat de ser descobertes. 

Publicat a la NW de setembre de 2018

Misericòrdia: l'Aparició dels set estels

S'acosten les festes de Misericòrdia i és bon moment per a repassar textos que ens expliquen aquestes festes. Un d'aquest és Reus i la Mare de Déu de Misericòrdia: quatre-cents anys d'història d'Ezequiel Gort i Salvador Palomar. En aquest breu llibre ens fan una s´ntesi de la història de la devoció a la Misericòrdia a Reus, i també descobrim històries poc conegudes com l'aparició dels set estels. 

Diuen que pocs dies després de traslladar la Mare de Déu al Santuari, el 27 de setembre de 1683, es va obrar un prodigi.Com passa sovint a Reus, en aquells temps hi havia sequera i s'havia demanat a la Verge que fes ploure. Sembla que aquells dies una monja carmelita pujava a resar al terrat del convent que antigament hi havia a la plaça del Prim. Des del terrat resava en direcció a Misericòria, i com que no hi havia edificis alts és molt possible que la veiés amb facilitat. Diuen que aquelles dates es van veure set estels disposats en cercle que es van posar sobre l'ermita, això va passar uns dies i quan aquesta visió va desaparèixer va ploure abundosament. 
Sembla que aquesta notícia està confirmada al llibre d'actes del consell, on consta a l'acta de 8 de març de 1684: 
Que segons personas de autoritat religiosos y religiosas de la present vila, contestan certísimament lo que ells han vist nots passadas de las set llums sobre l'ermita de Nostra Senyora de Misericòrdia. 
Palomar i Gort ens deien que no es tracta d'un text original, sinó d'una interpolació feta cent anys més tard de la notícia que es volia confirmar. Palomar i Gort dubtaven si realment era una tradició oral o bé una invenció posterior.
En tot cas avui dia tenim eines ben senzilles per escrutar el cel d'aquells dies, com és el programa Stellarium que és gratuït i fàcilment utilitzable. Dons jo he estat observant el cel dels dies posteriors al 27 de setembre de 1683 en diressió sud-oest que és on aproximadament es podia situar Misericòrdia mirant-la des del centre de Reus i sí que he trobat una cosa poc vista: la conjunció de Mart i Antares, els dos objectes celestials mes vermellosos que es poden contemplar al cel nocturn i a ull nu.

Podem dir, si no errem els càlculs, que certament aquelles nits hi havia un fenòmen destacable al cel reusenc a sobre de Misericòrdia. Si ja és difícil veure Antares per la seva posició zodiacal, més ho és que l'acompanyi Mart, l'altre rogenca del cel. Si hi ha un cercle o no d'estels, en podríem fer una hipòtesi, a prop d'aquestes vermelloses hi ha estels de primera i de segona magnitud, però això seria fabular. El que sí que em sembla és que aquelles nits, els ulls dels reusencs miraven el cel, i potser la imaginació d'aquells, o dels posteriors, va convertir aquesta conjunció, certament digna de ser contemplada, en una llegenda associada a les seves creences.