El Crist de nou crucificat

Club Editor a finals de 2018 ha publicat al desena edició d'un dels seus primers èxits editorials: El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzakis. Que de la novel·la se n'hagin venut 20.000 exemplars en els seixanta anys que està en circulació en català no és una casualitat. El Crist de nou crucificat és un clàssic perquè podria haver estat escrita ahir mateix, certament que el ritme i les descripcions emocionals ens remeten a un tipus de literatura que ara no es fa, però la temàtica, els personatges i l'atmòsfera crepuscular del llibre són plenament vigents. 

L'Àsia Menor, el tros de terra que ara coneixem com la costa turca, havia estat habitada per grecs des de feia milers d'anys, acabada la Primera Guerra Mundial i exportat a tot el món el concepte d'Estat-Nació els grecs fan nosa al règim turc i comencen una pionera neteja ètnica. Són turcs i no alemanys, de manera que no ho fan ni de forma ràpida ni sistemàtica, però ho fan. Un poble grec és massacrat pels turcs i els supervivents fugen i van a petar a Lycovrissi, un altre poble grec benestant i que té una bona relació amb les autoritats turques. Els refugiats arriben mentre el poble està preparant la representació de la Passió de Crist per la propera Setmana Santa i el repartiment ja havia estat triat pel caràcter caràcter i característques físiques dels actors i actrius.

Podria semblar que l'arribada de refugiats que pateixen fred, gana i pena generaria llaços de solidaritat, però els dirigents de Lycovrissi no en volen saber res i no deixen entrar al poble als infeliços. Això va estar escrit al 1948, no al 2018. Ben pocs s'apiaden per qüestions humanitàries, religioses o nacionals -són grecs com ells-. Els que mostren més sensibilitat són els actors escollits per representar la Passió de Crist, i el seu apropament als desposseïts els allunya de les elits locals i això comença la seva veritable Passió. Una Setmana Santa reloaded a la grega.

Aquest llibre de Kazantzakis va passar d'esquitllevi la censura franquista, però és una recerca sobre el sentit de la religió, i de com les jerarquies religioses s'han allunyat de l'espiritualitat per protegir els privilegis. També parla de la desgràcia de les nacions petites, de com aquestes són devorades per les grans més per debilitat i divisions internes, que no pas per capacitat de digerir de les atacants. La disjuntiva entre justícia nacional i justícia social estarraca el progrés per les dues bandes. Amb un plantejament això no és estrany que Joan Sales el traduís, la incerta glòria de la revolta del pastor Manollós i els desarrapats sarakinesos el devia atrapar com encara ens atrapa als lectors.