Jo també fujo

Literatura testimonial, novel·la-assaig, dieu-li com vulgueu, és un gènere que funciona ara mateix, però que només funciona si et connecta. De la mateixa manera que sí que vaig connectar en part amb Germà de gel l'Alícia Kopft, sobretot a la primera part, o bé també he connectat amb Blanc d'Han Kang, hi ha d'altres llibres d'aquest estil que em cansen i m'avorreixen, i no perquè no estiguin ben escrits, al contrari.

Quan t'exposes, quan parles de tu, prens una decisió molt valenta perquè defuges artificis i et poses davant del tribunal del lector que t'accepta tal com ets, o no. No hi ha ficció fora de l'autoficció, i em sembla bé, la vida és curta i cal arriscar. Però si prens aquesta tria, si fas aquest salt al trampolí, et llances a les profunditats cavernoses de la subjectivitat de cadascú. I de vegades pots agradar, i de vegades no, com m'ha passat amb Fugir era el més bell que teníem.

La crisi dels 40: serotonina

Als quaranta anys d'un home la crisi és doble: per una banda et plantes davant de la corba del declivi i intentes no llençar-t'hi de cap, per altra banda mires al voltant i veus que la societat que volies canviar no està millor, sinó pitjor de quan hi vas entrar com un adult de ple dret. Tan si mires endavant com enrere la mirada és curta, i els voltants són boirosos. 

"Els anys d'estudi són els únics anys feliços, els únics anys en què el futur sembla obert, en què tot sembla possible, després la vida professional, no és més que un lent i progressiu ensorrament"

Houellebecq descriu amb lucidesa aquesta crisi de dues cares, la crisi de l'home occidental és la crisi de la societat occidental, i al revés. La França, que havia estat el far del món, s'enfonsa, i els seus dirigents només malden per tenir un Mercedes més potent i un sexe més fort. Houellebecq no ho critica, només ho descriu sense cap adjectivació amb una lucidesa i descarnament esfereïdors. Occident s'ha begut l'enteniment i molt d'alcohol, i s'autodestrueix per poder tenir productes agrícoles o industrials uns cèntims més barats a les piles de les grans superfícies. El consum mana i el poble obeeix. En cap cas és una apologia comunista el llibre, ni molt menys, més aviat és un acudit trist i sarcàstic sobre la societat del consum.

"Així és com mor una civilització, sense neguits, sense perills ni drames i amb molt poca mortaldat, una societat mor senzillament per cansament, per la desgana envers ells mateixa"

Houellebecq persisteix en la mateixa idea de rendició cultural que a Submissió, però en aquest cas no per pressió externa, sinó per debilitat interna. Debilitat engendrada de l'egoisme, de l'egoisme sobre el qual es basa el capitalisme i la societat lliberal. Antigament Déu, el Rei o la bandera havien fet de contrapès a aquest egoisme, però esbandides les lleialtats en la profunditat del nostre ésser, tot se'n va a n'orris.

"París com totes les ciutats estava feta per engendrar solitud"

Diuen que Houellebecq segueix la línia de Sartre o Camus per l'orientació pessimista i  nihilista de la seva obra. En absolut, aquesta Serotonina es un cant a l'amor, molt disfressat entre mamades, escopetes i borratxeres, però el protagonista, en moments de lucidesa, s'adona que els únics moments en els quals la seva vida ha tingut sentit, no ha estat quan s'ha comprat un Mercedes, s'ha begut vi caríssim, s'ha menjat llamàntols com si fossin crispetes, o ha tingut sexe depravat amb una nina oriental, sinó que l'únic sentit que ha tingut a la vida ha estat l'amor, una de les poques coses que no es poden atresorar ni llegar com un patrimoni comptable.

CICLORAMA i 13: ELS CARRERS SÓN NOSTRES

El darrer Ciclorama de la temporada parla de la història del teatre de carrer als Països Catalans a través del llibre El carrer és nostre. També trobem un retrospectiva a la mítica sèrie Magnum i la seva època daurada 

La vegetariana

Han Kang es va donar a conèixer al món amb La vegetariana, una novel·la terrible que va ser blasmada al seu país. La vegetariana no parla de vegetarianisme ni veganisme, tot plegat és una excusa per deixar anar els traumes d'una societat que ha fet servir la duresa per sortir endavant. La brutícia, el dolor, la merda més abjecta han estat la base per fer emergir un país que era un absolut desastre i que ara és una democràcia capitalista que envia turistes per diversos racons del món. Quines coses més entranyes de fer a l'altra banda del món.

La literatura ha de servir per explicar-nos, per explicar el que passa amb la societat i la política. Al literatura explica unes vides d'uns éssers inserits en una societat, i si la societat està malalta, doncs els personatges com aquesta vegetariana emmalalteixen. Han Kang connecta estómac i cervell de manera magistral. Han Kang crea uns pistils lleugers i transparents que fan emergir a la superfície tots els fems i matèria morta que hi ha sota la seva terra. Delicadesa i immundícia, quin equilibri més difícil que troba. 

La vegetariana són tres relats que expliquen l'epifania i el procés d'aquesta dona sense veu. Una dona sense veu que assumeix la veu de totes les dones sense veu. En primer lloc el marit masclista i bevedor per obligació -a Corea és peremptori emborratxar-se amb el teu cap- no entén res de la seva dona. El cunyat artista, sembla que hauria de de tenir la sensibilitat per percebre els canvis d'ella, però potser l'art és una mena d'egoisme portat a l'extrem. Finalment la germana des de l'amor fraternal sembla arribar a una mena de sororitat però que a penes entès perquè ha hagut de convertir-se en un ésser tan dur com la seva societat. 

La vegetariana també parla de sobiranies, i de com aquestes ens són negades sistemàticament. Ni dret al propi cos existeix. Sempre hi ha agú que es creu que pot dictar el que has de fer amb tu mateix. La llibertat col·lectiva i individual existeix fins al moment que pretens utilitzar-la, llavors s'activen tots els ressorts repressius.

Han Kang és molt crítica amb la societat coreana, o sigui, amb la deriva del món capitalista, o lliure, si volem fer servir l'eufemisme. Malgrat això,Kang és molt coreana, perquè la seva literatura és molt dura, com la seva societat, Kang t'agafa i t'escanya fins que et mareges per haver perdut l'alè. 

El carrer és nostre

Els crítics teatrals, i altres coses, Aída Pallarès i Manuel Pérez que fan un viatge per la història de les arts de carrer al llibre El carrer és nostre, publicat per l’editorial Raig verd.

La primera frase diu: “Tot carrer amaga un escenari. La plaça, l’àgora, és en essència un teatre sense portes. De fet les arts de carrer són anteriors a la invenció dels teatres, aquells edificis que les diferents civilitzacions han utilitzat per separar els de dins dels que queden fora, els que poden pagar una entrada dels que no, els que hi són perquè poden ser-hi dels que mai hi arribaran a entrar."

I comencen el llibre preguntant-se què és el teatre al carrer?

Al diccionari Pavis de teatre, i ens diu que Tespis, pare de al tragèdia grega, ja actuava al carrer, i per tant és un retorn als orígens.

Les noves formes de teatre assajades per Brecht, d’Artaud o de Grotowski van ser el caldo de cultiu perquè als anys seixanta apareguessin, junt amb el maig francès, el moviment hippy i moltes altres coses, una redescoberta del carrer com a espai.

El 1963 Peter Schumman va fundar la companyia Bread & Puppet theater que es descrivia com una companyia d “Art barat i polític” que feia grans espectacles de carrer adreçats a multituds, com per exemple manifestacions contra la guerra del Vietnam

El teatre de carrer va renéixer amb una vessant molt política i contracultural. A Oslo el 1964 Eugenio Barba creava l’Odin Teatret que feia una recerca antropològica buscant elements ancestrals, rituals i de cultura popular que poguessin nodrir els seus espectacles.

Val a dir que al mateix temps, Joan Brossa revisava la seva obra Teatre de carrer. Podem dir que ja estava tot preparat pel naixement.

L’any 71 som la les acaballes del franquisme, sembla que tot ha de canviar... a millor. Feia uns anys que Hermann Bonnín dirigia l’Institut del Teatre, els grups independents de teatre proliferaven i eeren una alternativa al circuit comercial i encarcarat. Bertold Brecht estava molt de moda en ambients alternatius, però estava començant a deixar pas a altres teatralitats com l’avantguarda, la Comèdia de l’art, els titelles, el teatre de gest... Un teatre més festiu, més de sentir-lo, més que no pas un teatre dialèctic i intel·lectual.

El mateix  1971 neixen els Comediants, que volien eliminar la grisor del franquisme a través d’un teatre festiu i i acolorit. “Llavors la transgressió era la festa”, perquè el carrer fins al moment estava en mans de la policia. Comediants va reinventar el Carnaval de Venècia, es va inventar els Correfocs, una activitat que ara ens sembla que hagin existit sempre, també van impulsar la Fira de Tàrrega i van ser la inspiració de mil i una companyies d’animació de carrer. Per exemple la Companyia Elèctrica Dharma era una d’aquestes companyies d’animació ambulants.

D’aquella època en va sortir Marduix titelles, La Fanfarra que després obriria el teatre Malic, o els Artristras de la Garriga que es decantaven per tècniques de joglars o de Comèdia de l’art. També van passar van passar més coses. El 1975 el músic i performer Carles Santos va arrossegar un piano per la Rambla de Barcelona amb una ballarina damunt, fins al l‘estàtua de Colom.

Els carrer s’havien obert al teatre, alguns espavilats com els Joglars s’hi van sumar, però com hem vist, eren simples canvis de camisa. Altres en canvi, com Tortell Poltrona continuen. De fet el mateix Tortell Poltrona diu que feia teatre de carrer perquè no tenia diners per comprar-se una carpa per a fer-hi circ. Tortell Poltrona va ser el primer pallasso que va tornar a fer circ de pallassos en català.

Aquell ambient també va impressionar molt a tres brivalls de Moià que els llogaven als llocs on les altres companyies de carrer no hi volien anar. Es posaven baquetes al nas per fer de morsa, es tiraven de daltbaix d’un campanar, anaven de negre i posaven música rock dur  enlloc de la Companyia Elèctrica Dharma. Més tard es farien dir la Fura dels Baus. Una companyia que era l’aneguet lleig de l’animació. L’any 1983 la Fura actua a la Fira de Tàrrega i a Sitges i ho peta, perquè la gent no estava gens acostumada a l’estètica punk ni a actes tan agressius. I el 1983 a Sitges també debuta la Cubana.

La Fura i la Cubana només s’assemblen en que trenquen l’estètica hippie. Uns són uns punks, i la Cubana juguen a confondre’s amb la realitat. LA Cubana fa de les seves per balcons, aparador s de botigues o al mercat, on van instal·lar una parada de venda de pedres. Una altre de les performances era l’Albert Vidal, que es tancava a les gàbies de ximnpanzés del zoo de Barcelona, o feia representacions de 42 hores seguides. Etc.Es veu que a Manlleu es va passar tota la matinada actuant per una Guàrdia Civil que el vigilava i que estava flipant.

En aquella època hi ha dotzenes de companyies: Xirriquiteula, Avalot, Zotal, Gog i Magog, Xip Xap, , tot de companyies que tenine les places com a escenaris, i que sabien que el públic s’havia d’anar a buscar, i no esperar-lo des de dalt de l’escenari.

No només al Principat, al País Valencià Xarxa teatre va sortir el 1983 de la influència dels Comediants, però van fer una cosa molt intel·ligent que va ser no copiar als Comediants, que era el que estava fent tothom. Van optar per fer espectacles de gran format, basats en l’imaginari valencià i amb pirotècnia tradicional: traques, bous de foc, molins...

Ja estem en ple dels anys 80 i és una època d’avantguardes,, grafitties i videperformances, i això influeix a noves companyies de circ, com els Sèmola teatres que han tendit cap a la subversió, i els Escarlata Circus, molt coneguts  al Camp de Tarragona perquè van impulsar la fira de circ Trapezi

Escarlata Circus incorpora el Nouveu Cirque, o circ contemporani que ja s’estava assajant a França i que ha suposat un canvi de model en el circ.

I anem a parar a les Olimpiades de Barcelona 9 amb aquelles imatges del  Carles Santos dirigint una cobla formada per músics amb barretina i jaqueta de pell de lleopard mentre l’estadi s’omplia amb les formes que havia dissenyat la Fira dels Bau. La la clausura la van fer els Comediants. El teatre de carrer es va institucionalitzar amb els Jocs Olímpics. I això va tenir coses bones i coses dolentes. Comediants, la Fura, la Cubana, Sèmola tots els consolidats entren als teatres a fer els seus espectacles, i per altra banda, com que el teatre de carrer és una realitat, les administracions comencen a legislar com ha de ser, i per tant, comencen a tallar-li les ales. I per altra banda, el renaixement de la cultura popular catalana fa que a cada poble o ciutat es recuperin els diables, els gegants, etc. I per tant que ja hi hagi un element festiu de carrer local, i per tant els ajuntaments deixen de contractar grups de teatre.

El teatre de carrer s’havia basat en la festa popular, i la festa popular es va acabar menjant el teatre. I per altra banda, la Fura sobretot, es van acabar convertint en una empresa que treballava més en publicitat de grans marques, que no pas en teatre. I el teatre va deixar de ser un espai contracultural

No tot està perdut. L’alcoiana Sol Picó, a mitjans dels noranta anava per l’autopista, va veure unes excavadores, va baixar del cotxe i s’hi va posar a ballar damunt. Amb això vull dir que sempre hi ha nous creadors que engeguen coses noves on sembla que no hi ha res. Passa el Fòrum de les Cultures, amb més pena que glòria.

El 2005 fa 25 anys de la companyia de la Fira de Tàrrega, i si fem recompte de les companyies de teatre de carrer de les terres de Lleida (Fadunito, Jam, Festu, etc...) veiem com aquesta fira ha fet una gran tasca de territori, no com altres festivals.

En aquella època de boom del toxto el teatre de carrer estava cada vegada més lligat a interessos comercials (inauguracions, animacions...) I per contra, el teatre de sala era el que tornava a estar a l’avantguarda com als anys seixanta. Per altra banda, la influència de França que té 50 festivals de teatre de carrer i 12 centres nacionals de creació ha modificat la concepció que en tenim. S’ha deixat la cultura popular en mans de la cultura popular, i el terme Arts de carrer està substituint el concepte teatre de carrer.

Creadors com Roger Bernat o la companyia Kamchàtka aposten per la improvisació, el teatre gestual, la manipulació d’objectes o la interacció i participació del públic. Un altre companyia de la qual en parla el llibre és dels Pàrking Shakespeare.

Aquests últims anys ha canviat el paradigma de teatre de carrer. Fa vint o trenta anys a ningú se li hauria acudit fer un Shakespeare i ara ens embla ben normal. Emergeixen noves disciplines, com la dansa aèria, el mapping

Amb la crisi financera de 2012 paguen justos per pecadors i la cultura rep garrotades. Tot i això, es fa una reflexió del teatre de carrer, ja no es veu com una animació neutra, com una mera distracció per al canalla mentre els adults garlen o fan una canya. Potser el boom dels 80n va deixar un pòsit que encara no hem superat, però companyies com Obskené aposten per fer teatre amb majúscules al carrer, d’aquests en destaca Fuenteovejuna que amb només una pila de cadires plegables representaven una de les millors obres de teatre que he vist els darrers anys. El carrer interpel·la directament el poble, i en obres revolucionàries com aquesta és la combinació perfecta. Ara al carrer tenim companyies com Obskené, Kamchàtka, o els creadors Jordi Galí, Joan Català o Quim Bigas que fan drama, tragèdia, poesia, dansa... que renuncien a l’humor i a la festa. Podem dir que el teatre de carrer s’ha normalitzat, ha esdevingut una disciplina més, lluny de l’idealisme dels anys 80. Però tot i això, continua sent una disciplina en al qual no hi ha barrera entre actors i espectadors. L’acció no és vertical, sinó horitzontal, i això és així, malgrat la mercantilització i la institucionalització que hagi tingut el teatre de carrer.

El futur

Helena Tornero és una de les dramaturgues de moda, i amb raó. La peça El futur que vam poder veure a la sala Tallers del Teatre Nacional és una faula contemporània que funciona com un rellotge. De manera pausada, però sense descans, l’obra avança a contrarellotge cap a un final desconegut però anunciat. En aquest lapse, El futur ens parla de l’Europa que tenim ara, del punt de merda on som, del qual només podem caure més baix i enfonsar-nos en la pròpia misèria, o mirar de redreçar-nos i recuperar la dignitat a la qual hem renunciat per por.

El futur és moltes coses: una road-movie per l’Europa que s’enganya a ella mateixa, una tragicomèdia brechtiana que interpel·la el públic, una obra destinada a fer pensar el públic jove... i tot encaixa. Els dos actors i les dues actrius estan esplèndids i fan que tot rodi sense estrebades. David Menéndez que interpreta a l’immigrant Halim sap trobar prodigiosament el punt just de l’emoció; la joveníssima Júlia Genís en canvi, és com un pantà que obre comportes i deixa anar cabal de passió en la seva interpretació de la jove rebel; David Vert és l’actor solvent, amb ofici, que passa per les escenes resolent-les favorablement; per últim, l’Ester Cort fa de contrapunt còmic a les escenes dures, qui va ser l’imbècil que va dir que els dones no podien fer pixar de riure?

El futur és un artefacte que funciona, com un tàndem de quatre que puja i baixa per les emocions impulsat pels pedals dels intèrprets. L’Helena Tornero no ha fabricat una obra literària com fan alguns, sinó un mecanisme teatral que li serveix per explicar allò que vol. Sap combinar les emocions, els estats d’ànim, els ambients, els ritmes, i això li permet introduir discursos sobre les xarxes socials, el tràfic d’armes, la hipocresia dels mandataris, la por del poble, el dolor de la pèrdua, fins i tot reflexions sobre el mateix teatre... sense que res grinyoli ni soni com un pamflet.

I per què El futur? El futur és l’excusa de tot, el futur són les promeses dels polítics, el futur són els enganys que ens volem creure, el futur és la negació del present. El futur és una mentida, una mentida com el teatre, però el teatre és present, és mentida, però és ara i aquí.

La Nova Moixiganga de Reus

La Festa Major de Sant Pere a Reus d’ençà un temps viu una segona edat d’or, mostra n’és el reconeixement com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional l’any 2010. La festa creix, és indubtable, però com a tot element que creix, cal traçar el camí de la creixença si volem obtenir uns fruits òptims. La festa és un fenòmen participatiu que fomenta la cohesió social, el civisme, el sentiment comunitari i identitari per sobre de tot. Aquest ha de ser l’eix de tota acció que vulgui canalitzar el creixement festiu.

Si observem amb deteniment la festa, no és difícil detectar que la festa no arriba a tothom.
Si heu donat algun tomb per fora del centre de Reus els dies dels actes centrals de les festes,
us sorprendríeu de la gent que hi ha que viu completament aliena a la festa.
Podem prescindir d’aquesta població? Ho volem? Si en prescindim podrem dir que aquesta és
la Festa Major de tot Reus? Per tant cal trobar punt de contacte, les semblances -que són més que
les diferències- que tenimamb reusencs d'altres origens. Fent-ho ens adonem que no som tan
diferents, i que tenim la tradició de l'acrobàcia festiva en comú. Desaprofitar-ho seria una
neglijència social, i una llàstima cultural.

Finalment, només em queda dir que aquesta Nova Moixiganga que passo a detallar a continuació,
per mi no tindria sentit si l’acabéssim executant una colla de catalans autòctons. Passaria a ser un
element festiu més, sense un valor tan important com pot ser la creació de nous públics i nous
interessos entre els veïns als quals la Festa Major no els ha interessat fins ara.

ACRÒBATES, MUIXERANGUES, FALCONS I MOIXIGANGUES

Joan Bofarull a L’origen del castells (2007) i Les muixerangues valencianes (2016) ens parla
de la història dels acròbates magrebins i de les seves semblances –i diferències- sobretot
amb les muixerangues valencianes. Joan Bofarull que és tot un expert, no s’atreveix a fer
hipòtesi de continuïtat històrica entra tradicions, jo tampoc. Però sí que fa és ressaltar
l’evidència de la similitud coreogràfica entre tradicions. Hi ha força figures compartides
entre acròbates  marroquins i muixerangues valencianes i que, modernament, també han
estat adaptades per les modernes colles catalanes de falcons.

No descobrim cap novetat, aquest 2018 mateix els Acròbates de Tànger han estat convidats
al Fòrum Casteller de Valls, senyal inequívoca que les similituds són ben apreciables. Així
ens ho descriu Joan Bofarull:

Queda clara una continuïtat estilística d’acrobàcies a l’oest mediterrani, potser si rasquéssim
més ampliaríem la zona, però no és l’objectiu d’aquest document. En tot cas queda clar que
a un costat i a l’altre de l’Estret de Gibraltar les persones pugen unes damunt les altres de
manera similar per a passar-ho bé i fer-ho passar bé.

EL NOSTRE ANTECEDENT: LA MOIXIGANGA DE REUS

La primera referència a la Moixiganga de Reus com un ball és de 1775, i la primera descripció
que parla de figures piramidals és de 1792.

“A la danza dels Prims seguía la Mojiganga del gremio de Sastres y otra de particulares
vestidos como bailarines de teatro formando varias contradanzas con mucha variedad de
figuras piramidales ya con palos ó con bien otros objetos que la hacían en estremo agradable”.

El 1798 la tenim documentada en les festes de la capella de Sant Domènec, i el 1833 formà
part de les demostracions festives amb motiu de la Jura d’Isabel II i consta  que:

“La de la Mogiganga, propia del gremio de Sastres, vestida de nuevo al gusto moderno, con
figuras primorosas entretenía agradablemente”

El fet que els parli de figuras y que entretenía ens dóna pistes que podia tractar-se de figures
acrobàtiques.

De la Moixiganga de Reus en tenim documentades tres figures a la llibreta de Joan Ferran,
les quals queda molt clara el caràcter d’aquesta Moixiganga:

I també una música procedent de Banyoles,

Els anys 2007 i 2008 va sortir al carrer una Moixiganga de caràcter religiós, que emparentava
amb les de Tarragona, Sitges, Vilafranca, etc. Aquest representava quadres de la Passió de
Crist.. Aquesta Moixiganga, tot i ser molt digna, no va acabar d’encaixar i va desaparèixer
del Seguici.

Moixiganga de Reus (2007)

Enlloc trobem que antiga Moixiganga reusenca hagués tingut un caràcter religiós, de fet,
sospito que si l’hagués tingut, els cronistes ho haurien ressaltat, i com que no hi ha cap
notícia de Moixiganga religiosa anterior al segle XIX, crec fermament que la Moixiganga
feia construccions piramidals, torres i portaven cercolets, plats, i bastons com la de Lleida,
o com el Dance de Tauste de l’Aragó. Per tant, tot i respectar el primer intent de recuperació
que es va fer al segle XXI, crec que la Nova Moixiganga no hauria de ser a l’estil religiós com
les de Sitges, Tarragona o Valls.

Salvador Palomar al seu llibre Danses parateatrals del seguici reusenc: La moixiganga i el
ball de Mossèn Joan de Vic ens parla de la proximitat de la Moixiganga reusenca amb d’altres
danses com el ball de Mossèn Joan de Vic, no reincidirem en el que diu, però no deu ser una
coincidència  que ens les despeses de 1792 les dues danses tinguessin els mateixos costos
de treure al carrer, i que aquesta fos bastant superior als altres balls.

Per resoldre confusions, Joan Cuscó ho explica molt bé: “El ball de cercolets és una
manifestació que antigament anava lligada a les moixigangues (concebudes com a grups de
balladors) que participaven a les festes [...] Aquestes «Antigues moixigangues»
executaven diverses danses, balls i estructures i s’han de distingir de les moixigangues
religioses (nascudes a partir del segle xviii [...] I és que les velles moixigangues s’han
d’entendre seguint el model festiu dels dances aragonesos i navarresos i dels balls de
valencians. [...]

A tomb de tot això, podem dir que les danses de l’antiga Moixiganga de Reus van tenir
continuïtat en alguns dels balls existents avui dia, com seria el ball de Cercolets, el de
Mossèn Joan de Vic, Prims o el de Valencians, però que les seves acrobàcies o figuras
primorosas només han perdurat el moment final del ball de valencians. La recuperació
que proposo per la Moixiganga es fonamentaria en aquestes figures piramidals, i no en
danses que ja tenim al nostre patrimoni festiu.

ELS ACRÒBATES DEL REUS CIRC SOCIAL

El Reus Circ Social és un col·lectiu que practica un procés lúdic d’ensenyament i
aprenentatge de tècniques circenses que anima a xiquets i joves, amb risc social o no,
a descobrir el sentit d’una vida saludable, de superació personal i de compromís comunitari.

El Reus fa una gran feina des del Giny del barri Fortuny de Reus, allà hi tenen acollida i
rebuda a joves tan autòctons com joves migrants que han arribat a Europa sols, i que es
troben socialment a la intempèrie. El Reus Circ Social acull a tothom i els dóna unes hores
d’amistat i de companyonia vital per no restar aïllat del tot en un país desconegut. No només
això, sinó que els joves aprenen a fer acrobàcies circenses i a més, ho fan molt bé. Ben poca
gent de la ciutat coneix el Reus Circ Social, i potser seria important que aquesta gran feina i
aquests ponts que diàriament s’estenen es visualitzessin a la major part de la ciutadania, i
un dels millors dies per a fer-ho és el Dia de la Ciutat: la Festa Major.

Alumnes del Reus Circ Social

PROPOSTA DE FIGURES

Si agafem les figures dels acròbates marroquins, moltes de les quals són reproduïdes pels
joves del Reus Circ Social, i les comparem amb figures de les Moixerangues i dels Falcons,
trobarem tantes coincidències que podem proposar per a la recuperació tota una sèrie de
figures piramidals que estan emparentades. No tenim la certesa totes les figures que proposo
s’haguessin fet a Reus, però sí que tenim la certesa que totes formen part d’una mateixa
manera de fer les coses.

FIGURES HISTÒRIQUES

MIG AIRE

Primera de les figures de la Moixiganga reusenca documentada a la llibreta de Joan Ferran.

Aquesta figura coincideix amb el Mig aire de la Moixiganga de Lleida:

Mig aire, de la Moixiganga de Lleida

ALTARS

Segona de les figures de la Moixiganga reusenca documentada a la llibreta de Joan Ferran.

Aquesta figura coincideix amb Els altars de la Moixiganga de Lleida  és una de les bàsiques

dels acròbates com del Reus Circ Social:

LA 3

Tercera figura de la llibreta de Joan Ferran. Més que una figura sembla un ball. Podria servir

per enllaçar figures, o per obrir i tancar l’actuació.

FIGURES PIRAMIDALS

LES PLANXES

Pilars combinats amb acròbates situats en planxa els trobem en diverses variants tant en els

acròbates de Tànger com en les figures La planxa dels Falcons de Vilanova i Barcelona.

     Reus Circ Social Falcons de Barcelona

 

ELS VENTALLS

Una figura tan clàssica dels acròbates, com dels Falcons catalans

Acròbates de Tànger

Reus Circ Social                                                          Falcons de Vilafranca

BALANCES

Figura de força dels acròbates, que s’assemblaria una mica al Ventilador dels Falcons de

Barcelona.

Falcons de Barcelona

Reus Circ Social

L’HÈRCULES

Una figura bàsica de les acrobàcies de Tànger. El baix d’un pilar ha de carregar també
lateralment amb altres moixiganguers La trobem amb variants  també en algunes figures
del falcons catalans com Les balances de Vilafranca, el ventall amb pilar de Barcelona,
El cinc en un peu o L’oberta de la Nova Muixeranga d’Algemesí

       

L’oberta de la Nova Muixerana d’Algemesí i el joves delReus Circ Social

5 en un peu de la Nova Muixeranga d’Algemesí

LA TORRETA

Una torre que va des de Tànger als balls de valencians catalans, passant per diverses

torretes de les Muixerangues valencianes o la Moixiganga de Lleida.

Torreta del ball de Valencians de Tarragona                         Pilón de la Mojiganga de Titaguas

PIRÀMIDE DE 3 AMB FIGUERETA

Una de les més espectaculars dels acròbates marroquins. Enllaçaria amb la notícia de
“figuras piramidales” (pàgina 5).

En Falcons seria una Piràmide de 3, o Castell obert i també seria molt semblant a la figura
La figuereta de la Muixeranga d’Algemesí.

Acròbates de Tànger  Figuereta de la Muixeranga Castell obert, Falcons de Vilafranca

PIRÀMIDES DE 2

Una nova figura piramidal. Barreja una de les més bàsiques del acròbates de Tànger, amb

el Mig Aire de la Moixiganga de Lleida.

Reus Circ Social

ITINERANT

LES FIGUERETES

El acròbates de Tànger acostumen a fer la roda, o figueretes sobre ells mateixos per
enllaçar figures més grans. Aquests salts sobre un mateix també els trobem en els Torners
de Morella.

Reus Circ Social

Torners de Morella

PROPOSTA DE SORTIDA:

Components:

La Nova Moixiganga hauria de tenir un mínim de 9 components i un màxim de 18 per a

poder realitzar totes les figures.   

Vestuari i atrezzo:

El vestuari

Hipotèticament podríem assimilar el vestuari de l’antiga Moixiganga al ball de Mossèn Joan
de Vic. Els dos ball tenies les mateixes despeses de vestuari, podríem fer la hipòtesi que els
vestuaris no eren molt diferents.

Donat que el dibuix més antic del Mossèn Joan de Vic els colors són roig l i daurat, i no blau
i blanc com finalment es va recuperar. Aquesta dada històrica justificaria de sobres alternar
en la vestimenta aquest colors.

Dibuix del ball de Mossèn Joan de Vic, fet per Antoni de Bofarull abans de 1890

Per coincidència o no, tenim documentat que la propera Moixiganga de Lleida també vestia
aquests colors, tot i que actualment ha ampliat el ventall cromàtic.

Moixiganga de Lleida, des de 1860, segons F. Tarragó

A banda d’això proposo de completar la vestimenta dels acròbates amb una faixa i un
mocador de casteller, aquest detall, a banda de facilitar-los les acrobàcies, els connectaria
simbòlicament amb el món casteller, amb el qual tenen una méso menys proper parentiu.

Atrezzo,

Com a atrezzo proposo els històrics cercolets i les atxes de vent. Els cercolets estarien
decorats amb cotó blans i betes per diferenciar-los del ball de Cercolets existent, a l’estil
de cercolets com els de Valls o Vilafranca. Les atxes, també anomenades a les notícies
de l’antiga Moixiganga, donarien espectacularitat a les construccions quan es fessin de nit.

Els cercolets i les atxes no serien part essencial de les figures, sinó que serien un
complement singularitzador d’aquesta Nova Moixiganga.

                         Cercolets de Vilafranca                           Atxa de vent

Protocol:

La Nova Moixiganga de Reus proposo que, a banda d’actuacions lliures que pugui fer, i a
interès de la pròpia colla, s’integrés com a element festiu dins del Seguici Festiu, llavors
sortiria:

Sant Pere:

A l’anada i vinguda de Completes, el 28 de juny al vespre, moment en el qual les figures
es realitzarien amb atxes de vent, perquè amb la foscor del moment, pot ressaltar
l’espectacularitat de les construccions.

Al matí del dia de Sant Pere, 29 de juny, al mig del Mercadal fent dues o tres de les figures

més espectaculars. L’atrezzo serien els cercolets.

A la processó de la tarda del 29 de juny, a la part civil i al lloc que li pertoqui segons
protocol, que seria entre el Carrasclet i el ball de Pastorets A les cantonades muntarien
les figures del repertori i entre i figura farien figueretes seguint filera, en la qual podrien
fer algun pas de dansa ben senzill. L’atrezzo serien els cercolets.

Misericòrdia:

Baixada de Misericòrdia, el 25 de Setembre al matí pel passeig que porta el seu nom.
Cada certs metres muntarien les figures del repertori, i entre i figura farien figueretes seguint
filera, en la qual podrien fer algun pas de dansa ben senzill. L’atrezzo serien els cercolets.