La teva ombra

Si no hagués estat pel confinament m'hauria perdut aquesta novel·la, o en tot cas, l'hauria abandonada. Normalment a la pàgina cent d'un llibre valoro si paga la pena continuar desprenent-me d'hores de la meva vida en el que ha escrit una altra persona, i moltes vegades deixo córrer el llibre. Amb La teva ombra de Jordi Nopca vaig estar a punt de deixar-ho a la pàgina 50, però vaig esperar a la 100 i com que em semblava que la cosa es redreçava, i la pila de llibres de la tauleta de nit havia baixat vertiginosament, vaig continuar sense gaire convenciment. L'aparició dels cucs blancs, no sé si calderiana o monzionana,  va fer augmentar el meu interès, però fins a la pàgina 365, -pàgina amunt, pàgina avall- no em vaig enganxar de tot a la novel·la. 

Jordi Nopca ha publicat una història boirosa, amb llargues descripcions que fan que tingui un ritme lent i calmat. Sembla una novel·la del segle XIX ambientada al XXI. Una novel·la gòtica -com el mateix llibre es diu d'ell mateix- plena de sexe, tecno i bars. A la novel·la no sobren les reflexions profundes, o les màximes brillants, hi ha una mena de contenció de la veu narradora que està tensada al servei de la història, i pocs moments de distensió es permet. Però per altra banda, sap trobar uns moments per a la ironia, quan fa un exercici d'alteritat i parla en boca d'altres de la pròpia novel·la i diu, per exemple, que li dol que serà llegida per un públic més vell del que li tocaria, ja que la novel·la sembla dirigida a aquells que van néixer avançats els anys 80, però una novel·la de 500 planes no pot ser llegida fàcilment per persones que han de combinar feina, estudis, idiomes, gimnàs... i festa forta.o canalla petita.

Jordi Nopca planteja un puzzle de 500 peces amb aquesta novel·la, i es pren el temps de posar totes les fitxes damunt de la taula, girar-les de cara, i començar el gran dibuix pels marges per anar completant poc a poc tota la composició. Cada nova filera que s'ha col·locat revela el sentit de l'anterior que semblava desdibuixada, i així fins a la darrera peça, la darrera plana que donarà un sentit a tot, a d'una gran història d'amor: "Totes les històries d'amor són històries de fantasmes, i als fantasmes, com sabeu, els agrada reaparèixer". Així doncs, en perspectiva, el començament no era fluix, sinó que eren els fonaments de tota l'arquitectura que es construïa. I el fonaments mai acostumen a ser la part més vistosa de res.

En tot cas m'ha fet replantejar la meva norma de la pàgina 100, potser m'he perdut altres llibres, que són com aquest i guanyen a cada pàgina que passes, però bé, manta vegades m'he trobat el contrari, que s'escriu un començament contundent per enxampar el lector, i després la història s'esfilagarxa per anar enlloc. No seria el cas d'aquest llibre.

Astèrix a Catalunya

Deixeu-me que comenci amb el rival etern: l’immaculat, perfecte i una mica feixista Tintin. Tintin es va saber acabar quan van morir Hergé, que feia de guionista i de dibuixant. Hergé va deixar-ho tot tan lligat que ni l’àlbum que tenia a mitges va poder ser enllestit. Des de llavors tot el que s’havia publicat va passar a ser de culte pagà, i així continua.

Astèrix no va tenir aquest recorregut. Quan l’any 77 l’escriptor René Goscinny va anar-se’n a l’altre món, el dibuixant Albert Uderzo va decidir que això no li posaria el coll a terra a la gallina dels ous d’or, i va decidir fer ell mateix els guions. El canvi devia ser força acusat perquè fins i tot un públic poc especialitzat en la bande dessinée com el meu pare, quan era el meu aniversari o sant, bones notes mai, em deixava triar a la llibreria un dels àlbums dels irreductibles gals. La condició que em posava el meu pare és que fos un dels llibres que havien signat els dos autors, i que només compraríem els altres quan ja tinguéssim tots els del cànon Goscinny-Uderzo.

.

Sembla que parli malament d’Uderzo ara que encara el seu cos és calent, no seria això, sinó destacar que Goscinny va tenir, com a mínim, la meitat del geni de la creació d’aquesta parella d’independentistes gals.

I Uderzo va fer bé de continuar, sobretot per a ell mateix. Goscinny ja havia entrat a l’Olimp de la literatura amb les aventures del Petit Nicolas, un clàssic que aguanta perfectament el pas del temps. La traducció al català del Petit Nicolas, signada per Núria Vila i Enric Larreula, a casa ens permet aprendre, de manera hilarant, tot de mots quotidians que mai aprendríem amb el Super 3. De fet, ja que parlem del bell catalanesc, als anys 80 el súmmum de la normalització lingüística infantil era tenir tots els Astèrix o tots els Tintin en català, aconseguir-ho era ser com una mena d’almogàver amb quets, i tenir les dues col·leccions senceres en català era un mite, i s’especulava que ningú ho havia aconseguit. Eren èpoques magres, no tant com ara, però el personal les afrontava amb estalvi i seny, i no amb la valentia d’un kamikaze mà-foradat.

Amb Astèrix va passar una mica com Star Wars, tothom sap que les bones són les primeres, però això no treu que s’hagin continuat consumint religiosament i de manera àmplia els nous lliuraments. Que ningú s’ofengui, cap dels nous àlbums signats per Uderzo em sembla un cagalló com ho és alguna de les darreres d’Star Wars, però la imatge em sembla que queda prou enquadrada.

Uderzo ha mort ric i encimbellat en la glòria artística, els francesos ho fan molt bé de no arrossegar pel fang les coses bones que tenen, tal com es fa Pirineus avall. Uderzo va ser un bon dibuixant, i sobretot va ser llest i va tenir sort com tenia el mateix Astèrix a les seves aventures. Que era llest me’n vaig adonar fa molts anys, i ho recordo gràcies a la meva fantàstica memòria que em permet recordar tot de dades absolutament irrellevants per fer que em guanyi la vida una mica millor. Corria l’any 88 o 89, i l’Àngel Casas, al programa d’arriscat títol d’Àngel Casas Show, va entrevistar a Albert Uderzo i en un moment de l’interviu, com es deia llavors, li va preguntar quan hi hauria un Astèrix a Catalunya. Uderzo, sense dubtar i amb un somriure sorneguer, va dir que el 1992; el públic, llavors encara borratxo d’esperit olímpic i d’esperança vana, va arrencar a aplaudir mentre Uderzo continuava amb el seu somriure burleta.

Evidentment l’any 92 tothom estava massa atrafegat amb les cucanyes esportives per recordar les paraules d’Uderzo i imaginar la carlinada que hauria pogut muntar l’Astèrix per aquí. Va enganyar Uderzo? En tot cas va sortir sense despentinar-se d’una pregunta que hauria deixat en evidència les mancances del públic que el va aplaudir, un públic que ha fet de l’autoengany feliç la seva manera de sobreviure. Fa trenta anys aplaudíem a un senyor que ens enganyava descaradament, i ara aplaudim als balcons, mentre uns governants aprofitaran la pesta per tornar-nos a girar les butxaques i que les monedes tornin a caure cap amunt. Que Uderzo descansi en pau, i l’Astèrix i l’Obèlix també.

Publicat efímerament a Tarragonadigital

Gegants de Carnaval de Reus

 A Reus va haver-hi uns gegants de Carnaval, us els explico:

Els gegants de Carnaval més coneguts són els de Solsona, van néixer l'any 1974 com una paròdia dels gegants tricentenaris de la Festa Major, però la paròdia ha acabat sent més coneguda i tot que l'original. Seguint aquest exemple, van aparèixer fa uns anys els gegants del Carnaval de Valls, que també parodien els gegants històrics. Val a dir que el Carnaval de Valls fa uns anys gairebé no existia i ara s'està convertint en un Carnaval de referència al Camp pel seu treball en explorar les rutes que el patrimoni ens dona.

La referència viva més antiga de gegants de Carnaval són els Gegants Vells de la Casa de la Caritat de Barcelona, anomenats "Rodanxons" que daten de 1859 i en un primer moment van tenir una finalitat lúdica i festiva, i més tard també van ser aprofitats per sortir per Corpus i altres festes. Aquests gegants no devine ser una excepció ni una cosa estranya, a l'auca Entrada y entierro del Carnaval en Barcelona hi surten fins a dues parelles de gegants. 

Pocs anys més tard dels gegants de Barcelona, Reus en va tenir un trio. Eduard Toda, amb el pseudònim Pere Llord, signa a la Revista del Centre de Lectura de 1929 aquesta descripció:

"Bé recordem que als voltants de l'any 1863 se celebra a Reus un gran carnaval en agravi de Tarragona. Les relacions entre les dues ciutats veines eren llavors molt tivantes: les separaven, creiem, qüestions de ferrocarrils en projecte, que no conciliaven els interessos d'ambdós pobles. Reus improvisa tres gegants per a mortificar els tarragonins i cada ninot explica amb tota claretat el seu objecte, mitjançant un cartell amb lletres de pam que portava penjat al pit.

El primer gegant agafava amb la mà dreta un gros coltell, aplicat a una canya que sostenia la mà esquema, i el seu cartell deia: Pelacanyes.

El segon, al·ludint sens dubte a polèmiques de premsa o escrits fets d'altra manera, portava un rotllo de papers a la mà, i sota deia: Que en són de xerraires.

El tercer, amb la mà dreta sostenia un gran penjoll de garrofa, i amb el dit senyalava un castell portat amb la mà esquerra, amb la següent inscripció dessota: Per a tú. Al·ludia a un Senyor Castillo,que feia d'advocat i defensor dels interessos de Tarragona.

Es inútil dir que aquests gegants tingueren la vida precaria dels tres dies darrers del Carnaval en que foren passejats."

El Carnaval de Reus té moments buits com el dissabte al matí, i potser aquest seria un bon moment per poder tornar a fer ballar gegants carnavalescos, entre d'altres elements que van ser propis del Carnaval de Reus. M'he permès fer un dibuix d'una possible recreació d'aquests gegants, que és la que encapçala aquest article. Tenint l'estil dels rodanxons de Barcelona, i l'efectivitat festiva dels gegants manotes de Solsona, he recreat aquest Pelacanyes, Xerraire i Garrofa. Aquest darrer, enlloc de sostenir un castell com a la descripció, aguanta una fumera de la petroquímica i té un estil que recorda al Situ de Sant Climent, tot i estar inspirat en la casella 26 de l'esmentada auca del Carnaval de Barcelona.

Agraeixo a Gerard Pouget la informació gegantera que ha generat aquest article.

Hedònia

Programar teatre és car i arriscat, de manera que fora de Barcelona gairebé cap iniciativa privada pot assumir-ho, llevat de lloables excepcions. La imaginació és una de les solucions que tenen els programadors privats per mirar de fer una temporada amb cara i ulls. Els actuals gestors de Cal Massó de Reus han trobat en les residències artístiques una manera de programar espectacles que no tindrien cabuda a les sales convencionals, i en aquesta contraprestació els artistes han trobat la manera de trobar un espai digne per assajar i per poder provar en públic les seves creacions. Aquesta feliç coincidència podria ser un motiu d’hedònia. Internet ens diu que «Hedònia» és un estat de benestar passatger, una mena de fast-food de la felicitat, el que seria un plaer immediat, sense cost ni esforç, com un «like» a una foto nostra d’instagram. Hedonia també és un espectacle de circ contemporani dels creadors Clara Cortés i Moritz Grenz. Aquests dos artistes van fer creació durant el mes de febrer a Cal Massó i van ensenyar en públic el que havien fet. Ja ens van avisar que veuríem només un esbós de l’espectacle, ens ensenyaven els pilars i les bigues del que construïen. Per exemple, la Clara és trapezista i per motius d’espai aquesta part no la van poder mostrar. 

A Hedonia el circ serà l’eina per parlar de la falsa felicitat que fan les relacions que discorren per les xarxes socials. Els equilibris a la corda fluixa de Moritz van seguits de les tentines que fan les converses de dos desconeguts després de fer un «match» en una aplicació mòbil de trobar parella. Després d’això toca el sexe, però maquinal i sense emoció, només per mirar d’arribar a aquesta hedònia. La resta de la història la veurem el 2021, tot confinat que tornin a Reus pel Trapezi. 

Gràcies a aquestes residències artístiques podem fer tastets d’espectacles o d’estils que costen de veure fora de Barcelona. Benvinguda sigui la imaginació, però no n’hi ha prou. La imaginació ha d’anar seguida de la inversió pública.

Publicat a la NW de març de 2020

Blanc

Blanc és el llibre més trist que he llegit. adoro Han Kang i per això me'l vaig fer portar en francès quan va sortir la traducció. Però sempre que llegeixo en una altra llegua em queda un fil de sospita de si la interpretació que n'he fet és la bona, o bé condicionada pel meu coneixement de l'idioma.

En tot cas Blanc és un llibre que em va fer plorar, normalment no ploro quan llegeixo, i la traducció catalana d'Alba Cunill també m'ha fet caure les llàgrimes. El blanc és el color del dol a les cultures orientals,a la nostra és el color dels taüts infantils, i Kang juga amb les contradiccions d'aquest color: és el color de la mort i de la llum, la primera llum, la primera neu i la primera mort tenen un efecte transfigurador en les persones. 

Blanc és la història de com "jo havia nascut i crescut en l'espai que havia deixat la seva mort", parla de la mort de la seva germana gran al néixer i de com això va fer que els seus pares l'anessin a buscat. Una mort va portar una vida, una llum blanca de mort porta a veure llum d'un nou naixement. Els capítols de la història de sa germana són trasbalsadors, no els avançaré a tu, i expliquen una història molt vella i alhora nova, ara comencem a parlar del dol per aquells nens que no han nascut, o que s'hi han quedat al poc de fer-ho. Ara en comencem a parlar, entenc que fa segles, quan els albats eren el pa de cada dia, la petita tragèdia de cada família no tenia la transcendència que té ara, però en tot cas ara és matèria de literatura, i en el cas de Kang, de la bona literatura. I la considero bona perquè Han Kang ens explica una història, no vol fer autoajuda, no vol donar cap conclusió o cap missatge que hagi de transformar les nostres vides. Han Kang explica la història de la seva germana morta i de com ella ho porta, i res més, i aquesta simplicitat és la seva virtut.

"Tu tenies un riure blanc.

Expressat així, vol dir que ets una persona que pateix en silenci i s'esforça per riure"

Blanc és un llibre de proses poètiques, és un licor de doble destil·lació. Si amb Actes humans ja havia passat pel serpentí la veu que havia trobar amb La vegetariana, ha tornat a passar-lo i Blanc és un licor fi i molt fort, com unes proses fetes d'haikus, per tastar amb didalets i amb paciència.

"Els humans identificaven la resplendor de l'aigua amb la vida. L'aigua que brilla és aigua neta. Només l'aigua bevible -la que dona vida- és transparent"

"La meva existència fa la teva impossible.

Tu i jo només ens veiem les cares per l'escletxa blavosa entre la foscor i la llum"

Editors! Traduïu i publiqueu Han Kang, aquesta literatura és imprescindible.

No és Permagel

Boulder no és Permagel. Amb aquesta afirmació potser demostro la meva idiiotesa que porto anys amagant, però intento dir que Eva Baltasar no ha intentar repetir la fòrmula de l'èxit, això és lloable. Cert és que hi ha molts temes que són seus i que es van repetint, com el sexe o la sol·litud, però la concepció de la novel·la jo la llegeixo diferent. Permagel el vaig llegir com un poemari fet novel·la, i en canvi Boulder sí que es un relat amb passatges poètics. Si he de ser sincer m'interessava molt més la primera fórmula, ja que la segona obra d'Eva Baltasar és més convencional, més rodona, però més previsible.

La sol·litud en la qual es col·loca el membre de la parella que no acaba de ser mare és el tema que ocupa a Boulder, de fet és el tema calcat al de Mal bon pare, però en aquest cas Pons Codina ho resol amb menys poesia i més ironia lacerant. La soledat dintre d'una parella no té res a veure amb el plaer que podem tenir per la sol·litud, la soledat és imposada quan algú el pren el lloc, quan et releguen a l'habitació dels mals endreços com és el cas de la protagonista.

El sexe ocupa bona part del llibre, però és un sexe desesperat, poc agrait, al mateix llibre es diu que és una porta d'emergència quan un edifici es crema, i el foc no és de passió sinó de consumir-se amb el malestar vital. Aquest llibre també és això: un clau ràpid, fet amb "aquella energia demolidora que només el dolor sap produir", és un clau que no lamentes haver-lo fet, però que no el recordaràs especialment,