L’ocàs de la fruita del temps

Hi va haver un temps que a les cartes dels restaurants hi havia fruita del temps. Avui ha desaparegut. Ha estat una desaparició com la del formatge. Ha estat un afer com el del pijama, aquell combinat de flam, gelat i préssec en almívar que ha quedat com un record del passat, talment com el 600 o parlar amb un desconegut en català. Però no s’esperava que una cosa de tota la vida, com és cloure un àpat amb fruita per rar avall, fos desterrada dels menús. Segurament és que no hi ha gaire cosa per rar avall, ja que avui dia la majoria de cuiners catalans es creuen la reencarnació en vida de Ferran Adrià, i competeixen per veure qui posa menys grams de menjar per plat. Ja és trist que ens haguem declarat l’autoodi fruiter, essent un país amb tanta varietat de fruita i de tanta qualitat. Sense pensar-hi massa, se m’acut que una taronja de Benifallet grossa com un melonet, un plateret de figues de diferents classes, un moscatell ros d’aquell que et peta a la dents, una dolça pera llimonera, un grapat de cireres negretes o un sucós préssec de Sant Joan mereixen estar a la carta de qualsevol establiment, del més fi al més casolà. Deu ser que els restaurants no confien en la qualitat de la fruita, o és que per una peça de fruita no s’atreveixen a carregar el marge que carreguen amb un gelat o amb un pastisset eixarreït. Sigui com sigui, cada cop som més els que després del segon plat demanem al cambrer directament el cafè. Som un país de renúncies.