M’he estat molt, potser massa llegint Kafka a la platja d’Haruki Murakami, però aquest és un llibre que no volia acabar com per tràmit, perquè fos només un llibre prou digne per ser acabat i punt. No, feia anys que no tenia la sensació de llegir una cosa nova i amb Murakami m’ha passat.
Kafa a la platja són dues històries de dos personatges molt peculiars, podríem dir
que gairebé dos marginats, però que tenen un des del qual no poden escapar, i
que els portarà a acabar relligant les seves històries sense arribar a
conèixer-se.
Murakami
basa la seva novel·la en aquests dos personatges, però té altres claus de
l’èxit com poden ser uns diàlegs brillants, un realisme màgic que no ens
provocarà incredulitat i un prodigiós domini de la narració, de manera que té la
capacitat de portar-nos de manera cinematogràfica per diversos escenaris i
situacions sense carregar-nos amb massa frases està ques. Aconsegueix la
lleugeresa en la narració, allò que ens proposava Italo Calvino a les Sis
propostes pel nou mil·leni.
Murakami fa una reflexió sobre la vida en aquesta novel·la,
però té el bon gust de no donar-nos cap resposta transcendent ni cap lliçó
moral. Per a això ja hi ha el Pablo Cohelo. Fins i tot Murakami deixa,
conscientment, un munt de nusos per lligar i qüestions obertes, crec que tal com
és la vida: un objec utiborrós i preguntes sense resposta.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada